Als polígons de l’Horta Sud ahir, dilluns, no va ser un dilluns qualsevol. A les 8.00 els carrers són deserts i, encara que sembli que el temps roman aturat, també fa la sensació que ha passat tot de cop. El fang substitueix l’asfalt, les barreres són tancades –i moltes no es poden ni obrir– i els aparadors dels negocis són al carrer: els mobles habitualment brillants quan entres a casa resten avui bruts i amuntegats a les voreres, com les màquines d’un gimnàs, com els ornaments de Nadal d’un basar, com tot allò que hom es pugui imaginar.

En una rotonda del polígon un home mira a l’horitzó els cotxes que circulen per la carretera. “No sé com sortir del poble per anar a treballar”, diu. Però a l’empresa no hi ha ningú, perquè la majoria són afectats per la gota freda. Se’n va de pressa, i al camí que deixa apareix una senyora que conta que ells es van assabentar de la desgràcia de dimarts pel boca-orella, fins que s’ho van trobar, tot de cop. Baixos negats, aigua fins al primer pis… Ella avui se’n va a treballar, també al polígon, en una empresa de neteja. El recorregut pel carrer continua igual. Cada carrer és una còpia de l’anterior.

Un llit on ja no dormirà ningú

Ja a Massanassa, a l’empresa de matalassos Colchoncity, ho han perdut tot. Juanjo Comes, el propietari, explica com va viure el temporal dimarts: “Era una cosa que no és normal. Quan volia eixir va començar a entrar aigua pertot arreu.” L’escena de massa pobles, massa cases i massa empreses. Diu que va poder pujar a un primer pis, a l’empresa, i que la seva vida, per sort, no va perillar. “Molt trist de veure com passava una hora, dues hores, tres hores… una animalada, destruint-ho tot.” Fins l’endemà no va poder eixir de la seva nau, quan l’aigua havia baixat.

Quan baixes, el desastre: un metre d’aigua i tot el que hi havia a la planta inferior, tots els matalassos per vendre, inutilitzables. En aquells llits ja no hi dormirà mai ningú. Tampoc no es va salvar la maquinària: “Era una situació esperpèntica, veure tothom caminant, com si hagués passat un tsunami.” Res salvat. I ara toca reprendre. Una vegada han pogut ajudar la gent del poble, han anat a la nau. A ell l’ajuden familiars, una desena de persones, d’ençà d’ahir. Però adverteix: “És tan gran el col·lapse, que per molt que jo avui ho buidi tot, em quedaré igual.” Perquè tots els professionals necessaris, per exemple els que han d’obrir la porta gran que no poden obrir –tot ho treuen per una entrada petita–, o els pintors que hauran de netejar la cara de la botiga, com si mai no hagués passat res, no se sap quant tardaran. Les incidències són incomptables.

La sort, diu, és que l’assegurança és correcta i pensa que no tindrà gaires dificultats. Als proveïdors no els ha passat res i es podrà recuperar “de pressa”, però continua lamentant que molta gent ho ha perdut tot. Espera poder tornar a rodar d’ací a un mes. I conta que estrany que era tornar al seu poble, a Cullera, on no havia passat res greu. Se sorprenia que tots els cotxes fossin al seu lloc. “Això ho canviarà tot. Almenys que no torne a passar una cosa com aquesta. Perquè és trist, molt trist”, diu.

Els xiquets, sense escoleta

A l’escoleta d’educació infantil Menuts, situada al mateix polígon, han fet molta feina i treballen tothora perquè els infants tenguin un lloc on anar, encara que siguin més grans. “Els pares els han de dur a l’escola per continuar treballant i netejant i un dels llocs on donarem servei a Massanassa és aquest”, diu la direcció del centre. La idea és obrir dia 11. Les aules són prou netes. I és una sensació estranya, entre tant desastre. El missatge és més optimista, tot i que al pati de darrere la gespa artificial ja no és verda i ha estat devorada pel mateix marró que pinta els carrers.

“Mantenir la vida que dúiem costarà un poquet. De les meues mestres n’hi ha que han perdut la casa. Però ens hem d’ajudar entre tots”, apunten. I asseguren que han rebut ajuda de llocs diversos. Però encara no són conscients de què necessiten. És una sensació que es repeteix en tot de testimonis: primer s’ha d’actuar amb la rapidesa que es pot, després s’ha d’analitzar completament la situació. Perquè molts encara no han tingut temps de pair-ho.

Les casetes per a jugar també són enfangades. Una mostra, a petita escala, d’allò que ha passat a pocs quilòmetres. Les joguines que han pogut ser salvades són en un costat de les aules, com les cadires, com les bates, com els tricicles.

El dibuix d’una girafa i d’un sol guarda les sabates enfangades dels qui restableixen la normalitat del centre. Hi ha molts de mestres que hi col·laboren. Els qui hi han pogut entrar, perquè alguns ni amb justificant no han pogut arribar a la zona que la policia té barrada. Les famílies també s’han abocat a ajudar l’escoleta, sobretot les estrangeres, diuen. No han salvat gran cosa i toca anar a poc a poc. Dels dos centres que tenen en depenen quinze sous i cent seixanta famílies.

Un negoci en risc

Antonio Tolosa és un dels propietaris d’un negoci familiar de mobles. La gota freda els va agafar, a ell i el seu pare, a la botiga. Els va haver d’avisar un company que a Catarroja va veure com es desbordava el barranc i tot seguit van poder dir als treballadors que se n’anassin: “Tenim sort d’estar tots vius, que és el que compta. Dels danys materials ja ens en sortirem com hem fet sempre.”

Una treballadora, de l’altra botiga, és la noia que es va enfilar a un arbre per demanar auxili. Diu que està bé. Però el fet és que té una cama mig destrossada. “Vam intentar anar cap on era, vam arribar al pont, estava tot inundat i va ser desesperant. Intentàvem de trucar al 112 i ningú no ens feia cas. Aturàvem patrulles pel carrer i ningú no ens feia cas.”

Van haver de fer-hi nit i els va costar més d’hora i mitja de sortir, perquè les portes no es podien obrir. No hi havia manera. Les claus van desaparèixer amb l’aigua. I fins a les 5.30 no van poder veure l’exterior. Molta gent coneguda els ha vingut a ajudar a desallotjar el negoci. Però tots els mobles aniran al fem. Resten amuntegats sota un cartell que diu: “Per favor, no llenceu els residus a la via pública.”

La família Tolosa avui estudia si deixa una de les botigues i prova de salvar l’altra. Però el futur és una incògnita. És una sensació comuna. Uns miren de veure-ho de la manera més optimista. Uns altres, no tant. La pregunta és molt clara: quan es podrà reprendre tot? Aquests testimonis han pogut entrar als seus negocis, però als polígons de l’Horta Sud encara n’hi ha molts que ni han pogut obrir. Quan ho podran fer?