Un poeta croat a Barcelona

Si aquesta mateixa setmana, dijous, amb Assumpció Maresma i Laura Gállego us parlàvem del París de Mercè Rodoreda, avui us parlaré de la Barcelona del poeta croat Janko Polić, que pren el nom de Kamov, en referència a un dels fills de Noè, Cam (Rijeka, 1886 – Barcelona, 1910). No n’havia sentit a parlar fins que me’l vaig ensopegar, lleuger com una brisa, esculpit amb amor, als jardins de l’antic hospital de Sant Pau, voltat de romaní i farigola. Em té captivada i no he parat fins a saber-ne més, cosa que no ha estat tan senzilla com podríem esperar quan hi ha una placa que l’identifica i el poeta té entrada a la Viquipèdia. Perquè l’interessant és per què aquest jove encara no de vint-i-quatre anys, a començaments del segle passat, un any després de la Setmana Tràgica, ve a parar a Barcelona, emmalalteix i hi mor. Se’n saben poques coses. El poeta Pau Sif, el seu traductor al català, m’ha ajudat a estirar el fil.

Kamov va morir a l’antic hospital de Sant Pau de llavors, el primer, el de la Santa Creu, al Raval, l’hospital general de Barcelona fins al 1926 i des del 1401. Ara la seva discreta memòria a la ciutat rau en uns altres antics jardins de quan aquell honorable primer hospital va deixar la Ciutat Vella per constituir-se en la joia mèdica d’arquitectura modernista dels anys vint del segle passat al capdamunt de la dreta de l’Eixample que, fa ben poc, ha crescut cap al Guinardó, per on ara s’entra, amb una arquitectura hospitalària més que moderna en tots els sentits, horitzontal, gens vertical, adaptada a les necessitats de pacients i familiars i amics. El poeta Kamov és avall. Entro a saludar-lo per una de les entrades al vell hospital de Sant Quintí, i també hi pots entrar a saludar-lo per Pare Claret.

Després de voltar per Europa com feien llavors els joves europeus que així es presentaven, Kamov va venir a Barcelona atret per la seva vitalitat política i social, que el va acostar a l’anarquisme. Es va instal·lar al 55 del carrer de Sant Pau, des d’on escriu les últimes cartes. Poca cosa se sap més de com va emmalaltir i morir.

Tornem als jardins de farigola i romaní. És una escultura preciosa, d’un home jove amb vestit repenjat amb calma en una barana, les cames llargues, tota la seva figura desprèn gràcia. El primer cop que el vaig veure m’hi vaig acostar atreta com si la figura fos un imant desconegut, que atrau més que si et diguessis: ah, sí, mira, és aquell, és aquella. Hi havia una placa arran de la calçada, me n’hi vaig anar de pet a llegir-la. Així vaig saber qui era en quatre idiomes: català, castellà, croat, anglès: poeta croat i avantguardista europeu. Uau.

La placa no diu, però, ni quan es van posar l’escultura ni la placa mateixa, qui les va fer posar ni, hòstia, qui és l’escultor. (Incís: a casa hem estat tips i cuits durant anys de tantes escultures públiques a la ciutat sense referència d’autoria, un temps vam pensar de fer-ne una llista i fins una guia.) Com és possible que no puguem saber, escrit a la placa, qui ha esculpit amb tanta gràcia i amor l’esvelta figura de Kamov? És d’aquesta Barcelona que, deia en començar, us he volgut parlar. Tampoc Pau Sif no ho sap. M’escriu: “Recorde que l’Ajuntament de Barcelona em va convidar a la inauguració de l’estàtua i hi vaig llegir un dels poemes que li havia traduït. Hi havia en Gerardo Pisarello de regidor i per la part croata l’alcalde de Rijeka, que és la ciutat originària de Kamov i la que regalà l’estàtua a Barcelona.”

Bé, ja en sabem més. Pau m’envia des de la Pobla de Farnals el poemari que li va traduir, Blasfèmia (jo li envio Rodoreda, un mapa), i me l’emporto a Saidí per Pasqua pensant en aquest article. Quan m’hi poso, resulta que me l’he deixat allí. Busco per internet el vers frapant que recordo de Kamov en versió de Sif, que avui vés a saber si no li duria malastrugança, més de la que va tenir, de la pandèmia puritana present: “Et violaré, paper blanc, paper innocent.”

Quan una porta es tanca se n’obre una altra, i si us explico tot això és perquè m’ha semblat com qui diu miraculós trobar gràcies a aquest vers dos admiradors més de l’estàtua que, com jo, han fet tot el possible per saber-ne mes: Jaume Castellet, en aquest diari, que al seu torn remet a un article de l’admirada periodista cultural Eva Vàzquez. Val la pena llegir sencera l’entrada.

L’estàtua regalada pel batlle de Rikeja és còpia exacta de la l’escultura creada per Zvonimir Kamenar situada sobre el pont de Strižićevom a Rijeka i va ser donada per la República de Croàcia a Barcelona l’any 2016. Tant costava posar-ho i no deixar-nos amb un pam de nas?

Salut, poeta croat i avantguardista europeu. Potser l’anonimat del teu escultor i de la placa elemental fa que et busquem i et busquem més que si ens ho diguessin tot, no se sap mai. Però negar el nom a l’escultor, això no està bé, gens ni mica!