Podríeu ser parella

Som en una de les terrassetes aparegudes al carrer de Borrell, Sant Antoni, Barcelona. Tenim dues senyores (de seixanta anys llargs) assegudes en una taula, aquest dilluns passat al vespre, prenent una cervesa cadascuna. Seran la Senyora A i la Senyora B. A la taula del costat hi acaben d’arribar (ho sé perquè encara no han demanat) un home i una dona d’entre 30 i 40 anys, seran l’Home i la Dona. I jo passo pel carrer, xino-xano, i observo una escena entre aquestes quatre persones que m’ha perseguit des de llavors, i ara ja és dimecres.

La Senyora A fa un glop de cervesa i mira cap a la taula del costat:

—Sou molt guapos tots dos, ho sabeu? —ho diu en un to de veu massa alt, acostant-se massa a la taula veïna, que ja estava a ben poca distància, i la Senyora B li acompanya els gestos amb la mirada amb tanta vehemència que diries que la vol aturar amb un cop d’ull, com si preveiés el que pot arribar a passar.

—Gràcies —diu l’Home una mica contrariat, amb un somriure recte, pla, que si pogués parlar diria “aquesta situació és incòmoda, aturem-la aquí”. La Dona se’l mira cohibida i es diria que li agraeix l’enteresa de respondre mesuradament a la Senyora A, que continua inclinada cap a la taula d’ells, amb la copa a la mà i un somriure de “no us pot ofendre res del que dic, us estic dient coses boniques”.

—Sou parella? —És la Senyora A que hi torna. La Senyora B es regira a la cadira.

—No —respon l’home, tan eixut com pot, ara ja visiblement incòmode. La Dona llegeix el menú del bar que ha descarregat amb un codi QR amb una concentració exagerada.

—Doncs podríeu ser parella, tots dos tan guapos. No us ho han dit mai?
Ja no he sentit la frase següent, no podia caminar més a poc a poc sense que comencés a semblar sospitós. M’he girat quan ja havia passat de llarg de la terrassa i he vist que la Senyora A ara estava dreta i que l’Home, encara assegut, li feia uns gestos com de “si us plau, deixi’ns tranquils”, però educadíssims, i la resta de l’escena me l’he haguda d’imaginar. De fet, ni tan sols tinc clar d’haver explicat el que vaig veure gaire objectivament i potser he exagerat una mica la gestualitat de la Senyora A perquè de seguida m’he ficat a la pell de l’Home i la Dona i no he fet cap esforç per entendre cap altre comportament que no fos el d’ells dos que per a mi eren, i ara exagero intencionadament, les “víctimes”.

No és un cas de res, això que us explico. És només una situació de terrassa de bar que estic segura que es va resoldre un minut després, potser amb la Senyora B dient-li a la seva amiga que per favor tornés a seure i deixés la “parella” tranquil·la, o potser, en el pitjor dels casos, l’Home i la Dona se’n van anar a una altra terrassa. Posaria la mà al foc que tot va quedar en una anècdota, però a mi aquesta anècdota m’ha perseguit, hi he estat donant voltes arran de la lectura de l’assaig Connectar de Kae Tempest (traducció de Martí Sales). No us parlaré del llibre, perquè el tinc a mig llegir i perquè només l’esmento perquè des que l’he començat que estic més atenta a tot de situacions que es resoldrien millor si tothom qui hi intervé tingués dos minuts per fer l’exercici de posar-se a la pell de l’altre. “L’empatia és recordar que tothom té una història.” “Per sota la superfície, estem connectats.” Són dues frases que molt encertadament apareixen ja a la contra de l’assaig de Tempest, són dues idees que si les aplico a la situació que vaig veure dilluns m’obren tot un món de possibilitats.

Si ho analitzo una mica de seguida veig que jo dilluns ja vaig ser empàtica, em vaig posar a la pell de l’Home i la Dona de seguida i vaig imaginar-me a mi rebent un comentari semblant mentre seia per fer un cafè o una cervesa amb un amic. Gairebé em van pujar els colors. Mentre m’allunyava de Borrell vaig pensar que l’Home i la Dona no eren parella, perquè no m’ho havien semblat, i vaig començar a rumiar sobre què devien ser: bons amics i prou?, amics en aquell terreny dubtós i excitant entre l’amistat i l’atracció?, amics que van ser parella?, parella que feia poc que havia trencat i quedaven per aclarir assumptes pendents?, germans?, cosins?, companys de feina?, ell treballava per a ella?, ella treballava per a ell? Vaig “triar” que eren amics en aquell terreny dubtós de l’atracció, vaig voler imaginar com els devia haver acostat o separat aquell “podríeu ser parella” i em vaig començar a enfadar amb la Senyora A.

Llavors em va venir al cap la Senyora B, i el paper que li devia haver tocat de fer en aquella escena. Potser la “parella” se’n va anar de la terrassa sense prendre res i ella va haver d’escoltar el sermonet de “però si no els he dit res mal dit” de la seva amiga. Perquè era la seva amiga, oi? O germana? Cunyada? Veïna? Companya de feina? La seva superior? No ho podia saber, i cap dels quatre implicats tampoc podia saber què hi havia darrere de cadascun d’ells, quina història els movia ni, tornant a Tempest, com podien estar, tots quatre, connectats per sota la superfície.

