23.02.2022 - 10:03
|
Actualització: 23.02.2022 - 11:03
Dilluns les coses es van precipitar, just a l’hora que normalment escric aquest article. Després d’escoltar alarmat l’impressionant discurs de Vladímir Putin, vaig tenir el temps just per a redactar unes primeres impressions escrites que pogueren arribar a temps a la cita de les deu del vespre, amb el correu que reben cada dia els subscriptors del diari. En l’estona d’anar de la redacció de VilaWeb a casa, però, l’article ja s’havia fet vell perquè el president rus havia anunciat de manera immediata, sense esperar ni una hora a veure quines reaccions hi havia, l’enviament de tropes a les dues repúbliques populars.
Ahir vaig parlar o vaig bescanviar missatges amb gent diversa, experts en el tema o que viu i treballa a la zona. I així vaig constatar, per exemple, la tensió que es viu als països bàltics, on tenen una perspectiva força generalitzada que ells són el següent objectiu de Putin. I vaig escoltar amb atenció les crítiques de Ferran Lupescu a l’improvisat editorial. Lupescu, home de cap endreçat i llengua encertada, deia entre més coses que havia tirat molt curt considerant la crisi com la més gran d’aquestes darreres dècades; ell posava el llistó de la comparança a la crisi dels míssils cubans. A parer seu, d’ençà d’aquell incident entre Kennedy i Khrusxov no havíem tornat mai a ser tan a prop d’una confrontació global.
Crec que Lupescu té raó, en això. Segurament, vivim l’equivalent de la crisi dels míssils, quan el món va ser a pocs minuts d’endinsar-se en el pou més definitiu. Ja ho sé que, ara mateix, la majoria de la gent no percep la gravetat dels fets actuals amb aquesta intensitat i que les primeres hores del conflicte han estat més calmades que no pronosticava la precipitació de dilluns. Però a Cuba la crisi també va començar d’una manera que no semblava que duria on va dur.
En una de les novetats que comencen a saber-se, ahir vam descobrir, per exemple, que Rússia reconeix les repúbliques de Donetsk i Lugansk no pas en relació amb el territori que tenen actualment, sinó sobre el conjunt de les dues regions ucraïneses que porten aquest nom, regions que ara són controlades en dues terceres parts per l’exèrcit d’Ucraïna. De manera que si Rússia vol fer efectiva la seua promesa això ens conduirà de manera inevitable a un combat cara a cara entre les tropes russes i ucraïneses. I d’ací, vés a saber on.
Hi ha un llibre que m’estime molt sobre la crisi dels míssils cubans. El va escriure Michael Dobbs, el mític corresponsal del Washington Post a Varsòvia primer i a Moscou després, que va viure en primera fila la caiguda del règim soviètic. One Minute to Midnight és un relat trepidant, apassionant, basat en fonts mai usades, provinents sobretot de la desclassificació d’arxius russos secrets fins aleshores.
Llegir-lo, i ahir ho vaig tornar a fer en diagonal, causa un gran neguit, perquè et fa entendre molt bé fins a quin punt en una guerra pren forma com mai aquell dubte d’Abraham Lincoln, quan es va demanar si ell controlava els esdeveniments o si els esdeveniments el controlaven a ell. Diu Dobbs: “La història no va sempre en una direcció previsible perquè de vegades la segresten fanàtics de diverses descripcions, homes barbuts, ideòlegs que viuen en coves o assassins armats amb rifles.” Però també recorda que, de la mateixa manera, “una combinació d’elements casuals com un avió que passa per on no toca, un error identificant un míssil o un soldat que perd la calma” poden canviar el rumb de la història de manera purament accidental. I això perquè, en definitiva, “la possibilitat que passe alguna cosa impredictible, capaç de canviar la història, sempre és més alta en temps de guerra i crisi, quan tot allò que semblava estable es posa a tremolar”. I és d’això, exactament d’això, que tinc por.
PS1. Constate una certa confusió en algun sector de l’independentisme sobre el reconeixement de les dues repúbliques populars del Donbass. Si no passa res que m’obligue a canviar de plans m’agradaria parlar-ne demà.
PS2. Els lectors deuen haver comprovat que la redacció de VilaWeb treballa per aportar claus que ens puguen ajudar a entendre aquesta situació tan volàtil. Avui, per exemple, us expliquem per què l’ampliació de l’OTAN cap a l’est és vista com una amenaça a Moscou i publiquem aquesta entrevista amb el diplomàtic català Eugeni Bregolat, que va ser ambaixador d’Espanya a Rússia. En la mateixa línia, hem avançat la recuperació de la Pissarreta, aquell espai de divulgació geopolítica que anys arrere vaig fer al Punt Avui TV. Hem considerat que la situació reclamava de començar aquesta secció abans que no havíem previst i ací teniu, per això, el vídeo sobre Ucraïna i les aspiracions de Rússia.
