Pol Antràs: “Com més anirà, més idees vindran de la Xina”

Pol Antràs (Barcelona, 1975) és professor d’economia a la Universitat Harvard, i s’ha especialitzat en globalització i comerç internacional. Llicenciat a la Universitat Pompeu Fabra, amb el doctorat al Massachusetts Institute of Technology (MIT), Antràs fa vint-i-dos anys que viu als Estats Units, però tot aprofitant una visita a Barcelona, VilaWeb el va entrevistar dimarts proppassat a l’Eixample per entendre una mica més la globalització, l’aturada que tenim de productes i el seu perfil vital.

—A què es dedicava la vostra mare?
—La mare va ser ballarina, de dansa catalana, a l’esbart Verdaguer. També va treballar a la rellotgeria suïssa, de dependenta, un temps. Va tenir quatre fills. Mon pare era advocat, ara retirat. El bufet Antràs és aquí al costat. Sóc el fill petit de quatre.

—Per què us dediqueu a l’economia?
—Gran pregunta. D’ençà dels quinze anys sabia que no volia fer dret. Tinc el pare i dos germans grans que són advocats. I a mi em tirava més ser empresari. Em sembla que em tiraven els diners. Volia estudiar economia, però amb la idea de fer coses d’empresa. Quan vaig començar la carrera vaig descobrir que l’economia no era només el món privat, era una ciència social, i un camp d’investigació. Xavier Sala-i-Martín és el millor professor que he tingut mai, i em va indicar que podia fer el doctorat als Estats Units. I a la Pompeu vaig fer cursos amb gent molt important, com ara Andreu Mas-Colell, Jordi Galí i el premi Nobel Gerard Debreu.

—Vau anar a fer el doctorat als Estats Units i us hi vau quedar. Fa vint-i-dos anys que hi sou. Per què?
—Per una qüestió professional. Sóc en una universitat i una ciutat amb idees, creativa, i amb col·legues i alumnes que em motiven. Per exemple, el professor Gregory Mankiw, assessor econòmic de George W. Bush; i la professora Gita Gopinath, ara número 2 de l’FMI. D’estudiants, com a curiositat, vaig donar classe a Jeremy Lin, jugador de l’NBA.

—Us vau especialitzar en globalització. Per què?
—Qui em va obrir la ment va ser en Jaume Ventura, economista català que és al Centre de Recerca en Economia Internacional (CREI) i que era professor al Massachusetts Institute of Technology (MIT) quan jo hi feia el doctorat. Ell em va connectar amb aquesta importància que dono a les empreses. No tot és sort, però sí que fer la tesi el 2001 sobre outsorces i offshoring va ajudar, perquè en aquell moment això era a punt d’explotar. La recerca es pot fer bé, o malament, però també s’ha de fer interessant.

—Fa poc vau fer la conferència “Desglobalització?” en què analitzàveu el moment que viu la globalització. Ara tenim una aturada que fa que molts productes triguin a arribar. Quina n’és la causa?
—Pregunta molt senzilla i molt difícil. En l’àmbit general és fàcil de respondre: la covid. Amb la pandèmia hi ha hagut una confluència de dos xocs. Un d’oferta i un de demanda. La covid va fer que les empreses produïssin menys, i es va aturar l’oferta. En canvi, quant a la demanda, la covid ha fet que n’hi hagi hagut molta per internet. Avorrits a casa, no sortíem a sopar, però gastàvem molt. Hem passat tot el dia comprant. De patinets elèctrics a màquines de gimnàs o de fer pa. Xoc de demanda, per una banda. I xoc d’oferta, per una altra banda. La millor analogia és la del pont de la Puríssima amb un carril de l’autopista en obres. Gran augment de cotxes i un carril menys. Sé que et crearà problemes de trànsit. Ara, per què peta ara, i no mesos enrere? No ho sé. Seria una pregunta per a un expert en sistemes.

