02.11.2019 - 21:50
Aquest novembre l’Any Brossa entra a la recta final amb el segon simposi internacional dedicat al poeta els dies 7 i 8 a l’Institut d’Estudis Catalans, l’arribada a les llibreries del catàleg raonat de l’obra visual experimental de Brossa el 2 i el final de l’exposició de referència d’aquesta efemèride, ‘La xarxa al bosc’, a la Fundació Joan Brossa de Barcelona, oberta fins al 17 de novembre. És d’aquesta exposició, dirigida pel poeta Eduard Escoffet, de què us volem parlar.
L’empenta d’Eduard Escoffet d’ençà que tenia vint anys (o menys) en la poesia experimental ha fet possible l’exposició ‘La xarxa al bosc’, fruit del seu interès i recerca durant tant de temps. Disposa d’una col·lecció prou important d’objectes, publicacions i originals vinculats a la poesia experimental, la que als anys cinquanta va separar-se de la poesia convencional i va escrutar nous camins conceptuals i estètics.
Es tracta d’una exposició ambiciosa, tant pel nombre de peces –al voltant de les dues-centes– com per les dècades que abasta, del 1946 al 1980. Dins la poesia experimental, sobretot se centra en tres corrents: el lletrisme, primer moviment d’avantguarda posterior a la Segona Guerra mundial, que se centrava en l’element mínim de l’escriptura, la lletra; la poesia sonora, que vincula experimentació vocal i tecnologia i superar els límits del llibre; i la poesia concreta, la que va tenir més abast: assimilava els elements de la comunicació moderna, establia un contacte directe i ràpid amb el lector i era crítica, sovint, amb la realitat dels poetes. La majoria d’autors que s’hi mostren són de referència europea, americana i mundial, però són poc coneguts aquí. Una dificultat afegida és que la majoria d’obra de poesia experimental es conserva en arxius privats i s’ha hagut de localitzar, tot i que la majoria de peces provenen de l’arxiu personal d’Eduard Escoffet.
Passejar-se per l’exposició ‘La xarxa al bosc. Joan Brossa i la poesia experimental 1946-1980’ acompanyats pel seu director, Eduard Escoffet, és descobrir a cada pas avantguardes, minoritàries, sovint amagades del discurs de l’art i la poesia oficial, però que han estat una baula imprescindible per a avançar cap al món artístic i poètic actual.
—Diríeu que aquesta exposició és la culminació de tot un procés personal vostre, al voltant d’una mirada sobre la poesia?
—És una cosa molt instintiva, perquè l’exposició parla sobretot amb intuïció i no pas amb erudició. És a dir, no hi ha texts explicatius. I això va ser un debat intern a l’hora d’organitzar l’exposició. Jo tenia molt clar que no s’havia d’explicar res més enllà del text del fulletó de mà, al desplegable. Perquè la meva aproximació a la poesia experimental no és causada per un context que m’hi porta o per una família que té una biblioteca, sinó que, senzillament, de totes les coses que hi havia al món jo triava què m’interessava i què no. Per això vull afavorir que el públic tingui una experiència directa amb tot aquest material, que no es vegi sotmès a interpretacions del director o a explicacions didàctiques. Sinó que, a partir de la intuïció, que cadascú estiri el fil. L’avantatge d’ara és que un cop vista l’exposició pots aproximar-te als poetes que t’interessen també per internet. Per tant, per mi era més important primer l’aspecte estètic i intuïtiu. Aquesta exposició és un bosc, però no és un bosc que vulgui fer por ni que sigui dedicat als interessats en la poesia experimental només, sinó que és un bosc obert i plaent per a tota mena de públic. He volgut que els autors parlin amb les obres o els contexts teòrics o les publicacions, edicions, postals. És la manera de mostrar com es va articulant aquesta xarxa internacional de poetes. Perquè durant més de tres dècades es construeix a tot el món una xarxa de poetes que quan entres al bosc no veus, però que quan t’hi fixes va apareixent d’una manera molt clara.
—El bosc no és la xarxa?
—El títol de l’exposició, ‘La xarxa al bosc’, és la unió de dues obres de teatre de Brossa. Perquè l’exposició va començar amb un mapa mental que vaig fer a partir de Joan Brossa. I d’aquí vaig anar creant la xarxa d’autors que em semblava que entre el 1946 i el 1980 eren importants, que havien aportat una veu pròpia a la poesia experimental internacional, que havien tingut relació amb Brossa o que hi havien estat influïts o hi havien col·laborat. I vaig col·locar tots els noms, repartits per països. Era un mapa impossible, amb tot de noms, línies entre ells, però quan me’l vaig mirar em vaig adonar que era allò que volia explicar. I els vincles eren múltiples: els qui eren amics, els qui tenien una relació estètica, els qui es van influir mútuament… Era un laberint. I era difícil, perquè sovint el mateix poeta va fer d’autor, d’editor, de distribuïdor, de teòric… I funcionava aquesta idea de bosc i xarxa, perquè són poetes que no es poden compartimentar: el qui fa poesia concreta també fa poesia sonora o el qui és conegut per la poesia sonora té una part gràfica que també és molt important. O el qui tots coneixem per haver editat tal revista també té un vessant de performance molt interessant.
—I en aquest bosc, com situeu Brossa?
—Hem d’entendre que hi havia molts més autors que experimentaven al mateix moment. Brossa no és un poeta aïllat com alguns d’aquí expliquen, sinó que hi ha un context internacional que va en la mateixa direcció. Alhora, quan ens hem mirat tot el panorama internacional, ens podem tornar a mirar Brossa i adonar-nos que no està gens malament, tenint en compte que va començar a fer poesia els anys quaranta i cinquanta a l’Espanya més negra, tancada, franquista. Com podia entrar en contacte amb més idees poètiques contemporànies? Aquí era molt complicat.
