Accedir al polígon de l’Estació de Paiporta és complicat. Els carrers es troben en molt mal estat i les pluges de Cap d’Any van empitjorar una mica més la situació que havia creat la gota freda. El carrer on el polígon s’acaba és molt a prop de les vies de la línia 1 del metro. Hi ha uns operaris que treballen per refer-les, però la sensació és que la tasca és titànica. Al costat de les vies, hi ha un gran dipòsit de cotxes i a la vora un gran abocador de deixalles. La muntanya és tan alta que amb prou feines es pot veure la part superior de les finques de Sociópolis a la Torre. De totes les naus que hi ha en aquest tram de carrer, només n’hi ha una d’oberta.

La imatge és impactant perquè amb un cop d’ull es resumeix tot el drama de l’Horta Sud. Sense voler-ho, se’ns presenta l’economia aturada, les comunicacions paralitzades i el problema sagnant dels residus, tant el dels vehicles com el de les deixalles.

Aquest paisatge es complementa amb un senyor que passeja un gos, una jove fotògrafa que va d’una banda a una altra disparant, un jove que cerca no se sap què entre el fem, i camions de l’exèrcit intentant gestionar tot això. Alguns moments, sembla que aquest “gestionar els residus” és dur-los d’un lloc a un altre amb l’esperança que pel camí es desintegren. Però allà continuen, envellint encara més. I allà continuen també els cotxes, les empreses aturades i un núvol de polseguera que aixeca un vent de ponent tant inoportú com extemporani.

Aquesta descripció de persianes abaixades, residus i cotxes petrificats es pot aplicar a qualsevol polígon industrial o comercial de l’Horta Sud, setanta-quatre dies després de la gota freda que s’ha cobrat, de moment, 224 víctimes i que va arrasar cases i negocis.

En emergència, encara

Patricia Muñoz és la presidenta de l’Institut Empresarial de l’Horta Sud i també del polígon de Catarroja. És copropietària d’una empresa d’electricitat que també va quedar assolada. Ens rep a la seua nau, on encara hi ha rastres evidents de la humitat que, per bé que la netegen, va sortint recurrentment. En el primer moment van perdre cinc vehicles, i passats uns dies, tres vehicles que s’havien salvat s’han avariat, també a conseqüència de la barrancada. Han començat a treballar per als clients que tenien abans, i una part del taller, més buit que no seria normal, el dedica a emmagatzemar material d’ajuda que rep i gestiona com a presidenta de l’entitat empresarial.

Muñoz diu que encara és molt prompte per a parlar de reconstrucció, que encara som en emergència.

Un 80% de les empreses de l’Horta Sud, durament afectades

L’Institut Empresarial de l’Horta Sud és una entitat formada per deu associacions empresarials de Catarroja, Manises, Beniparrell, Silla, Paterna, Torrent, Aldaia-Alaquàs i Alcàsser. També en formen part més entitats, com ara, Caixa Popular o Florida Universitària. Representen 2.242 empreses amb un volum de 66.251 treballadors. Un 80% d’aquestes empreses han estat durament afectades per la gota freda. Com a exemple, en el polígon industrial el Bony, de Catarroja, s’hi allotjaven 486 empreses i només se n’han salvades cinc. I així, a tot arreu, diu Patricia Muñoz.

Fa uns dies, el president de la Generalitat, Carlos Mazón, va fer unes declaracions triomfalistes en què explicava que s’havia acabat la primera fase de neteja dels polígons. “Entenc que les dades que tenia el president o no estaven actualitzades o no eren correctes. O potser tenim formes diferents d’entendre-ho. No dubte que una primera fase estiga acabada, però això s’ha de dimensionar, això és la magnitud de la tragèdia. No parlem de netejar. Parlem de molt més. Ací, per exemple, a Catarroja, hi ha un garatge de 1.700 metres quadrats que encara és ple d’aigua i de vehicles. Hi ha restes de tota mena als carrers, els polígons són molt lluny de la normalitat”, diu.

