Política és doble vara de mesurar

A l’Oráculo manual y arte de prudencia, llibre que interessà Schopenhauer fins al punt de traduir-lo a l’alemany, Baltasar Gracián diu: “Art era d’arts saber discórrer; ja no n’hi ha prou, ara cal endevinar, i més en desenganys.” L’aforisme es refereix a l’art d’entendre, i “discórrer” hi té el sentit de “reflexionar”. Un desengany és la pèrdua d’una il·lusió i desenganyar és desfer una superstició mitjançant la crítica, que no és sinònim de bescantament, com creu l’ànima popular, sinó d’examen i correcció de l’error. El mot ens ve del grec kritikos, a través del llatí, amb el significat de ‘capaç de discernir’. Per això Gracián anomenà “crisis” els capítols d’El criticón. I per això l’escola de Frankfurt anomenà “teoria crítica” la seva activitat especulativa, no sense pedanteria, car el terme és redundant. La idea, aparentment, és que la contemplació a què es lliuraven els filòsofs pre-socràtics mentre especulaven sobre l’origen i estructura de l’univers no era prou perspicaç i calia adjectivar-la en aquest sentit per assegurar-ne el discerniment. Tanmateix, no és gens clar que la infusió de marxisme a la dialèctica de Hegel la fes més penetrant. 

Per a desenganyar, diu Gracián, els antics en tenien prou de raonar, car la raó, per a aquest jesuïta del segle XVIII, era guia del coneixement. Modernament, ens diu, la capacitat d’engany ha avançat tant que no n’hi ha prou de raonar; s’ha d’esmolar l’enginy per penetrar les aparences, car l’engany ha arrelat de tal manera que es resisteix a la raó amb tot el poder de l’opinió, que és contagiosa i en extrem apassionada.

Rellevada pels philosophes i la Revolució del paper que tenia en la configuració dels costums i les creences, la religió fou substituïda per la política com a dogma modern. La nova fe heretà el dualisme de l’anterior. D’una banda, restà l’esfera ideal d’uns valors inalterables però abstractes; d’una altra, l’esfera immanent de les pràctiques temporals, circumstancials, casades amb l’oportunitat, lligades al context, egoistes i ara i adés corruptes. I com la religió, teòricament superada en la tasca de consolidar una ètica social, la política esdevingué una teodicea d’àngels celestials i àngels caiguts, incloent-hi la mitologia d’un paradís no pas perdut (que és cosa de reaccionaris) sinó d’un paradís a guanyar, pàtria veritable dels progressistes. El dualisme no té espai per a la crítica en el sentit que donava Gracián a aquest mot. “Qui no és amb mi, és contra mi”, diu Jesús, exigint una determinació inequívoca respecte del seu missatge. “O ets amb nosaltres o contra nosaltres”, parafrasejà Lenin, reafirmant el sentit escatològic de la frase evangèlica amb un significat afegit de caràcter apocalíptic. Però la determinació és sempre negació.

Hi ha persones que s’inflamen com feixina si hom critica, és a dir, si hom discorre sobre la seva església, i en lloc d’il·lustrar caritativament la pobra ànima enganyada l’envien a l’infern sense examinar si els títols d’abjecció que li encolomen li escauen en cap sentit rigorós. Si no és dels nostres ha de ser de l’enemic, car l’enemic és precisament qui no és dels nostres.

Així funciona la dialèctica dreta-esquerra, una divisió tan relativa i al capdavall tan reversible com el bé i el mal a la vida quotidiana. Jesús ja va advertir que calia anar amb cura de no arrencar el blat ensems les males herbes i recomanà de destriar-lo després de la sega, ço és deixar el judici per al final de la història, que ningú no sap ni com ni quan acabarà ni en pot precipitar l’acabament. Sols els marxistes, que sí que en saben la fi, poden afirmar que la història els absoldrà dels crims comesos. Amb la mateixa presumpció, asseguren que tal o tal forma d’organització social, econòmica o de pensament és condemnada per la història, que com és notori equival a l’Índex de l’Església catòlica. Dir que l’evolució modifica les estructures socials i que la ciència altera el coneixement és una banalitat; invocar el judici de la història per a compensar la impotència actual és posar-se per damunt de la història, com un Pantocràtor amb els dits índex i mitger formant les primeres i darreres lletres del nom grec de Crist. És comportar-se com un sobirà universal i autoreferencial.

