Policies en ‘manada’

Volia parlar de la malversació de baixa intensitat, d’aquells policies espanyols passant les hores a la Jonquera per fer-hi de tap, literalment i exclusivament per a això: alentir, molestar, impedir que un parell llarg de centenars de milers de persones (us hi heu fixat, per cert, fins a quin punt parlem amb normalitat de la bru-ta-li-tat, de l’excepcionalitat que és una mobilització com aquesta?), impedir que més de dues-centes mil persones, deia, exercissin el seu legítim dret de manifestació, la seva legítima llibertat d’expressió, la legítima reclamació del dret a votar.

Volia parlar de l’espectacle miserable (sense cops, aquesta vegada, però amb idèntic mòbil) dedicat només a fer la guitza a una opció política i prenent partit, per tant, a favor de l’altra.

Volia preguntar pel cost del dispositiu, i furgar una mica en la perversió recaragolada que comporta, també, l’espoliació que patim, tot aplicant una de les dues preguntes clau que em va ensenyar la meva àvia: ‘això qui ho paga?’ (La segona, que li és bessona, també és útil per a entendre moltes coses, val a dir: ‘aquesta persona de què viu?’)

Volia, en fi, cercar com han explicat la broma, si ha estat cosa dels comandaments interns i, per tant, es justifica que la policia prengui decisions polítiques pel seu compte (tota una declaració estatal de principis), o si els uniformats s’han limitat a complir ordres del superior civil (i, per tant, del govern espanyol que ara diu que seu a taula a negociar).

Tot això, però, se m’ha fos entre les mans davant les imatges d’aquests mateixos policies bramant, assetjant, insultant la Laura Borràs. Per catalana. Per ‘puta catalana’, concretament i literalment, en aquesta síntesi de supremacisme masclista que els fa retrat i definició. Retrat nítid i esfereïdor. D’ells, dels individus concrets que, quan es treuen la carota d’amenaçar polítiques electes, es vesteixen de ninja per atonyinar àvies o estudiants o qui sigui que tinguin al davant quan se’ls activa el mode ‘a por ellos’, i retrat, sobretot, de l’estat que els ha criat i que n’empara la violenta actuació.

Que l’avala.

Quan la diputada catalana i la seva cap de premsa va reclamar protecció als responsables del Congreso espanyol, aquests van xiular i van mirar cap a una altra banda. És que provoqueu i després passa el que passa. I es van negar a fer la seva feina. Mitja rialleta i respondre, literalment: protecció? ‘Para qué, si son policías’. Tranquil·la, dona, que són només ganes de festa: tuf de cervesa, aixella i varondandy, masclots que s’empenten i es riuen les bromes entre ells, goril·les en zel ensenyant les dents i fotent-se cops al pit, la culpa és de l’escot, la minifaldilla, els cabells. La culpa és teva, catalana, per existir.

Han passat més de vint-i-quatre hores des que policies espanyols i guardiacivils, cara tapada, bengales, estanqueres, petards, la mà dreta enlaire amb el dit gros i l’índex en amenaçadora imitació d’una pistola (de la pistola que tenen amb l’uniforme que els paguem entre tots, nosaltres també, nosaltres especialment), van assaltar el Congreso espanyol de manera (aquesta sí) tumultuària, més de vint-i-quatre hores des del sinistre ‘a por ella’ contra la Laura Borràs, i encara no he sentit, per part del govern espanyol, l’explícita condemna de la violència paracolpista que exerceixen els seus funcionaris (ni explícita ni implícita, de fet). Ni informació sobre les mesures que es pensen prendre per a allò que se’n diu ‘depurar responsabilitats’. Tampoc no he sabut trobar els gestos de suport envers l’assetjada per part de les representants d’altres formacions polítiques al mateix hemicicle. Ni de les ministres espanyoles i tan progressistes que diuen que ara hi ha. La presidenta del Congreso, Meritxell Batet, això sí, ens explica al Twitter que, per commemorar el 8 de Març, tindran tota la setmana l’edifici il·luminat de color lila. Des del 2 de març. L’assetjament de la bandada policíaca (tan valents, ells, quan van en bandada, o en ‘manada’, com diuen en espanyol) contra la Laura Borràs va ser el dia 3. Al vespre del mateix dimarts, per tant, postureta de parets liles i avall que fa baixada.

I no: encara que ni la televisió espanyola ni TV3 (!) no consideressin notícia aquest assetjament a una diputada per part de policies i guardiacivils en actitud i pràctica de bandada (assetjament patit precisament per la seva condició de dona, catalana i independentista), encara que ja fa temps que vivim brutalment acostumats a la violència uniformada i a la connivència que hi mostra el poder judicial (són estat a la defensiva), el fet no és en absolut banal. Que no passi de llarg com si en fos una més i suma. És gravíssim. De forma i, sobretot, de fons.