Pol Beckmann: ‘És possible publicar contes i tenir lectors’

Pol Beckmann té un cognom estranger i això, en aquest país i en el camp de la literatura, sovint ajuda a triomfar. També és jove, va néixer el 1991, i en aquest país que fagocita generacions literàries com qui cerca joves promeses per al migcamp del Barça, això també ajuda a triomfar. Beckmann és barceloní (de pare alemany i cognom que es perd en la història d’Europa, de quan Dansk, a l’actual Polònia, era ciutat germànica) i després d’haver-se foguejat en el dur camp de la narrativa de comarques –això és, els relats breus enviats a concursos d’ajuntaments de tot arreu, com feia Roberto Bolaño, com si fossis un indi i només tinguessis una fletxa per a matar un búfal– debuta en la ficció llarga amb Novel·la, una obra metaficcional amb un triangle amorós entre la realitat i la ficció que li ha obert la porta de la sempre exigent Quaderns Crema. La culpa de tot, com de tantes altres coses bones que han passat a casa nostra, la té en Pere Calders.

—Què implica debutar en una editorial que ha vist el llançament d’algunes de les carreres literàries més importants del país?
—Lògicament, és una gran satisfacció que m’hagin fet confiança i, sobretot, que arribi ara, en un moment en què sembla que l’editorial opta per introduir noves veus al catàleg. És un honor comptar amb aquesta confiança i compartir el catàleg amb grans autors de la nostra literatura però també amb el d’altres literatures.

—Veniu del món del relat breu, quin paper té el conte en la vostra formació com a escriptor?
—El relat breu és un format més còmode, el pots enllestir en una setmana o dues, la novel·la implica més dedicació. Al començament, vaig optar per un gènere més còmode per a mi com era el del relat, i ara fa un any vaig començar la primera novel·la. Li tenia molt de respecte, igual que a la narració curta, però una novel·la sempre ha sonat una mica a paraules importants. De tota manera, no he abandonat el gènere, corregeixo textos antics i els intento seleccionar per fer un volum una mica unitari i coherent, però tot això ho he fet sense cap proposta de publicació, perquè em sembla que és necessari si vull donar a conèixer aquests textos.

—La vostra trajectòria no està gens malament, perquè bona part d’aquests relats han tingut èxit en diversos certàmens…
—Sí, és cert, els he anat enviant a premis i he anat rascant alguna cosa, però són premis amb una dotació econòmica minsa i no gaire repercussió. He guanyat alguns premis d’aquests, però encara sóc una figura molt desconeguda, sobretot perquè molts dels relats no es publiquen enlloc, o potser en publicacions molt petites i pràcticament no m’ha llegit ningú.

—Acabeu d’aparèixer al panorama literari del país. Expliqueu-nos qui sou i què voleu fer.
—No m’he dedicat mai professionalment a la literatura ni a res que s’hi assembli, però des del juny sóc graduat en periodisme, i la idea a partir d’ara és anar ficant-me en el món del periodisme. Sé que és complicat i que és una feina que més d’un periodista la pateix i la gaudeix a la vegada, però he estudiat el grau i amb això i la meva vocació per les lletres, el futur me l’imagino en aquest món, no tinc clar en quina branca temàtica, encara que m’agradaria molt fer periodisme cultural o esportiu i preferiria que fos en la premsa escrita, però ara per ara no puc descartar res.

—D’on ve aquesta vocació literària vostra?
—De ser d’una família amb molta afició per la lectura, d’haver crescut entre llibres, haver pogut fullejar la biblioteca familiar sempre que he volgut i sense cap impediment. La llavor ve d’aquí. Llavors, quan et fas gran vas descobrint el teu propi criteri. M’agradaria fer èmfasi en un autor molt important que vaig descobrir quan tenia dotze anys o tretze i que és Pere Calders. Llegint-lo vaig descobrir que els llibres per a adults podien incloure fantasia i absurd i realisme màgic i per això vull destacar-lo especialment en la meva formació lectora, però també com a escriptor.

—Dieu ‘quan et fas gran‘, però sou insultantment jove…
—Em refereixo al fet que quan ets petit, molt sovint, decideixen per tu, fins que a l’adolescència ja comences a triar segons el teu gust. Fins llavors, tot ha estat donat i a partir d’aquí, tries tu els llibres i els criteris seguint les branques i els temes que més et motiven.