En aquestes condicions, l’activitat en els polígons és mínima. No hi ha normalitat perquè, setanta-quatre dies després de la barrancada, encara hi ha moltíssimes empreses que no han decidit si reprendran l’activitat o no. A banda del condicionament dels carrers i els accessos, el principal problema que tenen els empresaris, de totes les mides, és que encara no han cobrat les compensacions del consorci d’assegurances. I no tan sols això, sinó que els pèrits encara no han passat per moltes empreses. I allà on han passat no saben què cobraran ni quan. “La part fonamental d’una empresa és tenir els comptes clars. Saber què tindràs i quan ho tindràs, per poder decidir, i això no ho tenim encara”, diu Patricia Muñoz. Els ajuts del govern espanyol i de la Generalitat sí que els han arribat, però són una part molt petita del total que necessiten.

El ferro que vindrà

A Catarroja mateix trobem Maria Ferrer i el seu germà, que gestionen una empresa de reciclatge de ferralla i uns altres materials que va crear el seu avi fa més de cinquanta anys. Tenen dos recintes a banda i banda d’un carrer del polígon industrial el Bony. Com pràcticament tots els seus veïns, l’aigua els va fer malbé la maquinària amb què treballaven. Ens en mostra fotografies i vídeos al mòbil i són tan semblants a tot allò que ja s’ha vist fins ara…

La bàscula de pesar camions tampoc no funciona, ni la premsa. Maria Ferrer ens explica el mateix que ens diuen els altres empresaris amb qui parlem en aquesta ruta pels polígons: el consorci de compensació d’assegurances encara no els ha peritat ni pagat allò que tenen estipulat a la pòlissa. Ferrer diu que la situació que es viu al polígon és un polvorí. Una bufada de vent aixeca un remolí de pols que és omnipresent tant dins el recinte de l’empresa com en tots els carrers del polígon. “Ens posarem tots malalts, amb aquesta pols”, diu.

Tenen una quinzena de treballadors i els primers vint dies els van dedicar a netejar i a intentar de fer funcionar les instal·lacions. Ara treballen, encara que lluny de la normalitat, i continuen netejant. Saben que, una volta els pèrits hagen passat per totes les empreses afectades, molta de la maquinària que ha quedat feta malbé anirà a parar a la seua empresa perquè les reciclen com a ferralla.

Contenint l’alè fins al juny

El recorregut pel polígon no té res a veure al que es faria un dimecres de gener d’un any normal, sense barrancada. Molt a prop de l’empresa de ferros Ferrer hi ha un abocador i, a la vora, com si el guardassen, una desena de vehicles de tota mena de l’exèrcit espanyol. Els sodats amb roba de feina van i vénen tot esperant l’ordre que, finalment, els fa pujar als vehicles i se’n van.

“Tenia una activitat brutal, el polígon, i ara els carrers són buits. Les naus hi són, però dins no hi ha ningú. Ni van a treballar ni ho intenten, perquè no saben si podran tornar a posar-ho dret. Com més setmanes passen fins que tornen, més difícil serà posar les empreses en marxa”, diu Patricia Muñoz, que assenyala els llocs d’aparcament buits que hi ha al nostre voltant. I esmenta una qüestió molt important que no s’ha d’oblidar quan es parla de les ajudes tant de la Generalitat com del govern espanyol. “L’única cosa que no fa saltar les alarmes ara és que no hi ha hagut acomiadaments en massa, perquè quan demanes una ajuda, està condicionada al fet que la teua activitat continue fins al mes de juny. Al juliol veurem la magnitud de la tragèdia, perquè les empreses que no hagen reprès l’activitat, encara que continuen d’alta, set o vuit mesos després no es podran posar en marxa.”

És per això que pràcticament cap empresa no gosa dir, en veu alta o de manera oficial, que no reprendrà l’activitat. Algunes temen que, si ho fan, fins i tot perdran l’assegurança. “Qualsevol persona que ho pense amb un poc de sentit comú, ho entén. Som una empresa. Tu, al cap de dos dies d’haver passat la riuada, havies de pagar nòmines. No podies treballar ni facturar. I al cap d’un mes, vas haver de tornar a pagar nòmines i tu continuaves netejant. Per molt sanejada que tingues l’empresa, que per desgràcia no totes ho estan, tu ja havies pagat dues nòmines i encara no havies començat a posar-te en marxa. No tenim aquest pulmó”, diu Patricia Muñoz.

