Pol Cruz-Corominas: “No ens podem tornar a trobar que els estats diguin que els falten documents sobre l’oficialitat”

Segona oportunitat perquè el català sigui llengua oficial de la Unió Europea que passa sense haver-se aprovat. Ara l’única data possible abans de la investidura de Pedro Sánchez és el 15 de novembre, però encara no hi ha res que faci pensar que s’aprovarà llavors. Fa un mes i una setmana que els governs europeus es van haver de pronunciar per primera vegada sobre la proposta, i d’aleshores ençà no els ha arribat cap document sobre el qual treballar. Tanmateix, ahir molts governs se’n van anar satisfets per la promesa del govern espanyol que els presentarà una nova proposta que respondrà a les preocupacions jurídiques i financeres i que abordarà les repercussions que tindria en les aspiracions de més comunitats lingüístiques.

Les converses són complexes i encara hi ha molt a parlar, però serà més fàcil de discutir-ho amb papers davant. Per a entendre bé en quin punt som, en parlem amb Pol Cruz-Corominas, responsable de la campanya de la Plataforma per la Llengua en favor de l’oficialitat, que aquestes darreres setmanes s’ha reunit amb representants dels governs europeus per a convèncer-los que hi votin a favor. Ahir va ser a Luxemburg, seguint de prop la reunió del Consell d’Afers Generals que va tractar de la qüestió, i vam aprofitar l’avinentesa per entrevistar-lo.

—Tal com han quedat les coses després de la reunió us satisfà?
—Nosaltres sabíem que avui no es decidiria res. Ja feia dies que corria que les delegacions demanaven més informació i que Espanya estava en procés de proporcionar-la, però que no l’havia proporcionada tota. Per tant, no veníem aquí amb expectatives que avui es votés i sortir-ne molt satisfets, sinó senzillament de veure com evolucionava aquesta negociació.

—Albares diu que evoluciona correctament perquè cap estat no hi ha posat cap vet i que, en un procés que requereix unanimitat, si no hi ha cap vet és qüestió d’anar afinant les coses. Compartiu aquesta visió?
—Que no n’hi hagi cap vol dir que de moment es continua negociant. Però perquè al final això sigui una realitat, s’haurà de sotmetre una proposta i s’haurà de votar. Per tant, importa no tan sols que no hi hagi cap veto, sinó que els estats estiguin conformes amb aquesta proposta.

—Abans de la reunió els ministres deien que tot continuava igual que al setembre perquè Espanya no els havia lliurat cap document. Ha treballat prou el govern espanyol?
—No, i per això nosaltres insistim que, més enllà d’aquest optimisme del senyor Albares perquè no hi ha cap veto, volem que a la pròxima reunió no es torni a produir una situació com la d’ara, en què hi ha percepcions dissonants. Per una banda, hi ha aquest optimisme del ministre quan surt de la reunió i, per una altra, hi ha declaracions prèvies dels estats membres cada vegada que han d’entrar en una reunió d’aquesta mena, que fan entendre que això encara és poc madur. Ja han tingut temps de proporcionar aquesta documentació i aquests arguments. Segons que han dit, ara han demanat a la Comissió Europea que s’hi involucri proporcionant dades financeres, però el 15 de novembre no ens podem tornar a trobar amb la mateixa situació. No ens podem trobar que els estats membres ens tornin a dir que encara falten arguments o documentació bàsica. La Plataforma també els ha fet arribar nous arguments, els els vam lliurar divendres en una reunió a Brussel·les amb l’ambaixada de la Unió Europea. Ara hem de començar a veure avenços explícits.

—Aquestes setmanes heu tingut moltes reunions. Quina sensació us feien? Penseu que el govern espanyol no s’explicava prou?
—Ells sempre han dit que els falta documentació. Ara, és veritat que hi ha documentació, més concreta, que no és rellevant per a poder anunciar un acord polític. “Escolta, la factura d’aquests costos que dieu que assumireu, a quina adreça de correu l’enviareu? I es pagarà abans o es pagarà després?” Qüestions molt específiques. El procediment correcte és proporcionar tota aquesta informació, però per a poder anunciar un acord polític no cal aquesta documentació. Perquè comenci a haver-hi aquest acord polític calen més arguments i documentació. S’hauria de poder facilitar aquests dies vinents.

—Albares ha explicat que dimarts passat va demanar un informe financer per poder desenvolupar i presentar una nova proposta ja incorporant aquests dubtes que havien expressat alguns estats… No ho va fer fins dimarts passat?
—No tenim més informació sobre quina mena de documentació han rebut fins ara. No vull fer especulacions perquè em sembla que és una documentació que ha requerit que s’hi involucressin els serveis de la Comissió Europea per a quantificar aspectes financers. Ignorem si fins ara feien estimacions, més per sobre, i ara demanen més concreció.

—Amb el govern espanyol també hi heu parlat?
—Sí. Ells sempre posen en relleu la feina que fan. Asseguren que van més de pressa del que solen anar normalment els processos europeus i que negocien i proporcionen la informació que els demanen. Tampoc no donen detalls absolutament de converses privades amb els estats. Tampoc no estaria bé que nosaltres les donéssim si les rebem en una reunió tancada. Però ells posen en relleu que això va bé. També ens han agraït la documentació i els arguments que els hem donat, ens van dir que eren útils i que els utilitzarien.

