05.01.2022 - 21:50
|
Actualització: 05.01.2022 - 21:53
En el darrer informe sobre l’estat de la democràcia al món, l’Institut Internacional per la Democràcia i l’Assistència Electoral (IDEA) ha classificat els Estats Units com una “democràcia en reculada“. És la primera vegada que l’organització els atorga aquesta etiqueta.
Una de les raons clau que se citen en l’informe és la popularitat recurrent, principalment entre els membres i els simpatitzants del Partit Republicà, de les falses acusacions de frau electoral en les eleccions presidencials del 2020.
Així i tot, segons el secretari general de l’organització, segurament l’aspecte més preocupant de la situació actual de la democràcia als Estats Units és la “polarització galopant“. Un any després de l’assalt al Capitoli, el 6 de gener de 2021, les percepcions dels esdeveniments d’aquell dia entre els nord-americans romanen dividides segons criteris partidistes.
La polarització ocupa un lloc destacat en nombrosos diagnòstics de la crisi política dels Estats Units. Alguns investigadors adverteixen, fins i tot, que el país s’acosta a un “punt d’inflexió” irreversible quant a la polarització. De remeis, certament, se’n suggereixen des de tots els punts de l’espectre ideològic.
Hi ha dues menes de polarització, com bé analitzo al llibre Sustaining Democracy. L’una no és intrínsecament perillosa; l’altra ho pot ser. En conjunció, tanmateix, poden ser extremadament destructives per a les societats democràtiques.
Dues menes de polarització
La polarització política és la distància ideològica entre partits rivals. Si aquestes discrepàncies són grans, poden conduir a la inflexibilitat i inoperància en totes les dimensions de la política institucional. Encara que sovint pot ser frustrant, la polarització política no és necessàriament una disfuncionalitat. Fins i tot, pot ser beneficiosa, atès que concedeix –tant als votants com als polítics– l’oportunitat de prendre decisions importants. Al cap i a la fi, els desacords profunds, estructurals, poden ser saludables per a una democràcia: el xoc d’opinions pot ajudar-nos a trobar la veritat i tot. A més, les diferències ideològiques entre partits proveeixen els ciutadans de dreceres a l’hora de prendre decisions polítiques.
L’efecte de polarització de la creença, també anomenada polarització de grup, és una cosa diferent. La interacció amb altres que pensen com nosaltres ens transforma en versions més extremes de nosaltres mateixos. Aquestes versions més extremes de nosaltres mateixos solen pecar d’autoconfiança i, per tant, solen estar més disposades a participar en comportaments de risc.
L’efecte de polarització de la creença també ens empeny a adoptar sentiments negatius envers les persones amb opinions diferents. Com més gravitem cap a l’extremisme, més ens definim a nosaltres (i als altres) en termes partidistes. Amb el temps, la política s’expandeix més enllà de la ideologia i es converteix en un estil de vida en si mateix.
Però això no és tot. Tal com il·lustro al meu llibre, com més es divideix una societat en estils de vida “progressistes” i “conservadors”, més s’obstina la gent a mantenir la frontera entre “nosaltres” i “ells”. I, a mesura que les aliances de la gent se centren en l’hostilitat cap aquells amb qui no estan d’acord, ens tornem més conformistes i intolerants amb les diferències entre aliats.
En un context així, ens tornem menys capaços de tolerar la discrepància, i acabem convertint-nos en gent que creu que la democràcia solament és possible quan tothom hi està d’acord. És una postura profundament antidemocràtica.
El bucle de la polarització
L’efecte de la polarització de les creences és altament tòxic per a les relacions dels ciutadans. Però la veritable disfunció política radica en com la polarització de grup i la polarització de creences s’alimenten mútuament, en bucle. Quan els ciutadans estan dividits en dos bàndols oposats, els polítics obtenen tota mena d’incentius per a incrementar l’hostilitat amb els rivals.
I com que, en aquesta situació, els ciutadans es divideixen segons l’estil de vida i no pas segons les idees polítiques, els polítics es veuen tot d’una alliberats de la pressió electoral habitual per a impulsar un programa polític coherent: poden ser reelegits senzillament a còpia de fer constar els seus antagonismes.
A mesura que els polítics intensifiquen les desavinences, els ciutadans es veuen abocats a afermar aquesta segregació partidista. Això reforça encara més l’efecte de polarització de les creences, cosa que, per la seva banda, afavoreix la intransigència política. Al mateix temps, els processos polítics constructius desapareixen en favor de les accions merament simbòliques i tribals, mentre que la capacitat de la gent per a exercir els seus deures com a ciutadans d’una democràcia s’erosiona.
Tot gestionant la polarització
Els remeis per a la polarització tendeixen a centrar-se en les formes en què enverina les relacions entre els ciutadans. Segurament, el president Joe Biden tenia raó d’assenyalar, en el seu discurs d’investidura, que els nord-americans necessiten “rebaixar la tensió” i “deixar de veure’s com a adversaris i començar a veure’s com a veïns”.
No obstant això, la democràcia es basa en el desacord polític. Com bé observà James Madison, els Estats Units necessiten la democràcia precisament perquè és inevitable que els ciutadans, a l’hora d’autogovernar-se, estiguin en desacord sobre tota mena de qüestions polítiques. La resposta a la polarització, doncs, no pot consistir en crides a la unanimitat, o bé o en l’abandonament de les rivalitats partidistes. Una democràcia no és una democràcia sense divisions polítiques.
La tasca consisteix, per tant, a “civilitzar” les diferències polítiques de la gent, a restablir la capacitat de discrepar de manera respectuosa. Però això no pot aconseguir-se simplement a còpia de canviar la manera en què abordem els debats polítics. Les investigacions indiquen que, una vegada la gent està polaritzada, l’exposició als punts de vista de l’altre bàndol, per civilitzats que puguin ser, no crea sinó més polarització.
És un cas que il·lustra a la perfecció la diferència crucial entre prevenir i curar. No n’hi ha prou de fingir que la polarització no existeix, ni tampoc de comportar-se com si la polarització fos una preocupació menor. En la situació en què actualment es troben els Estats Units, fins i tot els intents sincers d’entaular un diàleg respectuós amb l’altre bàndol solen ser contraproduents.
No obstant això, els nord-americans continuen essent ciutadans d’una democràcia: companys, al cap i a la fi, en el projecte compartit d’autogovern. Com a tals, no poden excloure’s els uns als altres.
La polarització és un problema que no es pot resoldre, únicament es pot gestionar. No tan sols enverina les relacions entre adversaris polítics, sinó que també perjudica les relacions entre aliats. A més, també augmenta el conformisme dins les coalicions, tot reduint la tolerància dels socis a les quotes de desacord que es poden permetre dins d’un mateix grup polític.
Podria ser que gestionar la polarització signifiqui treballar per contrarestar el conformisme polític, tot arribant a desacords respectuosos amb els qui veiem com a aliats. Així doncs, els nord-americans únicament podran començar a redescobrir la capacitat de discrepar respectuosament amb els rivals si primer prenen mesures per a recordar que la política sempre implica disputes, fins i tot entre els qui voten els mateixos candidats i estan afiliats al mateix partit.
Robert B. Talisse és professor de filosofia a la Vanderbilt University. Aquest article es va publicar originalment a The Conversation.