—Sou jove i us moveu en un àmbit, l’universitari, on hi ha hagut un dels decreixements de lectors més importants dels darrers temps, segons els experts. Ja ho heu explicat, que sou escriptor?
—Sempre tens la por que aquí no es llegeix prou o que es llegeix menys que en moltes altres bandes i això fa molt de respecte a l’hora d’explicar a què et dediques. Sóc un paio prudent i no em munto expectatives, però evidentment em fa una certa por que s’imposin els nous formats narratius i que la literatura tradicional quedi arraconada i per això no em penjo l’etiqueta d’escriptor. Els amics de tota la vida són poc o gens lectors i això no m’importa, cadascú pot fer el que vulgui amb la seva vida. I jo no he amagat que escric, però com que sóc reservat i hermètic amb les meves obres i no les deixo llegir fins que estan acabades, molt poca gent ho sap. Aquests no-lectors encara no s’hi han posat perquè el llibre surt avui, però m’han promès que em llegiran.

—La vostra novel·la juga amb la subversió de la idea del triangle amorós, però en aquest cas entre un personatge literari i un de real que fan anar el protagonista de corcoll.
—Sí. No recordo quan em va venir la idea, de manera que segurament no era cap moment d’aquests supersolemnes que recordes tota la vida. Devia estar fent qualsevol cosa i em va venir al cap. De fet, molts dels meus relats breus tracten sobre personatges literaris i de la relació amb els autors i la realitat i la ficció, una cosa que em fascina.

—Les dues dones es diuen Sofia i Laura, dos noms parlants o una pura casualitat?
—En el cas de Laura, és la tercera opció, tenia dos noms previs però que no van acabar de funcionar. Sofia es diu així perquè tots personatges que no són de carn i ossos tenen nom de ciutat, en aquest cas Sofia és la capital de Bulgària i a la vegada un nom.

—Heu optat per una novel·la breu, un gènere que a casa nostra no té gaire predicament, però que a França compta amb premis Nobel com Patrick Modiano.
—Jo m’hi sento còmode, és una manera d’escriure concisa i m’hi sento bé. Espero que el lector no es guiï pel criteri de l’extensió a l’hora de comprar els llibres, sinó que li arribin altres impulsos i les ressenyes.

—Hi ha espais per a la realitat paral·lela en aquesta vida tan atrafegada que tenim?
—Crec que tots, d’una manera o d’una altra, en algun moment ens creem la nostra realitat. En el cas de la novel·la, és extrema i patològica perquè tots somniem amb futuribles. El problema és quan ets tan somiador que neix la insatisfacció. La realitat té els seus defectes i tares, les seves impureses, i això són les realitats paral·leles.

—També hi ha un marcat joc metaficcional.
—És que a mi m’atrau força el joc metaficcional. Ja l’havia practicat en els relats i m’agrada força, perquè té moltes possibilitats narratives i potser fins i tot metafísiques, permet de fer una reflexió sobre la realitat o l’existència, m’atrau força.

—En el futur us veieu només com a novel·lista o com a narrador en un sentit ampli?
—M’agradaria ser narrador més que no pas centrar-me només en la novel·la. Estaria molt content si els contes veiessin la llum, això m’agradaria molt. Ara vull centrar-me a intentar trobar un camí per a la meva obra narrativa, i després ja pensaré a fer alguna nova novel·la, sense abandonar els contes, que és un format que m’agrada molt.

—Som en un moment en què, malgrat les nombroses antologies que van apareixent, sembla que el conte continua tenint moltes dificultats de cara a la publicació…
—Efectivament, hi ha força dificultats. De fet, mai no ha sorgit l’oportunitat de publicar-los, tot i que he tingut valoracions molt positives. Les editorials tenien reticències a publicar un llibre de contes d’algú novell, és un risc que no estan disposades a córrer, malgrat que hi ha escriptors molt venuts i seguits, per exemple a Quaderns Crema mateix. Sembla que amb el gènere els fa cosa llançar-s’hi. Jo no perdré l’esperança perquè estic convençut que és possible publicar contes i tenir lectors, i la demostració la tenim a casa nostra.