—Ajudeu-me a entendre el poder de la Xina com a actor global en aquests moments.
—Com és que no em sorprèn, que ho sigui? Les empreses vénen de les idees, i les idees vénen de la gent. Per molt que ens costi d’admetre a Occident, la gent no és aquí. És a la Xina, a l’Índia, i al Sud-est asiàtic, on viu més del 50% de la població mundial. Això és molta gent, que tenen idees i creativitat. A la Xina hi ha 1.700 milions d’habitants. Com més anirà més idees vindran de la Xina. Ens agradi o no. Si te’n vas a Viquipèdia i cerques les 20 ciutats més poblades del món, trobaràs tres ciutats xineses de les quals no has sentit a parlar mai.

—El gran guanyador de la covid i de la globalització actual és la Xina?
—No sé si hi ha un guanyador, en això. En l’àmbit de la demanda de béns, o de qui ha sofert menys les conseqüències de la covid, sí. La Xina és la fàbrica del món i ara hi ha hagut una gran demanada de béns físics, en què la Xina és forta. També et diré que el xoc de demanda i oferta allà va ser més curt perquè van prendre mesures molt dràstiques. No ho defenso. Però això els va ajudar. La Xina és un país autoritari i amb llibertats civils limitades. I allò que diu el govern va a missa. Tenen un sistema de seguiment precís dels malalts. Ara, la Xina és un país molt orgullós. Això s’ha originat allà i no crec que n’estiguin gaire contents.

—La Xina es queda matèries primeres, i d’aquí el seu interès per l’Àfrica. És cert?
—És un fet que produeixen tantes coses, que n’importen moltes, sí. I també és veritat que certes polítiques comercials xineses estant relacionades amb intentar de mantenir el subministrament d’aquestes matèries. La Xina posa una taxa d’exportació per limitar que en surtin. Ara, passarem a un neoimperialisme xinès? No ho sé. No sé si hi ha un objectiu geopolític molt significatiu que més enllà de l’economia.

—A la globalització li aniria bé de tenir un sindicat de treballadors globals, entitats de consumidors, o ja va bé que els únics globalitzats siguin les multinacionals?
—Sóc un ferm defensor de la globalització. Ha creat problemes, però també ha tret milions de persones de la pobresa a l’Àsia, l’Àfrica i Europa de l’Est. De riscs, també en té, la globalització, i per això no ho hem de deslocalitzar tot. Per una altra banda, tenim una globalització massa controlada per les empreses. La simbiosi amb les multinacionals és perillosa. Ho hem vist amb empreses farmacèutiques que han fet lobby de patents, per fer-les més llargues, i amb empreses d’infrastructures. S’hauria de governar més bé? Potser sí. No et diré que la globalització ha afectat tots els treballadors negativament. Molts estudis demostren que en gran manera els treballadors s’han beneficiat de la globalització. Salaris més alts. Ara bé, la globalització no ajuda tothom, i els aturats, en alguns països, no han estat prou compensats, d’acord. I que les multinacionals no paguin imposts és indecent. No té gens de sentit. La divisió dels guanys podria ser molt més equilibrada. No hi ha cap dubte d’això. Ara bé, com ho fem? Fem un salari mínim de quinze dòlars arreu del món? Ensorres Etiòpia. Ningú no els voldrà contractar. Els salaris van lligats a la productivitat. I la productivitat a Etiòpia, per educació, maquinària, infrastructures no és al nivell d’uns altres països. I això tampoc no és bo.

—Canvi climàtic i globalització. Com l’afecta?
—No hi ha cap dubte que hi ha lligam entre activitat econòmica i canvi climàtic, sobretot activitat manufacturera. La globalització fa que el flux de béns amunt i avall augmenti, i això té una petjada de carboni. I la petjada de la nova fase és més elevada, perquè hi ha més fluxos. Tot això em sembla clar. Per una altra banda, també és cert que hi ha un lligam entre globalització i creixement econòmic. I si la Xina avui dia és molt més neta que fa vint anys, en gran part és perquè ha crescut. La demanda d’aire pur és un bé que augmenta amb la renda.

—La classe mitjana és més conscienciada?
—Exacte. I això ho lligo a la globalització. Ara bé, tenim temps? Anem creixent, anem tirant, i en algun moment serem tots més conscienciats? Perquè alguns científics et diuen que som a punt de passar un punt de no retorn. Sóc un ferm defensor dels imposts al carboni. S’hauria de fer ja.