Hom no és de dreta pel fet de qüestionar el privilegi moral que s’adjudica l’esquerra, com tampoc no era ateu Baruch Spinoza pel fet d’impugnar l’excepcionalitat de la Bíblia. El Tractat teològico-polític és un dels pilars de l’immanentisme modern, una obra que val la pena de llegir per a entendre les objeccions de principi als excessos a què el dualisme ha abocat el món modern. “Puc resumir el problema –diu Spinoza– dient que el mètode d’interpretar les Escriptures no difereix gaire del mètode d’interpretar la natura; de fet, és gairebé el mateix.” Per haver sotmès la tradició religiosa a l’escrutini de la raó, Spinoza fou objecte d’un decret d’herem, d’excomunió, per part de la congregació jueva d’Amsterdam, formada majorment pels jueus portuguesos que havien fugit de la Inquisició de Portugal.

Si sotmetem a un monisme crític el dualisme teològico-polític que reparteix el bé i el mal entre hemisferis incomunicats, caldrà acceptar que, així com la dreta és jutjada no pas per raó del seu reialme dels fins sinó per les seves accions en la història, l’esquerra també s’ha de judicar amb el mateix mètode, sotmetent-la a anàlisi empírico-racional. En compte de contrastar les seves intencions ideals amb els pecats de la dreta, cal contrastar-ne l’aplicació històrica amb idèntic rigor. I si a la dreta li correspon de fer penitència per crims inexcusables, a l’esquerra li pertoca de fer-ne per uns altres de comparables. Encara més, si, com diuen els ultrancers, el liberalisme és cosa de la dreta, llavors s’ha de concloure que l’esquerra “coherent” acumula el rècord en totalitarisme, car arreu on ha assumit el poder –sigui a la Unió Soviètica, a la República Popular de la Xina, a Corea del Nord, al Vietnam, a Cambotja, a Iugoslàvia, a Cuba, a Nicaragua, a Veneçuela…, sense oblidar la Segona República espanyola durant la guerra civil– no sols ha abolit la distinció entre l’esfera pública i la privada –condició primera de la llibertat–, sinó que ha devastat la societat exterminant els desafectes, els desaplicats i els remisos sense escrúpols ni remordiment.

Els comunistes empedreïts defensaven que la Unió Soviètica no era el vertader comunisme. Amb la mateixa lògica alguns diran que l’esquerra coneguda no és la vertadera esquerra. Però argumentar des del silenci complica innecessàriament la realitat. Com passa amb el conflicte de les interpretacions, resolt per la navalla d’Ockham, la més senzilla és la bona. Si no es coneix cap exemple de règim comunista benigne és perquè no n’hi ha. I si en canvi s’observa que l’esquerra, com més es radicalitza més s’assembla a la dreta radical, l’explicació amb més probabilitats d’encertar-ho és que comparteixen passió i irracionalitat. No hi ha elevació ètica ni noblesa intel·lectual en l’escalf de l’opinió majoritària. En tot cas n’hi ha en el fet de preservar la llibertat d’emprar la raó enfront del prejudici i negar-se a esdevenir l’eina d’un poder aparentment superior.

Si traslladem aquest raonament a la política catalana, deixant de banda les pàgines inglorioses escrites per l’esquerra revolucionària durant l’estiu i la tardor del 1936 (de les pàgines escrites per la dreta feixista, en sobren els comentaris, car formen l’esquelet de la memòria històrica predominant), s’ha de convenir que tampoc aquí no hi ha més cera que la que crema. I allò que crema en els partits de l’esquerra realment existent no és pas un ciri pasqual de flama alta i lluminosa, sinó una flameta de parafina tremolosa i parca en idees que no dimanin del ressentiment. Sols aquesta qualitat explica la buidor i l’efecte de paròdia de les guerres culturals que es lliuren en escenaris molt diferents. És així com als gests que es projecten en la paret de la caverna com eidola o fantasmes els manca qualsevol semblança de veritat. El dualisme ideològic, amb què es pretén establir una veritat dialèctica, explica, si més no, la frustració d’un projecte com la independència nacional, que per definició sols pot ser una efemèride d’unitat en la multiplicitat.