04.12.2019 - 21:50
|
Actualització: 05.12.2019 - 07:17
Cada dimarts un grup de veïns del barri de Sant Antoni, a Barcelona, protesten a la cantonada de la Gran Via amb Entença. Com fa uns metres més enllà, i cada dia, el Col·lectiu Enriqueta Gallinat, com fa la gent que talla la Meridiana de fa més de cinquanta nits ja. Com ho fan a Gurb, a Terrassa, a Arenys de Mar i a tants i tants llocs.
Dimarts hi vaig anar després d’acabar la feina al diari. I quan vaig arribar a l’altura del carrer d’Entença vaig veure sis furgonetes d’antiavalots, tres dels Mossos i tres de la Guàrdia Urbana. Amb els llums blaus encesos. A pocs metres, el grup de veïns simplement travessava el semàfor, lentament, pel pas de vianants. Però només quan es posava verd. No feien res més. Ni cridaven pas res. Ni portaven pancartes. Només travessaven el semàfor en grup i a poc a poc.
De sobte, els uniformats van formar. En dues fileres estranyament marcials. Amb el casc blanc, la unitat d’antiavalots de la Guàrdia Urbana que Ada Colau afirma haver dissolt. Amb el casc negre, els Mossos d’Esquadra. La gent que travessava els semàfors va decidir d’anar-se’n al semàfor de més amunt. I els uniformats van marxar per la vorera, seguint-los, a les ordres d’un agent de la Guàrdia Urbana i acompanyats d’un Mosso vestit amb l’uniforme normal.
En arribant a la cantonada de la Gran Via amb Entença, tot d’una i sense cap raó aparent, Mossos i Guàrdies Urbans es van posar a córrer contra la gent. Per la ràdio d’un agent que va passar pel meu costat vaig sentir com deien: ‘Al de la caputxa blava, al de la caputxa blava…’ Hi havia, efectivament, un xicot que duia un d’aquells anoracs grossos amb caputxa. Blava. El van empaitar i acorralar de mala manera contra un portal de la Gran Via, al número 476. Aleshores, l’agent que encapçalava l’operació va començar a cridar als seus homes, en espanyol: ‘Tots aquí! Línia! Vinga! De cara cap allà tots! En binomi!’…
Els del casc blanc l’obeïen i van fer una barrera a la vorera. En binomi: una parella. Una altra. Una altra. I una altra. Tots els clients del bar El Faisán van eixir al carrer sorpresos. I els veïns que s’ho miraven del passeig central estant preguntaven per què l’havien retingut. Quina raó hi havia per a fer identificar aquell xicot. El varen tenir una bona estona contra la porta de l’edifici, el van regirar de dalt a baix i van apuntar-ne el nom. Després el van deixar anar i jo vaig córrer a demanar-li què havia passat. Va explicar que acabava d’arribar i que només havia travessat una volta la Gran Via, cosa que va corroborar tothom qui hi havia allí. ‘I de què t’acusen?’, li vaig dir. ‘De travessar el carrer, segurament.’ No sabia que travessar el carrer amb el semàfor verd i per un pas de vianants pogués ser considerat delicte, fins al punt de demanar la identificació d’un ciutadà.
El grup de veïns, mentrestant, s’havia allunyat uns quants metres i Mossos i Guàrdia Urbana havien refet la formació. Ara avançaven per la banda de muntanya mentre la gent travessava pel pas de vianants que hi ha a la cantonada de la Gran Via amb el carrer de Viladomat. En verd i sense dir res de nou. Això no obstant, tot d’una, es va sentir un crit i el grup de policies es va abraonar sobre els joves. Dic sobre els joves perquè només van detenir joves. N’hi hagué un, joveníssim, amb pantalons curts foscos i una motxilleta, que fou agafat al meu costat. Se n’encarregà un mosso amb el número de TIP acabat en 57, que venia corrent cap a tots nosaltres amb la porra estesa. El vaig veure totalment confús i se’m va fer molt evident que enganxava aquell jove perquè era l’únic jove que hi havia allà. Va fer un moviment estrany amb la porra, com si volgués desar-la, i li va posar la mà al bescoll, enmig de la incredulitat no tan sols de l’afectat sinó de tothom. Va ser una acció arbitrària. Cent per cent arbitrària. A ull. Al del TIP acabat en 57 li devien haver dit que calia agafar qui fos i ell ho feia. Que el xicot en qüestió fes res o no, tant era. Seria un nom més al fitxer.
