Els policies xinesos a casa nostra i la hipocresia del doble criteri occidental

Una investigació de l’ONG Safeguard Defenders va fer ahir molt de soroll perquè va anunciar l’existència d’una xarxa de cinquanta-quatre centres policíacs de la República Popular de la Xina a l’estranger, entre els quals sembla que n’hi ha dos a Barcelona, dos a València i un a Manresa. Aquests “centres policíacs” són òbviament il·legals i serveixen al govern xinès per a pressionar ciutadans del seu país, que tenen negocis que no interessen o que són dissidents polítics i culturals. Aquesta policia irregular no deté gent pel carrer ni fa coses així, però és capaç d’espantar qualsevol a còpia d’amenaçar amb conseqüències per a la seua família que resta a la Xina, per exemple.

Les paraules fan molt, defineixen imatges mentals, i crec que podem convenir que, a partir del moment que la presentació periodística d’aquest informe ha parlat de “comissaries” –amb bona voluntat per a fer-ho entenedor al gran públic–, s’ha suscitat una reacció que crec que fóra bo de matisar.

Perquè no cal ni dir que l’existència de la repressió xinesa, dins el seu territori oficial o fora, és repugnant i absolutament condemnable, però al costat d’això també hi ha el cinisme del doble criteri, tan típic dels occidentals, que crec que també cal denunciar.

Ho dic perquè és bo de recordar episodis viscuts també al nostre país, per exemple amb personal diplomàtic marroquí. Per a explicar això que fan ells no hem dit mai que tinguen comissaries ni hem definit el seu paper ben bé de policies, però la qüestió és que de fet han perseguit activistes saharians, rifencs o marroquins amb la mateixa contundència que els seus col·legues xinesos. I què me’n dieu, de les actuacions il·legals de la policia espanyola a Bèlgica? Com és prou sabut, sense el permís –ni de bon tros– de les autoritats belgues, policies espanyols han perseguit els exiliats catalans no tan sols fent tasques d’informació sinó actuant, abalisant cotxes, assaltant locals o fins i tot agredint i intentant d’espantar dissidents. I això no és prou semblant a allò que tant escandalitza si ve de Pequín?

La pregunta que em faig, i que simplement propose com a reflexió, és si això que fan els marroquins o els espanyols –o els americans, o els britànics o els francesos– és tan diferent d’allò que fan els xinesos i que ahir va generar tanta literatura periodística.

Que ningú no faça demagògia ara, per favor: jo no pose en el mateix sac la Xina, el Marroc i Espanya. No sóc tan innocent. Sóc molt conscient de les diferències i encara més, ep!, de les semblances. Ara, sí que pense que tinc l’obligació de cridar l’atenció sobre la hipocresia del doble discurs.

Sobretot per una cosa. Perquè jo crec fermament que els partidaris de la llibertat hem de treballar perquè arribe a tot arreu, a tots els éssers humans sense distinció de país, ni de cultura ni de règim polític. Però, dit això, la nostra obligació més gran, i per tant la nostra exigència major, l’hem de tenir envers el nostre país i els països del nostre entorn geopolític. O, si no, és massa fàcil. Trampós. Cínic, si ho voleu.