Els bescuits de taronja amarga, en perill

“Pulmó” és una de les primeres paraules que també diuen Angélica Martínez i Begoña Marco, gerents de l’empresa familiar Irimar S.L., al polígon de la Mina, a Paiporta. Treballen amb derivats de cítrics congelats. Amb les pells, per exemple, fan elaborats en forma de tires, de daus, que congelen amb nitrogen líquid i ho envien a tot el món. Són proveïdors de la indústria alimentària. Tenen tres naus per a fer tots els processos, i el dia de la barrancada l’aigua va arribar fins a un metre i setanta centímetres d’altura.

Han estat un mes sense treballar, però van mantenir els vint treballadors sense posar-los en ERTO. Ara, no han pogut contractar els deu eventuals que haurien incorporat entre el novembre i el maig, quan és la temporada alta de la collita de les taronges, les llimones i les llimes. Les gerents expliquen que han hagut de refer les cambres frigorífiques, els panells i altres instal·lacions. També han hagut de desinfectar i fer tots els processos necessaris per a passar les inspeccions sanitàries pròpies d’una empresa que fa productes alimentaris. I diuen que ho han fet amb recursos propis de l’empresa i amb crèdits que han hagut de demanar. “Ja no ens queda més pulmó”, diuen, i demanen celeritat en el pagament de les assegurances. El 27 de novembre els va visitar el pèrit del consorci i li van lliurar tota la documentació, però encara no han cobrat. Voldrien que, pel cap baix, els facilitassen un avançament per a poder reprendre la producció al cent per cent. “Trencar els estocs dels clients és molt perillós, perquè els ocasiones unes pèrdues milionàries. Imagina que en un lineal d’un supermercat molt conegut no hi haja uns determinats bescuits.” Corren el risc, diuen, que els clients busquen uns altres proveïdors i que quan ells puguen tornar al mercat ja no els esperen.

“La nostra empresa té trenta-nou anys, exportem a Europa, Austràlia, el Japó, els Estats Units, hem patit guerres i una pandèmia, però això és molt pitjor, perquè quan vam venir, després de la barrancada, no hi havia empresa”, diuen.

Els ajuntaments, sobrepassats

La visita a Paiporta la fem amb Verònica Bosch, que és la presidenta de l’Associació de Polígons Industrials de Paiporta (APIP). N’hi ha tres, en aquesta població, que és considerada la més perjudicada de totes per la barrancada: la Mina, l’Estació i la Pasqualeta. L’associació reuneix 210 empreses i, segons la presidenta, totes han estat afectades. “La riuada ha entrat en totes les naus, unes estan més compromeses que unes altres, la majoria han estat un mes i mig netejant.” Hi ha 1.453 treballadors en ERTO, diu, i hi ha molta gent que encara rumia si tornar a obrir o no. Calcula que entre un 15% i un 20% no sobreviuran.

El negoci de Bosch és patrimonial, és propietària de naus industrials que lloga a empresaris. Coincideix amb Patricia Muñoz que el problema principal que tenen totes les empreses és el fet de no haver cobrat encara l’assegurança. La majoria d’empreses d’aquests tres polígons són mitjanes o petites i les plantilles van dels tres o quatre treballadors als cinquanta.

A parer de Verònica Bosch, els ajuntaments de la zona necessiten molta més ajuda, perquè no estan preparats per gestionar una emergència com aquesta. “Ens agradaria que els diners que el govern espanyol té compromesos per a ajudar els ajuntaments, els envie ara. La devolució de l’IBI que s’ha fet als particulars, no s’ha fet a les empreses, i ens aniria molt bé. Els ajuntaments estan estrangulats econòmicament i fins que no reben els diners de Madrid no s’atreveixen a demanar préstecs”, diu.

Dos metres i mig d’aigua

On s’acaba el polígon de l’estació, en un carrer que ja dóna a les vies del metro, i una fila de naus, l’única nau que queda oberta és la de Mármoles Saugar, que fa làpides de cementeri. A la porta, enganxada al que queda d’asfalt i petrificada, hi ha una furgoneta que tenia tres mesos quan va venir la barrancada. L’aigua no se la va endur i fa de testimoni físic d’allò que va passar.

