The Washington Post · Widlore Mérancourt i Amanda Coletta 

Per a Irvika François, navegar per la vida en aquesta ciutat plena de bandes requereix prendre un seguit de precaucions. L’educadora i feminista haitiana ha traslladat la seva família i mai no viatja a més d’un quilòmetre de casa.

Centenars de policies kenyans s’han desplegat en aquesta nació caribenca, com a membres de la primera missió de seguretat amb el suport de les Nacions Unides per a fer front als paramilitars fortament armats que controlen el 80% de la capital, possibilitar que es facin eleccions i donar a haitians com François una oportunitat de respirar.

Els kenyans, més ben armats i equipats que la policia haitiana, s’han unit als seus amfitrions en les patrulles als carrers. Les bandes, que van advertir que s’oposarien al desplegament, semblen impertorbables. Continuen incendiant cases, atacant comissaries de policia i matant amb impunitat.

“No noto l’efecte de la presència dels kenyans”, va dir François, a qui l’any passat una banda li va segrestar el cosí. “No ha canviat res, a la meva vida, i no tinc més confiança en la meva seguretat. No entenc per què hi són els kenyans.”

Han passat gairebé dos anys d’ençà que l’ex-primer ministre Ariel Henry va demanar per primera vegada una força internacional de seguretat per ajudar a restaurar l’estabilitat en aquesta atribolada nació caribenca. Durant la llarga espera, les bandes han reforçat el control sobre la capital, obrint presons, tancant ports marítims, prenent terminals de combustible i l’aeroport internacional. Ara, menys de tres setmanes després de l’arribada dels primers agents, la frustració creix. Els haitians diuen que el desplegament no ha tingut cap efecte perceptible en la seguretat. Els agents de policia afirmen que no han estat inclosos en cap pla per a restaurar l’ordre.

“Els haitians tenen grans expectatives en la força estrangera”, va dir Diego Da Rin, un analista de l’International Crisis Group. “Diuen que si la missió no comença a dur a terme operacions aviat que portin a canvis tangibles i victòries contra les bandes, podrien començar a veure amb mala cara la seva presència.”

Els oficials d’Haití, de Kenya i dels Estats Units –que diuen que no enviaran tropes però que són de llarg el màxim patrocinador financer de la missió– repliquen que tot va com ha d’anar.

Rameau Normil, el nou cap de la policia d’Haití, ha dit a la premsa aquesta setmana que s’ha reunit unes quantes vegades amb els seus homòlegs kenyans per “avaluació i planificació”. “No hi ha ni un dia ni una hora establerts per a les operacions –diu Normil–. La població podria despertar-se un dia i trobar que s’han fet operacions i que han estat detinguts o neutralitzats alguns bandolers. Per raons estratègiques, no podem revelar com es farà això.”

Un oficial de la policia kenyana diu que esperen que arribi més equipament abans de començar les operacions. No sap quan serà. “Estem preparats”, diu l’oficial, que parla anònimament perquè no té permís per a parlar en públic. “Tenim més entrenament que les bandes. Tenim la capacitat de fer-los fora. Atacarem les bandes allà on s’amaguin.”

Les bandes van matar no pas menys 3.250 persones a Haití del gener al maig, segons l’oficina de l’ONU al país, i això representa un augment de més del 30% respecte dels cinc mesos anteriors. Funcionaris de l’ONU diuen que les bandes paguen perquè es quedin als seus barris per a servir d’escuts humans durant les operacions policíaques. Diuen que han rebut informes que les bandes proven de reclutar infants abans de l’arribada dels estrangers, presumptament “per aprofitar incidents potencials contra nens involucrant personal de la missió per minar la presència d’aquest personal a Haití”.

Haití té una història llarga i difícil d’intervencions internacionals. Els Estats Units van envair el país el 1915 i van ocupar-lo durant dinou anys. Hi van establir un sistema de treball forçat, van entrenar una gendarmeria que es caracteritzava per ser abusiva i van executar dissidents.

Més recentment, del 2004 al 2017, una missió de manteniment de la pau de les Nacions Unides es va trobar enterbolida per acusacions d’abús i culpada d’un brot de còlera que va matar més de deu mil persones. Els haitians van dir que les tropes havien fet poc per mantenir la seguretat; els van anomenar “turistes”.

Els Estats Units van donar suport a la petició d’ajuda internacional feta l’octubre del 2022 per Henry, però van tenir dificultats per a trobar un país que l’encapçalés. El Consell de Seguretat de les Nacions Unides va aprovar la missió l’octubre passat, però amb una planificació, una dotació de personal i un finançament lents. La missió podria créixer fins a uns dos mil cinc-cents membres. Uns quants països del Carib, l’Àfrica i l’Àsia han promès personal, però no és clar quan els enviaran a Haití.

Les autoritats kenyanes han dit que la missió necessita uns sis-cents milions de dòlars, però els donants internacionals solament n’hi han aportat vint-i-un milions. L’oficina de les Nacions Unides al país va dir el mes passat que la missió no podria completar un desplegament de dotze mesos sense més diners.

La policia haitiana dirigirà les operacions contra les bandes, amb el suport del personal de la missió, segons autoritats. Però alguns agents de policia haitians han dit que continuen sense saber com funcionarà.

Els agents, que van parlar amb The Washington Post anònimament perquè no tenien autorització per discutir públicament sobre el tema, van dir que els kenyans estan més ben armats i reben un salari molt més alt. En canvi, els haitians s’espera que assumeixin la major part dels riscs. “Serem a primera línia, però amb quines armes?”, diu un agent de policia haitià. “Qui donarà les ordres? Com ens podem defensar? No en sabem res.”

“Els kenyans no haurien de patrullar als carrers”, va dir un altre. “Haurien d’atacar les bandes. Tenen els recursos que ens manquen, incloent-hi la potència de foc.” Stanley Julien és un dels centenars de milers de persones que han fugit de les seves llars per evitar la violència. Abans venia begudes a prop de la Penitenciaria Nacional d’Haití, però ara es refugia en una escola. Espera que la missió policíaca “porti seguretat i ordre”.

“Encara no puc dir gran cosa dels kenyans –explica–. Fins ara no han fet cap acció destacada. Els grups armats pensen que és solament un bluf.” Meïka Decime, estudiant d’economia a la Universitat de Port-au-Prince, gestiona un petit negoci de còctels a la capital. Però la crisi de seguretat fa difícil de treballar en molts barris”, diu. Les vendes han baixat d’un 40% d’ençà del desembre. Molts dels seus professors, a més, han fugit, i les seves classes han estat cancel·lades.

No s’atreveix a jutjar la força internacional. Li dóna “espai i temps” per a fer la seva feina. Espera que fomenti una estabilitat duradora. “Estimo el meu país i no me’n vull anar –diu Decime–. No em puc imaginar passant la vida fora d’Haití.”

• Subscriviu-vos a The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb