Pokémons, catedràtics projectils, Rabell-Carbonell i converses atractives: qüestió de confiança (1)

Arrimadas, Iceta i Rabell. Aquests han estat els protagonistes de la sessió matinal del debat de la qüestió de confiança d’avui. El president va marcar ahir la seva posició i proposta i avui els partits hi diuen la seva. El debat ha començat a les nou i ha acabat quan encara no eren dos quarts d’una. Puigdemont ha anat responent un per un els portaveus dels tres grups de l’oposició i això ha obert un torn de rèplica de cada grup. S’ha passat de l’altivesa descarada de la cap de Ciutadans a l’actitud conciliadora de Rabell, passant per la dialèctica fina d’Iceta amb les dosis de cinisme habituals. En les respostes, Puigdemont ha mantingut el to que el caracteritza i ha repartit amb elegància als dos primers i ha cercat la complicitat dels comuns. Tot plegat, a l’espera de les envestides que pugui escometre Albiol a la tarda i l’expectació per la intervenció de Gabriel a continuació.

En què posaran més d’èmfasi els anticapitalistes? Anna Gabriel s’agafarà al referèndum per donar a la qüestió de confiança un sentit de fermesa de les files independentistes? Dedicarà més temps a la càrrega per preparar el terreny del pressupost? El seu vot ja ha estat anunciat. La votació no tindrà sorpreses. Però el moll d’aquest debat és saber interpretar el to i les formes, els gests i els envits, d’uns i altres.

Els Pokemons salten al parlament
L’enganxada de Puigdemont amb Arrimadas era previsible. Els Pokemons han saltat a la cambra i el president els ha caçat amb avidesa. Qui acusava de perdre la realitat de vista fins ara sempre eren els unionistes als independentistes. La truita ha girat. I ara els que queden allunyats de la realitat són aquells que, davant de l’espectacle dantesc de la ingovernabilitat espanyola i les venjances de gàngsters dins dels partits, encara proposen de cercar l’entesa i l’encaix.

Diàlegs florentins amb dards verinosos
Amb Iceta la cosa ha anat diferent. El dirigent socialista és un amant de la dialèctica florentina i dels combats parlamentaris. Sap fer anar la ironia. Sap fer broma de si mateix. I utilitza una intel·ligència innegable per a crear imatges negatives per al seu oponent. Però Iceta topa amb un president que no es deixa atrapar pels estratagemes del veterà diputat. I li sap retreure aquest despotisme il·lustrat que gasta. Aquest ‘tot pel poble però sense el poble’ d’aquell que diu saber què vol i què necessita la gent, però que no vol preguntar-li de cap manera.

Requejo, com a projectil
Iceta, preparat com sempre, ha arribat al parlament amb l’estratègia de qui ha trobat una via d’aigua al vaixell de l’adversari. I s’ha presentat al faristol amb dues entrevistes sota el braç. Totes dues fetes a VilaWeb aquest estiu. Especialment, la que va fer Josep Rexach a Ferran Requejo. Les crítiques del catedràtic de Ciències Polítiques a la proposta del RUI (referèndum ‘unilateral’ d’independència) han servit a Iceta per fer els atacs més punyents a la proposta de Puigdemont. El president, que no va curt de reflexos, ha saltat al faristol amb la lectura de les respostes de Requejo senceres. Si Iceta aprofitava que Requejo parlava de la manca de legalitat d’un referèndum… Puigdemont li recordava que es referia a fer un referèndum abans de la creació de la nova legalitat. I la seva proposta és aquesta: referèndum acordat amb l’estat abans de la nova legalitat o referèndum sota legalitat catalana després d’aprovar les lleis de desconnexió. En cap cas, fer un referèndum contra la legalitat.

Les converses i la indiscreció
Mentre el debat s’anava produint, m’hauria complagut plenament de poder escoltar la conversa que tenien dos consellers que seuen de costat: Carles Mundó i Santi Vila. En una veu fluixa educada, els dos membres del govern, d’estil completament oposat, comentaven la jugada. Què devien dir? La fermesa calmosa i discreta de Mundó davant de les giragonses discordants i cridaneres de Vila. I tots dos al mateix govern independentista.

