26.01.2021 - 21:50
|
Actualització: 27.01.2021 - 07:36
Miquel Iceta (1960). Va estudiar química però no va acabar la carrera per dedicar-se a la política. Va iniciar-se en les joventuts del PSC i a vint-i-set anys ja era regidor. Després va treballar a la Moncloa, com a sots-director del gabinet de la Presidència, al congrés espanyol, al Parlament de Catalunya i al PSC. Ara serà ministre del govern espanyol. No consta que haja tingut cap faena fora de la política i si li demanen què faria si un dia hagués d’abandonar la política no respon dient que cercaria feina de qualsevol altra cosa, sinó que es dedicaria a viatjar pel Tibet i el Nepal. Acumula trenta-quatre anys de càrrecs institucionals.
Salvador Illa (1966). Llicenciat en filosofia. Va acabar la carrera el 1989. El 1995 va ser triat batlle. Després ha estat director general d’Infrastructures de la Generalitat, ha tingut uns quants càrrecs a l’Ajuntament de Barcelona, secretari d’Organització del PSC i ministre. Va treballar durant uns quants mesos només en una empresa privada i acumula vint-i-sis anys de càrrecs institucionals. Junts, Iceta i Illa han viscut tants anys de la política com anys de vida tinc jo.
Aquests dos noms són els protagonistes del moment, amb el relleu del primer en el càrrec de ministre de Sanitat d’Espanya i el nomenament del segon com a ministre de Polítiques Territorials. Com tothom sap, Iceta havia de ser el candidat al Parlament de Catalunya i Illa s’havia de concentrar a lluitar contra la pandèmia. Però quan el PSOE decidí que Illa era més bon candidat, o que se l’havien de traure de sobre, Iceta ha hagut de ser recompensat amb un ministeri. Això és molt irritant, però dissortadament no és cap maniobra estranya. Recordeu com és que Illa va ser nomenat ministre i per què: “La incompetència dramàtica del ministre Illa: una cadena de decisions absurdes“.
Els dos perfils encaixen com un guant en la definició de ‘polític professional’ que registren els diccionaris: “Persona l’única ocupació de la qual és política per natura, normalment elegida per exercir un càrrec, per al partit o per a la població, i que rep un sou per fer aquesta tasca.”
La professionalització de la política ha estat sempre un problema important però no havia arribat mai als nivells de degeneració d’ara. Encara que pogués esdevenir una ocupació a temps complet, fins no fa pas tant la política no havia estat considerada com una professió, sinó com una vocació, en què allò que tenia pes era la voluntat de servei i no pas la carrera personal. Ara, en canvi, la percepció que la política és un negoci i que és molt allunyada de les aspiracions dels ciutadans és una percepció multitudinària. I molt perillosa.
Evidentment, totes les polèmiques o els escàndols que vivim quotidianament, de les portes giratòries a la corrupció o del transfuguisme a les reconversions ideològiques sobtades, influeixen molt en aquesta percepció. Jo diria que de manera inevitable. I un altre exemple el podríem trobar ahir mateix.
Ahir quan el govern de Catalunya va anunciar que la gent podia esquivar el confinament municipal per anar a un míting, les reaccions d’enuig no es van fer esperar gens. La teoria sobre per què es pren aquesta decisió és sòlida i rigorosa: la constitució espanyola no reconeix com un dret anar a visitar la família però sí la participació política –ho vulguem entendre o no. Ara, que aquest argument siga indiscutible no priva que la manca de delicadesa de la classe política i la manca d’empatia amb una població que pateix molt cride l’atenció i faça enfadar la gent. Els actors, per dir solament un sector que hi ha reaccionat en bloc, han respost a la proposta d’una manera impecable: si fa mesos que els governs els diuen que cal reinventar el teatre, com és que no cal que el govern i els partits reinventen els mítings? Touché.
Podem discutir molt respecte de la conveniència o no de tenir una classe política professionalitzada. És veritat que jo vull un dentista professional i un conductor de l’autobús professional i que no discutesc, tampoc, que la política té unes tècniques que reclamen temps i pràctica, uns coneixements adquirits. Però això no em fa acceptar aquesta professionalització de la política que hem de suportar, perquè estic convençut que una classe política professional, sobretot si és de l’estil d’Iceta i Illa, és incompatible amb l’essència de la representació popular democràtica. I que a la llarga els perills d’acceptar-la, d’acceptar que funcione així, no es compensen amb els beneficis que puga aportar, teòricament, a curt termini.
Per dos motius. El primer, perquè l’exercici d’una professió crea de manera automàtica rols, com ara –el més immediat i comprensible– la diferència entre “experts” i “clients”. Jo vull acudir com a client a un expert que em repare la cuina, perquè crec que no necessite saber electricitat i electrònica per a realitzar-me com a persona. Però això implica, de seguida, una distància amb el professional, que sap una cosa que jo no sé. I es crea una desconnexió evident, una dificultat de parlar en el mateix pla. I és aquesta desconnexió, innata a la professionalitat, la que no vull de cap manera que es trasllade a la vida política. Perquè, en els afers polítics, què convé a la societat ho hauríem de saber i decidir tots i, per tant, en cap cas no hauríem de ser clients de ningú, sinó l’origen, els qui –amb tots els altres conciutadans– decidim.
I, a més a més, no hauríem d’oblidar tampoc que un govern representatiu democràtic sempre ha d’intentar de fer com més curta i directa millor la connexió entre qui és representat i qui el representa. Altrament, no val. I ja m’explicareu quina experiència compartida del que és viure, quina connexió vital, poden tenir amb la gran majoria de nosaltres persones que fa tres dècades que no han hagut de patir ni un sol dia pel seu sou. O quina distància tan gran, quina incapacitat d’escoltar i atendre, quina actuació més poc entenedora, no es desprèn de la decisió del govern d’autoritzar el trasllat de poble per a assistir als mítings quan no pots traslladar-te per veure ta mare. Quina manca tan enorme de delicadesa, d’atenció, d’empatia amb qui pateix, que demostra ordenar això sense ni pensar que la gent pot enrabiar-se. Es podien haver posat d’acord, per exemple, per a fer mítings virtuals –hi insistesc: no perquè no tinguen el dret de fer-los presencials, sinó simplement atenent, i entenent, el sacrifici enorme que ells mateixos demanen a la gent. Com un gest. I assumint que no cal preocupar-se només d’allò que diu la llei sinó també de si els ciutadans que representes t’entenen o no. Però tenim allò que tenim.
PS1. Fa anys que ho escric i avui és un dia per a tornar-ho a dir molt clarament. El Primer d’Octubre no significa únicament un canvi de fronteres. És també i sobretot un apoderament popular capaç de fabricar una democràcia més perfecta. Oblidar-ne el mandat és també oblidar aquesta aspiració.
PS2. Enmig de tot plegat la pandèmia continua implacable. Us recomane molt que llegiu l’opinió d’Esperança Camps sobre la compareixença ahir a les Corts Valencianes de la consellera Barceló. No es pot descriure més clarament la gestió política de la pandèmia, i no tan sols al País Valencià: “Els mots ‘impotència’ i ‘lideratge’ no són compatibles.” És això.