L’empresa la duen els tres germans Saugar: José, Paco i Miguel. Ara només hi ha José Saugar, que para compte de la feina que fan uns electricistes que han de tornar a fer la instal·lació per a posar en marxa les màquines. Les marques que el fang va deixar a la nau impressionen. És difícil d’imaginar una massa d’aigua, fang i canyes de dos metres i cinquanta-dos centímetres d’altura. En un dels despatxos es pot comprovar que tan sols hi falten tres dits per a arribar al sostre.

Les pedres de granit amb què fan les làpides les han salvades pràcticament totes, perquè no són poroses i les han pogudes netejar. A més, com que són molt pesades, l’aigua no les va arrossegar quan es retirava. Però el marbre, no. El blanc de les peces de marbre s’ha espatllat i ara són d’un color beix indefinit i desigual. Però a José Saugar el preocupa, sobretot, que pràcticament tota la maquinària s’ha fet malbé. La màquina de tall amb làser l’han llençada, i els en queda una altra que miraran si poden arreglar. Per continuar s’hauran de gastar 600.000 euros. Els tres treballadors que tenen els han posat en un ERTO i esperen poder-los incorporar aviat, però com tots els entrevistats d’aquest reportatge es queixen que no han rebut les indemnitzacions de l’assegurança.

Són al polígon de Paiporta d’ençà de l’any 2000, però abans havien estat a la Torre, diu José Saugar, amb un mig somriure. Confia poder tornar a començar el mes vinent, i mentre ho diu contempla la nau, que és amplíssima, i ens mostra que al pati va caure un mur i va deixar comunicada la seua nau amb la dels veïns, que són una empresa de llavors que potser no tornarà a obrir.

El perill de tancament de les empreses

Luís Rodríguez és el portaveu de l’associació d’empresaris del polígon de Massanassa. Diu que, de setanta empreses que té l’associació, només tres han rebut la indemnització del consorci de compensació d’assegurances. No és el seu cas. La seua empresa, Tecniman, dedicada a comercialitzar productes per a la indústria, com ara, mànegues, paviments de cautxú, plàstics i elements per a l’estanquitat, va rebre l’impacte de la barrancada amb dos metres d’aigua. És pessimista i diu que, si els ajuts no arriben aviat, en les setmanes vinents començaran els tancaments de les empreses. Ell diu que ha començat a treballar amb els seus mitjans, però la situació és molt complicada. Com la seua homòloga de Paiporta, considera que els ajuntaments estan sobrepassats i que això serà un problema molt greu en la vida dels municipis. Quant a la neteja del polígon, diu que hi ha molta descoordinació i, com a anècdota, explica que un membre de l’exèrcit espanyol se li va adreçar per a demanar-li una llista de coses a fer-hi.

Començar a rebre clients

Cateline Morer és la gerent de RETIF, una empresa que ven i instal·la equipament comercial. La barrancada va destrossar la nau de 2.000 metres quadrats i tot el que hi havia dins, que bàsicament eren mobles en exposició, material d’oficina, papers i embalatges… Diu que el mes de novembre és el millor quant a facturació, perquè les botigues i els comerços es preparen per a la campanya de Nadal. Compren el paper d’embalar, les bossetes, els llacets, els ornaments… Enguany, és clar, el mes de novembre ha passat en blanc, també el desembre i, pràcticament el gener.

Són cinc treballadors que encara fan tasques de neteja, han obert a mig gas, per no dir que tenen tancat, i per mirar de donar una mica de servei als seus clients. Alguns, és clar, són propietaris de comerços afectats per la gota freda i també necessiten material per a posar-se en marxa. Amb tot, Morer explica que encara hi ha gent que no vol acostar-se al polígon de Massanassa, per por. Sobretot, quan es fa de nit.

