Podrit botxí

—Franco, Franco, que tiene el culo blanco…
—Pst, nens! No canteu això, home. Als morts, deixem-los en pau.
L’àvia s’eixugava les mans al davantal i us mirava amb posat seriós. Ton germà i tu vau sortir de la cuina rient per sota el nas, us feia gràcia dir cul. Un temps després en sabíeu alguna cosa més.

—Tu vas anar a la guerra, avi?
—No l’atabaleu amb aquestes coses, va. Això va ser fa molts anys i val més no remenar-ho. Deixeu-ho estar i resem perquè no torni a passar mai.

Vas acotar el cap, però la curiositat d’un infant no s’arronsa tan fàcilment. A l’escola et van explicar la guerra i la postguerra, i tu pensaves en els avis i els seus silencis. Et van parlar de la dictadura, i pensaves en els pares i en les manis en blanc i negre. El mestre de socials et va dir que hi va haver un dia, el 20 de novembre de 1975, que els nens no van anar a escola i que a moltes llars van destapar ampolles de xampany com si haguessin avançat un mes les festes de Nadal.

—I l’avi va estar en camps de concentració? I per què no en parla? I per què era dolent, el Franco? I què va fer? I no teníeu por? I per què va durar tant? I es pot brindar amb xampany una mort? Aquesta sí? I ara ja ha passat tot?

Durant un temps de menuda et vas pensar que sí. Et vas creure el conte de la transició i la democràcia i que allò del franquisme quedava lluny, als llibres d’història. Fins que les peces se’t van començar a desencaixar, perquè no entenies què hi feien, encara, tants morts a les cunetes i perquè no vas poder sopar després d’haver sentit com s’havien acarnissat amb tanta gent. Un dia vas llegir sobre un tal Puig Antich i et va colpir tant que vas decidir de fer-ne un treball per a l’institut, i ja ho veies, que tot allò no podia quedar impune en uns paràgrafs del llibre d’Història contemporània 2.

Un altre dia, a la sala d’espera, un senyor va deixar anar ‘Amb Franco vivíem millor’. Et vas pensar que devia fer conya, però no que no feia cara d’ironia. Que va fer coses bones, eh? I la Seguretat Social per aquí i les preses i els pantans per allà. Li vas clavar els teus ulls més grossos. Que si transició modèlica i que si obertura econòmica. Fins que la mare el va tallar en sec per demanar-li respecte pels morts i recordar-li execucions, censures, adoctrinament, repressió, por i tot allò de què l’àvia no havia volgut parlar. Vas pensar que aquell home era una excepció.

Llegeixes que una quinzena d’esglésies fan misses i ofrenes en honor del dictador feixista, avui que fa quaranta anys que es va morir. Al llit, sense passar comptes, deixant la seva successió ben lligada. No et sorprens, però et piques la galta per recordar-te que la cosa pitjor seria perdre la capacitat d’indignar-se. Com quan llegeixes les subvencions que rep la fundació que porta el seu nom; com quan sents un ex-portaveu governamental demanant l’afusellament d’un altre president català; com quan veus l’immens monument apologista construït per presoners que rep la visita de nostàlgics; com quan et trobes plaques feixistes pel carrer; com quan segueixes el periple de les víctimes dels crims franquistes, que han d’anar a l’Argentina a buscar justícia perquè a l’estat espanyol ni n’hi ha ni se n’espera. Un estat on cap dels seus governs no s’ha dignat mai a anul·lar les sentències i judicis d’aquell règim dictatorial. Un estat on perdura, evident, el franquisme sociològic.

Hi ha un senyor a la parada del bus que sacseja el diari i remuga un ‘Això amb Franco no passava’, i tu somrius cínicament recordant aquella ingènua de fa vint anys. Però saps que, malgrat tot, cada vegada són menys. Que la memòria és tossuda i la lluita per la justícia, incansable.