—Quins són aquests documents?
—Per exemple, a l’última reunió ens vam centrar sobretot en els arguments jurídics que van en la línia de defensar l’especificitat del cas espanyol, que ells diuen que és per a tranquil·litzar els estats membres perquè la UE no pugui ser la torre de Babel. Nosaltres també havíem detectat aquest temor dels estats. Arran d’aquestes declaracions de Letònia, s’especula si potser tenen temors que es reconegui el rus. Nosaltres posem de manifest que aquestes regulacions a escala europea, però també pel que fa al Consell d’Europa, són pensades per a les llengües que són autòctones de la Unió Europea. En aquest cas el rus no hi seria inclosa, perquè la presència del rus a Letònia prové sobretot de processos polítics i migratoris.

—Aquesta és la principal preocupació dels països nòrdics?
—No ho sabem. És una de les preocupacions possibles, i per això hi hem treballat. Una altra que també tenim la percepció que hi era és la financera. Els estats membres van a coses pragmàtiques i quan els proposen de reconèixer tres noves llengües oficials evidentment preguntaven: “I això quants diners de més ens costarà?” El fet que l’estat espanyol prometés d’assumir aquestes despeses, hi ha ajudat. Ara esperen concreció sobre com s’assumiran aquestes despeses, quin és el procediment i quines són les garanties que s’assumeixin.

—Éreu conscients d’això, que encara no havien demanat cap informe i que no s’havien creat grups de treball?
—Sabíem que hi ha grups de treball que s’ocupen d’informació més específica, i aquesta informació és la que falta. Per tant, quan es diu que manca documentació és possible que sigui aquesta. S’ha de tenir present que aquest és un tema molt polític i, per tant, és possible que els procediments funcionin una mica diferents de com funcionen alguns altres procediments d’aquesta mena en l’àmbit europeu. Hi ha d’haver un acord des de dalt de tot i que després la informació comenci a fluir cap a baix, cap als equips tècnics. Sigui com sigui, insistim que ara hi hauria d’haver mostres explícites que hi ha un acord des de dalt de tot. Si no, significa que continuen encallats. El ministre diu que no hi ha vetos. Fantàstic, però si fos així aleshores aquestes declaracions al principi de les reunions en què sembla que la cosa encara és molt verda haurien de desaparèixer.

—Ha sorprès la duresa de Letònia. Ha dit que ara no és el moment, que hi ha qüestions geopolítiques molt importants i que no és la prioritat.
—Crec que s’ha de matisar la interpretació d’aquestes declaracions de Letònia. No és clar si quan diu “at this time” es refereix a aquesta reunió, fet que ja sabíem, o fa referència a un tema més general. És a dir, no sabem si vol dir que no en aquesta reunió, o no enguany ni l’any que ve. Com que no és clar, som prudents a l’hora de valorar aquesta posició, però insistim que si un dels temors de Letònia és aquest del rus, es pot resoldre negociant. I si tenen cap altre temor es pot negociar una reforma del reglament que el satisfaci.

—Veieu factible que s’aprovi l’oficialitat del català a la reunió següent, el 15 de novembre?
—Això és el que hauríem de saber els dies que vénen. Aquests dies hi hauria d’haver mostres més explícites que l’acord va en la bona direcció. No ens hauríem d’esperar a saber-ne alguna cosa el 15 de novembre. De fet, és molt probable que quan es decideixi definitivament ja sapiguem abans que allò es votarà en aquella reunió. Seria lògic que s’anunciés abans, per això demanem el govern espanyol que hi hagi més mostres explícites d’arribar a aquest acord. No pot ser que tornem a estar en una reunió en què senzillament es presenta informació que feia molt temps que sabíem que s’havia de proporcionar. Valorem allò que diu el ministre espanyol, que això va més de pressa que alguns altres processos europeus.

—Mentre hi hagi un govern que encara no ho vegi clar no s’aprovarà, perquè cal unanimitat. Però uns quants governs han demanat la paraula per manifestar el seu suport a la proposta.
—Això és positiu. Si hi ha poquets estats que s’hi oposen, fer-ho té un cost més alt perquè poden quedar retratats. Però si hi ha molts estats que ja diuen clarament que hi estan d’acord, canvia l’escenari. Com més països s’hi mostrin explícitament a favor, més incentius tenen per a ser flexibles els que demanen més informació.

—Una pressió del grup.
—Exactament.

—Després de la primera reunió, la vice-presidenta de la Plataforma per la Llengua, Mireia Plana, en una entrevista a VilaWeb, va criticar que el govern català no havia fet prou pressió. Ho continueu pensant?
—El govern de la Generalitat ha presentat una campanya i ha publicat arguments. També ha explicat quines reunions havia fet. Ara sí que creiem que fa allò que esperàvem de la Generalitat.

—Us heu sentit escoltats pels governs europeus?
—Han percebut que és una qüestió molt sensible per a milions d’europeus i que els catalanoparlants, que no són pocs en comparació amb altres llengües, n’estem molt pendents. En algunes reunions, fins i tot alguns han fet referència a la nostra lectura de la posició d’alguns que demanaven més informació. Per tant, n’estan assabentats i saben que això és un afer delicat. Creiem que hem aconseguit que tinguessin aquesta percepció, que l’únic objectiu que té és fer pressió perquè acceptin aquesta reforma.