20.10.2021 - 21:50
Tinc gravada a la memòria l’expressió d’aquell xiquet. Menut, prim, texans, samarreta negra, una bossa al costat per als llibres de text, els apunts, etcètera. Que no s’hagués fet notar gens, assegut entre la miríada d’estudiants com ell, si no fos per la cara que feia. No sé com explicar-la. Perquè no era sorpresa sinó una barreja d’incredulitat i indignació. Més que incredulitat, estupefacció. I cridava Eh, eh, que estem en democràcia! Que estem en democràcia!
Els policies, armats d’antiavalots, van carregar sense miraments contra la mainada de l’institut Lluís Vives, que protestava contra les retallades en l’ensenyament públic. Era el febrer del 2012, i aquells armaris disfressats de ninges colpejant estudiants d’institut que d’entrada no se’n sabien avenir van engegar, en resposta indignada, la Primavera Valenciana. Llibres alçats com escuts contra les porres.
La tinc gravada a la memòria i vull recordar-la sovint, la cara d’aquell xiquet, el seu ingenu esbalaïment davant la realitat que li contradeia sense miraments, a cops, les coses que donava per certes i assumides; que hi ha uns drets que ens han dit que tenim, coses bàsiques, viure amb dignitat, expressar-se lliurement, manifestar-se. Que hi ha uns drets i a partir d’aquí parlem, perquè això és la democràcia.
I dic que vull recordar-la precisament per la seva ingenuïtat (d’ingenu, que no és un adjectiu despectiu: significa ‘nat lliure’), perquè des de la franquesa innocent ens pot fer memòria de les coses com haurien de ser. I d’allò tan essencial: que si ‘estem en democràcia’, com a tort i a dret li havien fet creure al xiquet del Lluís Vives, la policia no pot carregar contra el dret de manifestació.
Vull dir que ja ho sabem, que ho fan. Ho sabem i en tenim llarga experiència. Però que aquesta penosa constatació no hauria de fer que ens hi acostuméssim, que deixéssim d’indignar-nos-en, de denunciar-ho. Cada vegada. Per no donar-ho per fet. Per no resignar-nos-hi.
L’altre dia, la delegada del govern espanyol al País Valencià, Gloria Calero, va admetre, pim-pam, que el Nou d’Octubre (el d’enguany: no parlem de fa quaranta anys sinó d’això que vivim ara), a València, no es va garantir el dret de manifestació.
“No es va garantir”, que ja és un eufemisme del més exacte “la policia espanyola va impedir”.
No és, ni de bon tros, la primera vegada que passa. Però l’escàndol és monumental. O ho hauria de ser.
Els fets, gravíssims, ja van ser denunciats per Compromís el Nou d’Octubre mateix: la policia els va impedir de participar a l’acte del matí, la “processó cívica”. Tal com raja. Que hi passen els representants institucionals, càrrecs electes, i, seguit, la resta de la gent, amb pancarta o sense pancarta i agrupada segons partit o entitat o el que sigui. I que es van trobar amb això: que la policia espanyola va determinar qui hi podia accedir i qui no. I que, per tant, van poder desfilar els del PP i de Ciudadanos i de Vox, però els de Compromís, no.
És a dir, que els individus d’uniforme es van erigir en, no sé com anomenar-ho, censors?, colpistes en potència?, dictadors?, i van eliminar el dret de manifestació i de celebració de la Diada a una part de la població. I això, que per si mateix ja és prou gros, pren encara més fondària quan es constata la permissivitat que rep. L’aquiescència, per tant.
Que no sé si és acceptació o impotència, però que el resultat d’una cosa o de l’altra és el mateix: carta blanca als cossos armats de l’estat per a intervenir políticament, per a intervenir per sobre de la voluntat popular, per sobre de les regles de l’expressió democràtica. Per sobre, que vol dir en contra.
Els fets d’aquest darrer Nou d’Octubre posen cruament en evidència això que reiteradament s’ha denunciat a la ciutat de València (no només a la ciutat de València però especialment a la ciutat de València) i que beu de la mateixa deu d’on rajava la inacció policíaca que va permetre, anys enrere, l’agressió contra el batlle Pérez Casado. O l’assalt feixistoide a la manifestació del Nou d’Octubre de 2017. Només que ara la delegació del govern espanyol, com que se li han plantat al davant els representants de Compromís (que és la força que cogoverna Generalitat i Ajuntament de València), ho ha hagut de reconèixer.
Aquest reconeixement, però, esdevé una mostra crua de la situació. Perquè en això es queda: mera constatació, aigua en cistella. Un cop admès que la policia li actua de manera autònoma i, per tant, descontrolada (altrament significaria que tenien ordres de vetar manifestants), quines mesures pensa prendre la delegada i el govern que representa? Concretes, vull dir. Identificacions dels responsables, sancions, destitucions, coses així de normals i que no passaran. Perquè el govern espanyol (independentment del partit que el representi) ni hi ha fet mai res ni hi farà res. Sigui perquè n’és incapaç, sigui perquè ja li està bé.
Vet aquí un petit però significatiu exemple de l’ínfima qualitat democràtica de l’estat espanyol.
Tan insuportablement ínfima que ni es veu.