També m’hauria plagut d’escoltar la conversa de Lluís Llach amb Puigdemont quan s’ha produït un descans de cinc minuts (anunciats) i quinze minuts (reals). Durant el debat, observar les cares i les expressions de Llach és un exercici interessant. Diria que fa les cares que deuen fer la majoria de catalans que poden mirar el debat en directe a la televisió. Somriures, cares d’incredulitat, sorpresa… Tampoc no hauria estat gens malament poder sentir furtivament el diàleg que el cantant i escriptor ha tingut just després amb el vice-president Junqueras i Marta Rovira.

I què me’n dieu de saber de què parlaven el president i Jordi Sànchez en aquest conversa?

Fixeu-vos que fan allò de tapar-se la boca, com els futbolistes i els entrenadors, perquè els lectors de llavis no puguin saber què s’han dit. Al parlament es fa cada cop més això. Trobo que és un gest curiós que arribarà un dia que es resoldrà posant-se aquelles màscares mèdiques de color blanc agafades amb unes gomes a les orelles.

Un retorn al debat accidentat
El retorn al debat no ha estat fàcil. Passats els cinc minuts anunciats per la presidenta de la cambra, la cambra estava pràcticament buida. Hi havia la desena de diputats que no n’han marxat i els caps visibles de Catalunya Sí que es Pot. Forcadell ha donat pas a Rabell perquè comencés el seu discurs. Però aquest mirava l’hemicicle i somreia nerviosament en veure la deserció general. Alguns diputats presents han demanat d’esperar que arribés més gent i, fins i tot, han proposat de tocar el timbre. Una senyora convidada a la tribuna s’exclamava ostentosament: ‘Quina manca de respecte! Això és un escàndol democràtic! Quina vergonya i quin poc respecte! Ni tan sols els de la CUP no hi són!’ Després, un cop començada la intervenció de Rabell, hem comprovat jo i els que érem allà al voltant, que es tractava d’una fervent seguidora dels comuns. Que aplaudia sonorament les frases més lluïdes del cap de files i que feia comentaris com quan hom va a l’estadi de futbol.

Rabell i Carbonell, rimen
Rabell ha aportat un punt de moderació poc habitual en les intervencions del seu grup. Potser la participació de la seva gent en l’acte famós de Sant Boi abans de l’Onze de Setembre li ha fet recuperar la reflexió sencera de Jordi Carbonell: ‘Ara, som intransigents en la nostra moderadíssima posició perquè no volem que la prudència ens faci traïdors. Els qui estan acostumats a actuar amb la contundència i amb la duresa que els permet la força que no s’equivoquin: moderació no és feblesa.’

I amb aquest nou to, el cap dels comuns a la cambra ha dit que cal treballar seriosament per fer possible el referèndum. I utilitzant indistintament ‘referèndum’ i ‘consulta’, Rabell ha demostrat que allò que el molesta és que el referèndum tingui data. Potser preferiria que fos com la pastanaga aquella que fa caminar el ruc. Però Puigdemont no vol allargar-ho més del compte. Rabell li ha demanat persistència (citant l’escocès Alex Salmond) i Puigdemont li ha parlat de cinc anys consecutius de mobilitzacions massives mai vistes a Europa. I sí, Rabell ha deixat veure quin seria el seu combat: ‘Referèndum amb garanties o referèndum amb garanties. Referèndum reconegut o referèndum reconegut’, ha dit aprofitant la fórmula d’ahir de Puigdemont. Aquest serà el combat dels comuns. I ja veurem si tarden molt o poc a demanar que el referèndum es faci amb multirespostes, com ja van exigir el 9-N a canvi de no despenjar-se. Però com diria aquell davant de les negacions rotundes de l’altre: ‘Eppur si muove.’

Comptat i debatut, la presidenta ha tancat la sessió del matí quan encara no eren dos quarts d’una. A les tres es reprèn la cosa. I els diputats, periodistes i ajudants i assessors de tota mena han d’anar a dinar a una hora poc habitual. La reforma horària ha triomfat en aquest ple d’avui. Potser és que les coses comencen a canviar de veritat.