Poetes i artistes reclamant llibertat

El crític i historiador de l’art Joan M. Minguet Batllori no deixa de denunciar-ho: que la cultura es troba sota mínims, que els artistes han deixat de tenir un paper de centralitat en la vida social, que han estat bandejats i invisibilitzats; que l’art ha de ser combatiu però que s’imposa la banalització de la cultura. També ens ho deia el cineasta Pere Portabella, arran de la mort de Carles Santos: Portabella, juntament amb Santos i Brossa, formaven un grup d’artistes que col·laboraven en projectes i que se situaven en la perifèria de les indústries culturals, en l’avantguarda artística. I Perejaume ens mostrava en una ‘proclama’ una nota manuscrita justament de Joan Brossa, trobada per casualitat entre alguns papers que guardava. Una nota sobre la situació del país escrita l’any 1993, sintètica, lúcida i tan vigent llavors com ara.

Hem de tornar a fer visibles els artistes, les seves mirades, les seves aportacions. Perquè ells són capaços de trencar el discurs convencional, posar-hi gruix i intenció, anar a fons des d’una mirada artística combativa. I això és necessari per a tota societat i és signe d’una cultura viva, compromesa i implicada amb el seu present i les circumstàncies del seu entorn i amb els grans desafiaments col·lectius.

En la situació actual que viu Catalunya, mancada de llibertats i drets fonamentals, vam pensar a donar veu i escampar el dir dels poetes i la mirada dels artistes visuals actuals. Què diuen, què expressen, com ho diuen, com ho expressen. Fer visibles els creadors i contribuir també a enriquir l’estètica d’aquesta revolució popular, perquè les organitzacions que mobilitzen la societat civil compten poc amb els poetes i artistes visuals.

I vam idear la sèrie ‘Proclames de llibertat’, que va començar pocs dies després del primer d’octubre. El resultat ha estat una cinquantena de ‘proclames’ de poetes i artistes visuals, que s’han publicat durant dos mesos, una cada dia. ‘Proclames de llibertat’ intenses, enfocant temes diversos, algunes de ben explícites, algunes de més obscures. Moltes nascudes de l’impacte i commoció que va significar la brutal repressió de l’1-O.

En la primera part de la sèrie, hi van ocupar més espai els poetes. Dins el món de la cultura catalana, els poetes sempre han estat dels més combatius i participatius, tot i que es mouen en cenacles minoritaris i tenen dificultats per a arribar als grans mitjans audiovisuals. De seguida, el poeta Enric Casasses ens va relligar el país amb Ramon Llull i així ens va col·locar en el context històric de l’herència cultural. I va apuntar el compliment d’algunes profecies, com ara ‘la del comte de lautréamont, que la poesia serà feta per tots i no per un. tots, dels llenyataires als furoners (= hackers).’

Lluís Solà, un home que ha reflexionat molt sobre la idea de llibertat, ens va aportar el seu pensament amb el poema ‘El foc’.

Poemes molt combatius, com els de Dolors Miquel, Sebastià Perelló, David Caño, Carles Rebassa, Pau Vadell, Biel Mesquida, Anna Gual, Joan Todó, Andreu Subirats, Hilari de Cara, Vicenç Altaió… Alguns altres de més irònics, com els de Jaume Subirana, Manel Ollé, Miquel Desclot… Alguns d’esperançats, com els de Jaume C. Pons Alorda, Lucia Pietrelli, Jordi Valls, Emili Sánchez-Rubio, Laia Martinez Lopez, Ricard Mirabete… I encara alguns de demolidors, com el d’Antònia Vicens.

En la segona part de la sèrie ‘Proclames de llibertat’ van predominar més els artistes visuals, una part dels quals van aportar una imatge vinculada a l’exposició ‘La revolució és una ficció. La ficció és una revolució’, dirigida per Joan M. Minguet Batllori. Artistes com ara Rafel Griera, Àlvar Calvet, Vicky Benítez, Alexandra Garcia…

En l’àmbit de les arts visuals, la mirada sobre la idea de llibertat ha estat feta des d’aproximacions més diverses. S’han fet proclames molt compromeses amb la independència, com les de Frederic Perers (que ha obert i tancat la sèrie), Antoni Miró, Ester Xargay,  Albert Gusi, David Ymbernon, Francesca Llopis, Carme Sanglas, Marga Ximénez… S’han fet crítiques a la monarquia, com la imatge de Pere Llobera; s’ha tractat de la revolució, com en el cas d’Antònia del Río i Nora Ancarola. S’han fet proclames més socials, com la de Jordi Boldú; a favor de l’educació, com la de Jordi Lafon; i a favor de la cultura, com la de David Ribas.

Podeu retrobar aquí les cinquanta-sis ‘Proclames de llibertat’.