Als policies la gent els demanava per què ho feien, allò. Però no responien. Cap. S’enduien els joves i ens deixaven els grans. L’escena era surrealista. Agafaven completament a l’atzar, qui trobaven davant, a condició que fos jove. Sense que fessen res ni cometessen cap delicte. Fins i tot si no formaven part del grup de protesta i només tenien la mala sort de ser allà en aquell moment. De seguida tothom va travessar al costat Besòs de la Gran Via amb Viladomat. Hi havia una xicota estirada en un dels matolls que delimiten el carril central de la Gran Via. Plorava i cridava. Era prima i tenia els cabells molt llargs. Gemegava adreçant-se al mosso que l’havia tirada a terra i li havia pegat: ‘Si jo no corria, per què m’has tirat a terra?’, li deia. El mosso, en un gest que vaig trobar desconcertant, va provar de vinclar-se sobre ella, com si volgués demanar-li perdó, però ella va reaccionar cridant encara més fort: ‘No em toquis! No corria pas! Per què m’has hagut de tirar a terra?’
El cercle de veïns del voltant es va anar fent espès. Era evident que la xicota havia estat ferida. Havia rebut un colp al cap i estava en estat de xoc. De fet, al final se l’endugué una ambulància. La reacció dels Mossos va ser de fer un semicercle al seu voltant mentre ella continuava escridassant el mosso que l’havia agredida: ‘Em podies haver agafat tranquil·lament! No calia que em tiressis a terra!’ M’hi vaig acostar i un dels mossos, amb un TIP a la roba que comença per 7 i acaba per 3, em va posar les mans a sobre, frenant-me. Li vaig dir que no m’empentàs i de seguida un altre mosso el va tocar a l’esquena i va semblar que es desconnectava algun botó del cervell del primer, que va abaixar els braços de manera automàtica.
Un metge que hi havia entre els veïns va demanar permís per a atendre la xicota. La primera filera d’uniformats no responia. I no el van deixar passar. Amagats rere els passamuntanyes negres i el vidre dels cascs, no parlaven ni responien a les demandes de la gent. Tret d’un que, recolzat al semàfor, va retenir un xicot que deia que era amic de la xica que seia a terra, plorant. A ell també l’escorcollaren tot parlant-li de molt males maneres.
I fou llavors que aparegué el mosso bo. El que anava vestit amb aquella jaqueta de policia normal. Portava aquella gorra de plat que Miquel Sellarés, pobre!, va voler que portassen els Mossos, precisament per no fer por a la població i per distingir-los del militarisme dels altres cossos policíacs. Mentrestant, la resta de veïns anaven indignant-se més i més cada minut, en veient que la xicota continuava a terra sense ser atesa. Aquest sí que va deixar passar el metge. Però de seguida va arribar l’ambulància, que se l’endugué minuts després. Un mosso, amb aquell vestit tan dur, va provar d’entrar a l’ambulància i tot, però molt dignament els ocupants del vehicle, els sanitaris, s’hi negaren. ‘Aquí dins no hi entres’, li van dir amb fermesa. Qui hi va acabar entrant, nerviós, va ser el xicot que deia ser amic de la xicota.
Quan l’ambulància va arrancar, es va repetir l’escena de la doble formació en pilot. Mossos i Guàrdia Urbana van organitzar dues files paral·leles i van marxar en direcció als seus cotxes, que s’havien quedat a l’altura del carrer de Rocafort. Al seu darrere, els veïns, comentant tot allò que acabava de passar i el mosso vestit normal, grassonet i més gran, el que volia fer d’home bo. Però ja no tant, en aquell moment. Quan una dona se li va encarar recriminant-li allò que acabaven de fer, es va mig girar, va dir una frase inaudible i va accelerar la marxa cap als seus companys. Quan va arribar a les furgonetes, sorprenentment, es va desviar, va entrar en un bar que es diu La Clara i va prendre una aigua amb gas. Com si s’hagués de netejar algun mal regust de boca. A fora, visibles del bar estant, cinc joves eren retinguts sobre la vorera, vaig intuir que en condició de botí.