La jubilació de Paco Minguet haurà d’esperar

Paco Minguet és el propietari de l’empresa MS Rechapados, al polígon industrial de Massanassa. Es dedica a fer les xapes que imiten la fusta natural amb què es recobreixen els aglomerats de fusta dels panells de les oficines o els mobles de la cuina. Dins la seua nau, l’aigua i el fang van arribar al metre i trenta centímetres. Té vint treballadors, però els té tots en un ERTO perquè, d’ençà de la barrancada, no pot treballar. Té la intenció de recuperar-los a poc a poc, a mesura que torne a tenir les màquines que ha comprat de segona mà. “No tenim tants diners per a comprar-ne de noves”, diu. Diu que les pèrdues per facturació sobrepassen els tres-cents mil euros i que el cost en materials i maquinària serà de prop de quatre-cents mil.

El cas de Paco Minguet és especial perquè el 20 de juliol s’havia de jubilar. “La meua idea era continuar un parell d’anys, deixar gent al càrrec d’això, estar-ne una mica al cas i relaxar-me un poquet, però, mira, al final, ha estat el conte de la lletera.” Li preguntem si no li ha passat pel cap tancar, en comptes d’intentar remuntar. “Semblaria que t’han guanyat. És amor propi. A més, tancar em costava diners, perquè hauria de despatxar tots els operaris i, a més, em quedaven deutes amb els proveïdors i no m’agradaria que em poguessen assenyalar per deure diners.” Si manté l’empresa, es podrà acollir als ajuts. Fins ara, diu que ha cobrat 25.000 euros de la Generalitat i 40.000 del govern espanyol, però diu que només arreglar la premsa, que és la mare de la fàbrica, li costa prop de vuitanta mil euros. Quant a l’assegurança, diu que els pèrits van passar per ací fa un mes i mig, però que encara no ha cobrat res. També ha presentat tota la documentació per a demanar un préstec ICO. “De tot això que pregonen en els informatius de no sé quants mil milions per a això i que es van rebent les ajudes, jo pense, deuen ser els altres, que ho reben, perquè si jo hagués cobrat l’assegurança, no m’hauria d’endeutar amb el banc.” Diu que sempre hi ha gent que té més barra i que potser ja cobra. També es pregunta com és que. si els ICO són préstecs dels quals hauran de pagar interessos, els posen tants entrebancs.

La preocupació de Minguet ara és poder començar a servir les comandes que alguns clients ja li han començat a fer. “Es porten molt bé, però si no els pots servir en el temps que ells volen, no és la meua manera de treballar.”

Setanta-quatre dies després

Patricia Muñoz, la presidenta de l’Institut Empresarial de l’Horta Sud, també és pessimista. Diu que en aquests dos mesos i mig algunes coses han millorat, gràcies a la col·laboració entre les administracions, però, sobretot, per la col·laboració entre empreses. Quant al consorci, diu que continuen barallant-s’hi perquè acceleren, perquè cada dia que passa és un dia més que una empresa es troba en perill de no sobreviure. “Cobrar l’assegurança és un dret. No és una cosa que et regalen, ni una donació. Si tens una pòlissa que et cobreix 500.000 euros i un pèrit diu que ho has perdut tot, t’han de donar 500.000 euros. És un desastre natural i no podem tenir uns terminis tan grans.”

Muñoz també explica que si ara el consorci diu que ha pagat el 20% dels sinistres, tenint en compte que hi ha 120.000 cotxes afectats, en aquest 20% pràcticament no ha tocat cap empresa.

Un pla Marshall

“L’Horta Sud necessita un pla de reactivació. Com un pla Marshall. Si això no es reactiva, no seran només les empreses que no obriran, sinó tota la gent que hi ha darrere. També hi ha els negocis locals, petites empreses, amb clients afectats, proveïdors afectats… Per molt que vulga, un negoci en aquestes condicions no es podrà posar en marxa tot sol”, diu Muñoz, que compara la situació amb la covid, quan tot el món va aturar-se de cop. Ara, diu, no s’ha aturat de cop. “Travesses la V-30 i València, més enllà dels voluntaris, no s’ha adonat de res. Els empresaris continuen amb el seu negoci, però ací, el món s’ha aturat. Hi ha d’haver una empresa tractora per a tot l’Horta Sud. Si cal, tornarem a aprendre a treballar, que col·laborem entre nosaltres.” I encara fa una altra crida: que per a la reconstrucció es tinga en compte l’empresa local i no s’encarregue a les de fora.