Potser, vaig aventurar, la Senyora A ha passat una mala època i ara que tot li comença a anar rodat un altre cop té aquesta mena d’incontinència verbal que li fa dir coses boniques però que no toquen a absoluts desconeguts. Potser sempre ha sigut així. I, de fet, d’entrada no hi ha cap problema a ser així, però sí que val la pena tenir alguna mena de radar per detectar quan les teves paraules amables no són ben rebudes, perquè no saps mai què passa, què viuen els de la taula del costat. I si vénen d’enterrar un amic? I si aquest amic era parella de la Dona i l’Home sempre ha estat secretament enamorat d’ella? Embolica que fa fort, ja ho sé, però és que tot pot ser, tot.

Llavors, què fem? No diem mai res pel que pugui ser? Anem pel món amb peus de plom i tanquem la nostra espontaneïtat amb clau i forrellat? És clar que no, però potser sí que hauríem d’anar modificant, cadascú en la mesura que li convingui i pugui, la nostra manera d’anar pel món, d’intervenir-hi, no en el sentit de deixar de ser com som ni de deixar de fer el que ens surt de dins que hem de fer, sinó de ser conscients que hi ha algú que ho rep, tot això que som i tot això que fem, i que ho interpreta segons la seva pròpia manera de ser i de fer, no pas la nostra, i pot ser que hi hagi un xoc, un conflicte o si més no poca entesa, i no passa res, no és cap drama, però convé entendre-ho, si pot ser analitzar-ho i treure’n alguna cosa, de cada experiència. Bé, potser de cada experiència no, que acabaríem bojos, ja m’enteneu. Però que al nostre dia a dia hi falta empatia és un fet, i no ho dic per la Senyora A, perquè potser l’Home hauria hagut de ser més comprensiu i veure des de quin context li parlava aquella senyora, saber interpretar potser aquell somriure desesperat de qui vol establir connexions amb la gent que l’envolta, encara que sigui gent desconeguda a la terrassa d’un bar. Tot ve de les intencions de cadascú, en el fons, i activar l’empatia és mirar d’entendre-les, aquestes intencions.

Però “les intencions de l’autor sobre la seva obra estan tan desencaminades com les d’uns pares sobre la vida dels seus fills”, diu Tempest parlant de literatura, i no es fa difícil extrapolar-ho a la situació de l’inici i veure que la intenció de la Senyora A amb aquell “Podríeu ser parella” es difumina tan bon punt diu la frase i l’Home i la Dona no arribaran mai ni a intuir què pretenia dir-los amb aquelles tres paraules que segons des d’on se les escoltin hem quedat que fins i tot poden ser feridores. Tot plegat és complicadíssim perquè els humans també ho som molt, i és apassionant pel mateix motiu, i no se’n pot treure mai l’aigua clara perquè no hi ha dues persones iguals i per tant no hi ha dues intencions iguals, tornant a allò que tothom té una història.

Tu parles i escoltes i interpretes el que sents des de la teva història, tot t’ho mires des d’allà, fins i tot quan llegeixes, que segons Tempest (i molts d’altres abans) pot ser un bon “exercici” per entrenar l’empatia. Des del moment que has acabat d’escriure, aquelles paraules ja no et pertanyen, ja són de qui les llegeixi i encara que et preguntaran una i mil vegades què pretenies quan les vas escriure, el que en quedarà serà la lectura que en faran els altres. I et passa el mateix cada dia amb tot el que fas. Tu saps, tot i que potser no sempre prou conscientment, per què fas cada cosa que fas, però qui et veu, o qui rep la teva acció, potser no ho interpreta igual, i és impossible bellugar-se pel món donant explicacions de cada gest que fem, no seria viure.

Viure. Doncs viure és això. Seure en una terrassa i que la teva amiga s’embali a parlar amb els desconeguts de la taula del costat. Seure en una terrassa i que a la taula del costat hi hagi una parella tan meravellosa que no te’n puguis estar de dir-los-ho. Seure en una terrassa amb la teva ex i que fins i tot la senyora de la taula del costat vegi a primer cop d’ull que encara feu bona parella. Seure en una terrassa amb el millor amic del teu marit acabat d’enterrar i que les paraules d’una senyora anònima et ventin un calbot que diu “la vida continua”. Passar per davant d’una terrassa i sentir un bocí d’una conversa i anar-hi donant voltes durant uns dies, i escriure’n un article més llarg que un dia sense pa que no tens clar quina intenció té però que confies que qui el llegeixi hi vegi més que no pas tu. O no, que viure també és parlar per parlar, dir impertinències, obvietats, embrutar el silenci o la pàgina per dir “jo escric” o “podríeu ser parella”.

I que cadascú ho interpreti com vulgui.