Tot això hauria pogut passar ahir en qualsevol població catalana. Ningú no cometia cap delicte, però la policia actuava. Ningú no havia intentat de tallar la Gran Via ni s’havia enfrontat en cap moment als agents uniformats. I per què actuaven, doncs? Responent a quina alteració de l’ordre si ni el trànsit no havia estat alterat? Tinc curiositat per a veure les denúncies. Potser hi dirà que aquell jove va ser retingut ‘perquè passejava’ o ‘perquè travessava un semàfor en verd’. No podien dir res més. I jo pense que algú ja els deu haver explicat, a les sessions de policia democràtica que reben a l’Escola, que no es pot escriure que un ciutadà ha estat retingut, menys encara detingut, ‘perquè protestava’. Que la protesta és el so de la democràcia.
El comportament anormal de la Guàrdia Urbana i els Mossos d’Esquadra només té una explicació, però fa molt de mal dir-la: en aquest casos fan de policia política, actuen amb una intenció política evident. Castiguen per les idees dels qui protesten, no pas pels fets que protagonitzen. I això en una democràcia no hauria de passar.
Aquest desplegament policíac respon només a la voluntat d’atemorir-nos a tots, d’impedir que es consoliden els nuclis de la protesta a la ciutat de Barcelona, de traure’ns de l’estat de desobediència per tornar-nos al de submissió. I no ho fa la policia espanyola. Ho fan policies a les ordres del govern de la Generalitat de Catalunya i de l’Ajuntament de Barcelona. Que podien no fer-ho. Perquè són dirigides per polítics que amb una mà reclamen a la població que proteste contra l’evident injustícia que s’abat sobre tots plegats mentre amb l’altra executen ells mateixos la injustícia.
La batalla d’Urquinaona, aquelles quatre nits de foc i barricades, va deixar clar, sorprenent-nos a tots, que una part sembla que important de la població ja ha entès que els drets es defensen, no es demanen. I que no hi ha ocupació policíaca ni militar que puga frenar un moviment si aquest moviment perd la por, ni que siga perquè comprèn que el futur que l’espera si no reacciona és molt pitjor que el dolor físic circumstancial dels colps de bastó.
Sí. La democràcia i les llibertats perillen ara mateix i ací. Perillen per l’autoritarisme de l’estat espanyol, capaç de fer allò que siga per frenar la voluntat popular. Enviar el govern a la presó i l’exili. Buidar ulls amb pilotes de goma. Mantenir incomunicats en presons llunyanes gent acusada sense cap prova. Censurar el parlament. Inventar-se càrrecs contra els polítics que els molesten. O perseguir el cotxe oficial del president de la Generalitat. Això és veritat.
Però, no ens enganyem, nosaltres som també un perill per a nosaltres mateixos. Per què quin país nou i diferent, alt i lliure, voleu fer amb aquests funcionaris armats que o bé obeeixen ordres que no són legítimes o bé es comporten de manera descontrolada? I quin país nou, millor, voleu que fem amb uns polítics que són capaços d’aclucar els ulls o girar-los cap a un altre costat quan cau la nit, mentre deixen que aquests funcionaris retinguen i fitxen els nostres joves que solament travessen un pas de vianants quan el semàfor és verd? I, sobretot, quin país més digne farem tots plegats si no fem créixer la protesta, denunciant, cada dia, aquest estat policíac, analògic i digital, que els qui manen a Madrid però també els qui manen a Barcelona col·laboren a crear?
PS. I que conste que d’aquesta amenaça, que em sembla que és el veritable tema de fons, ni se’n va parlar ahir en la sorprenentment florentina compareixença del conseller Buch al Parlament de Catalunya. Un altre mal senyal…
