19.02.2020 - 21:50
Tinc una samarreta gore, que ja fa uns quants anyets que va pel món (i que, quants més en suma, més m’agrada), que ho explica, més o menys: hi ha pintat un personatge que recorda aquella batllessa que pretenia destruir-nos el Cabanyal (i que, al remat, va fer tan mala fi); amb la cara transformada en crit de godzilla passada de voltes i amb una serra mecànica a les mans, amenaça el món i ho esquitxa tot de qui sap què. En lletres a joc, hi diu ‘la cultura de la por’.
I és una mica això: el clima espès i tremolós que, un cop creat, propicia que campin al seu aire monstres de tota mena i condició. Com el de la meva metafòrica samarreta.
Ara sembla que ens ha agafat forma de coronavirus: una micropilota tota plena de punxes que facilita l’analogia lingüística amb les testes coronades que encara avui també ens parasiten algunes parts del món. I els mitjans en van plens (pleníssims), i se suspenen grans esdeveniments (alguns, segons quins), i es tanquen fronteres (algunes, i per a segons qui), i fins i tot els xiquets d’escola ja ho empren per a les seves punyetes de socialització abusadora. L’altre dia algú descrivia al Twitter una escena vista al metro de Barcelona: un grupet en excursió escolar i part del grupet que envolta una xiqueta d’ulls oblics que plora mentre els altres van rient i dient-li ‘Coronavirus! Coronavirus! Coronavirus!’.
Allò: el clima.
Entenguem-nos: no diré pas que no se n’hagi de parlar, que no se n’hagi d’informar, que no s’hagin de prendre mesures per mirar de prevenir, de contenir, etcètera. És tan sols que potser també ho hauríem de dimensionar.
Que hi ha morts, i gent que pateix, i que no podem fer com si no passés. És clar. Claríssim. I que és un virus nou (sempre hi ha virus nous: muten constantment, en exemple ràpid i accelerat de la teoria de l’evolució), i que per això ens agafa a contrapeu, i que es fàcil que ens faci sentir vulnerables, també. Però és que som vulnerables, diantre, en som: precisament pel fet d’estar vius, i encara que la nostra rutina de plàstics i desinfectants pugui aconseguir que ens n’oblidem, el fet és que els humans som animalons sobre la terra i, per tant, susceptibles a la malaltia. Més val saber-ho i dir-ho, com en aquell poema bell. Saber-ho i dir-ho i saludar les persones que ens ajuden a acotar-la, la maleïda malaltia, i garantir-los mitjans perquè ho continuïn fent.
Què ha passat, però, perquè, malgrat les dades de l’afectació del Covid-19, que en totals i en percentatge de mortalitat respecte de les persones infectades no indiquen pas cap hecatombe humana mundial, s’hagi estès com s’ha estès l’alarma i la por? La resposta és possible que sigui en plural, i que entrin en joc tant la basarda a l’inconegut, que creix en temps d’incertesa, com les ganes o la necessitat d’aconseguir clics als escrits que passen per notícies i que es pot aconseguir estrafent o exagerant un fet real (en el cas del coronavirus, ultra les tones de sobreinformació banal, recordo un titular que devia de ser d’agència perquè va quedar calcadament repetit en diferents mitjans i tots tan amples: ‘Contagi, el film que va predir el coronavirus de Wuhan’). O l’interès, implícit o explícit o ja m’està bé, a fomentar aquest discurs de la por, que es crea i que s’instal·la tan fàcilment en temps de crisi i que també tan fàcilment genera respostes reaccionàries, precisament.
Al capdavall, davant una situació de crisi com la que ens ha sotragat en aquest començament de segle, els humans, sols o en societat, tenim dues respostes: la presa de consciència davant les desigualtats, la mobilització de qui n’és víctima, la voluntat de transformació i de progrés, o bé el tancament en la por, la reivindicació dels ‘valors del passat’, la reclamació d’una ‘figura d’autoritat’ que ‘retorni a l’ordre’ perquè tot (en general: la teva vida, la feina que no tens o que perilla, el món sencer) està fora de control. I l’estímul, per tant, de respostes reaccionàries.
Al capdavall, davant un futur apocalíptic, els col·lectius humans solen estar disposats a acceptar moltes coses (restriccions de drets i llibertats, posem per cas) que, si no, de cap manera no admetrien. A canvi de la promesa d’ordre. Que significa que res no canviï.
Quietud i regressió.
Constitución.
