17.01.2019 - 21:50
|
Actualització: 18.01.2019 - 09:04
A voltes cal que des de fora ens recorden obvietats. Ahir Human Rights Watch, en l’anàlisi anual que fa sobre l’estat dels drets humans al món, va exclamar-se que cap policia dels que varen intervenir en l’operatiu no haja estat condemnat per haver exercit un ús excessiu de la força. Ni condemnats, ni jutjats, no han estat, encara que semble increïble.
Human Rights Watch no és una organització qualsevol. Nascuda el 1978, arran dels acord d’Hèlsinki entre la Unió Soviètica i els Estats Units, aquesta organització vigila i controla –d’ací en ve el nom– l’estat dels drets humans arreu del món. I publica cada any un anuari de referència sobre l’actuació dels governs en aquest terreny, un anuari en què s’ha inclòs la crítica al govern espanyol per no haver perseguit judicialment els excessos de la policia. El 1997 va ser guardonada amb el premi Nobel de la pau per la campanya mundial en favor de la prohibició de les mines antipersones que l’organització codirigia.
A voltes cal que des de fora ens recorden obvietats. I aquesta vegada ho ha fet Human Rights Watch. Cal que passe això perquè estem tan aclaparats per la repressió que no pensem que aquells que han de ser investigats, aquells que haurien de ser investigats, són els causants de la violència real del Primer d’Octubre. I ni la ficció jurídica ni les manipulacions no poden amagar els vídeos i els testimonis de la gravíssima actuació de la policia espanyola, aquell dia i els dies immediatament anteriors i posteriors.
A voltes cal que des de fora ens recorden obvietats. Human Rights Watch ho ha fet ara, però abans ho havia fet també Aamer Anwar, l’advocat escocès de Clara Ponsatí, que hi ha insistit unes quantes vegades. I tenen raó. Del policia que es va extralimitar en les seues funcions fins a Enric Millo o Mariano Rajoy, els qui haurien d’encarar un judici per aquells fets no són en cap cas els dirigents independentistes, sinó els responsables d’aquell atac indiscriminat i ferotge contra els ciutadans que tan sols volien votar.
Acostumats al règim espanyol com estem, ens sembla gairebé impossible que un tribunal nacional condemne la policia per la violència exercida contra uns manifestants. Però això no és així i convé recordar-ho. A Dinamarca, per exemple, una sentència basada en la Convenció Europea dels Drets Humans van condemnar severament els responsables de la policia que havien dirigit i ordenat l’actuació violenta contra els manifestants que protestaven durant la conferència de l’ONU sobre el canvi climàtic, a Copenhaguen. A Irlanda el codi penal i la llei d’emigració defineixen amb detall quan és delicte una actuació desproporcionada de la policia. Als Països Baixos la mort de Mitch Henriquez en una acció policíaca va desfermar una dura reacció dels tribunals. A Eslovènia el 2003 tot el cos de policia del país va ser condemnat pels tribunals a seguir un curs especial per a aprendre a resistir-se a l’ús de la violència contra els manifestants. Al Regne Unit els responsables de la policia de Bedfordshire van ser condemnats i expulsats del cos perquè havien fet befa d’un detingut…
No és estrany que els tribunals d’una democràcia condemnen la pròpia policia per la seua brutalitat. Si de cas és estrany, i significatiu, que a l’estat espanyol siga tan impensable de fer-ho que ni els qui n’hem estat víctimes hi pensem. I per això, a voltes, cal que des de fora ens recorden obvietats.