—Brossa pren una gran potència.
—És més potent conceptualment que no hem cregut aquí; fins i tot formalment.
—La idea d’aquesta exposició també era intentar això que dèieu, posar Brossa en el context internacional. Formava part d’un moviment que es donava a fora. Però ell què en sabia?
—En aquest punt entra en joc un personatge que és clau, que és la descoberta que he fet preparant l’exposició, qui el connecta. Parlo de Josep Iglésias del Marquet. De fet, a l’exposició només hi ha tres autors catalans: Brossa, Guillem Viladot i Josep Iglésias del Marquet (bé, també hi ha una peça de Carles Hac Mor). Són tres autors que protagonitzen la primera exposició específica de poesia concreta que es va fer a Catalunya, l’any 1971 a la Petite Galerie de Lleida. I són els tres grans autors que determinen la poesia visual a Catalunya. I centrant-nos en Josep Iglésias del Marquet: al començament dels anys seixanta se’n va anar a fer de lector a la Universitat de Glasgow i uns quants anys després a la Universitat de Vancouver. I és durant aquests anys fora que entra en contacte amb l’art pop, la poesia concreta i tota mena d’experimentacions artístiques, perquè li interessava molt l’art i la literatura. I segurament és ell qui comença aquí a parlar de poesia concreta i més qüestions sobre poesia experimental. I en l’exposició de poesia concreta del 1971 és ell qui en fa el disseny, és qui fa el logotip, és ell qui fa el disseny de les primeres publicacions de l’editorial Lo pardal… És un personatge que ha passat desapercebut, però crec que és qui transmet què passa a fora a personatges com Brossa i Viladot.
—L’altra cara de la moneda és que situar Brossa en el context internacional també és internacionalitzar-lo. Ja no és únicament un poeta local, singular, divertit i punyent, sinó que és molt més. I l’exposició també forma part d’aquesta feina d’internacionalitzar Brossa.
—Sí, en aquest aspecte hi ha molta feina a fer encara, perquè la lectura majoritària que aquí es fa de Joan Brossa és una que a fora no interessa gens. És limitada i localista. Brossa és un autor a qui agradava passar per un bromista, però és molt més que això i és molt més que les arts vermelles. Ell és tot un món que encara trigarem a pair, del qual podem treure molts fils, però que està una miqueta segrestat per una mirada limitada i localista en el mal sentit.
—Entrem a l’exposició?
—Entrem-hi. L’exposició és dividida en tres parts: el nucli dur, que és ‘el bosc’; la paret que vincula amb la planta de dalt que anomenen ‘el camí’; i el segon pis, que és ‘la xarxa’, conté les antologies, revistes, etc., i permet de veure les places públiques on coincidien.
—Trieu algunes peces, que siguin icòniques, que valgui la pena de subratllar.
—Només hi ha una vitrina ordenada cronològicament, la del lletrisme, l’excusa que em serveix per a començar el període del 1946. Hi ha diferents elements lletristes, d’un disc al guió d’una primera pel·lícula, per veure com els lletristes van ampliant els àmbits creatius. I d’aquí cada vitrina s’estructura a partir d’un autor, un moviment o una idea estètica… Hi ha una vitrina que gira entorn de la forma, tot són cercles, una altra que tot són quadrats… I en tot l’espai hem posat poemes de Brossa en vinils, amb la idea que hi restin. Fins i tot n’hi ha un al lavabo que és sorprenent.
—L’exposició també vol destacar el fet que el primer poema concret el va escriure Eugen Gomringer a Barcelona el 1951.
—Avenidas y flores, un homenatge a la Rambla de Barcelona, és un dels poemes fundacionals de la poesia concreta i és escrit a Barcelona el 1951. És el primer poema que Eugen Gomringer ja va fer pensant en un altre tipus de poesia, trencant totalment amb les coses que havia fet fins llavors i optant per una poesia més simple. És clar, entre aquesta peça, on encara hi ha text, que bàsicament és la combinació de paraules, i el poema Silencio, de tres anys més tard, hi ha un salt important. Silencio, de Gomringer ja és poesia concreta stricto sensu.
—Gomringer i Brossa es coneixien?
—Hi ha diversos autors amb els quals segur que hi va tenir contacte en un moment o un altre, tot i que sempre va anar per lliure.
—Dau al set no apareix en aquesta exposició.
—No, solament apareixen obres que tenen rellevància internacional.
—Tampoc Tàpies? Ho dic en el sentit que alguns artistes podien haver fet de pont internacional.
—No, perquè volia centrar la proposta bàsicament en la poesia. I només hi ha poetes.
—Presenteu-me una altra peça.
—Una altra peça que et proposo és la revista Futura, de l’editor alemany Hansjörg Mayer, que es va publicar del 1965 al 1968. És molt senzilla, impresa només per una cara, va doblegada i quan l’obres queda com una mena de pòster. Conté un disseny exquisit i gust per la tipografia. També en destaco que és un format pobre i fàcil d’enviar per correu. I la tercera qüestió important és que hi conflueixen alguns dels grans autors de la poesia experimental d’aquell moment, com Augusto de Campos, un dels més destacats. Li passa una mica com a Brossa: no pots explicar la literatura catalana del segle XX sense conèixer i citar Joan Brossa, com tampoc es pot entendre la literatura brasilera sense Augusto de Campos.
El passeig continua, la descoberta flueix. Si no heu vist ‘La xarxa al bosc’, no us la perdeu. Hi sou a temps fins al 17 de novembre.
