Poder i santedat i censura i llibertat

En un poti-poti molt mal redactat que és capaç de barrejar en una mateixa causa refugiats i empresaris del turisme (‘les grans dificultats d’aquests moments en el món de l’emigració i dels refugiats i en la crisi tremenda i dramàtica del sector turístic’, exactament, en traducció apressada del castellà original), saltar després a parlar de l’eutanàsia i de la globalització ‘dirigida per poders ocults’ i del ‘corc de la disgregació’ i de la unitat (‘a la família, a la nostra nació, a Europa’) i de la pandèmia i de l’eutanàsia una altra vegada i dels dirigents polítics ‘que han perdut el cap i no saben què fan’, l’inefable cardenal arquebisbe de València, Antonio Cañizares, hi parla de Manuel Molins.

Hi parla és una manera de dir.

Al mig de l’escudella que és la seva carta setmanal, l’home de la capa vermella hi deixa caure aquesta perla (engego de nou el traductor automàtic): ‘I Déu no ha mort. Ho torno a proclamar davant el missatge nefast de Nietzsche o el de Manuel Molins i Francisco Azorín a la seva obra teatral.’

Vet aquí, novament, l’Església catòlica espanyola en potinera campanya contra la creació, contra la llibertat d’expressió. Que no és la primera vegada que llancen anatemes i exabruptes com si així poguessin esborrar-nos l’art i el pensament i la interrogació, i que segurament, i tristament, no en serà la darrera. Però que, no per repetida, la polsosa mania, aquesta seva dèria del públic assenyalament, hauria de deixar-nos d’indignar.

Val a dir que els qui tenim la sort de conèixer-lo ens podem ara imaginar el gest foteta, el somriure, fins i tot, de Manuel Molins en llegir el seu nom al costat del del filòsof famós. I equiparat així amb el mestre de la sospita, al qual, val a dir, el dramaturg valencià ha dedicat hores de lectura, de reflexió i d’escriptura també. A la Trilogia d‘exilis, per exemple, Nietzsche, precisament, juntament amb Rimbaud i amb Wittgenstein, esdevé part de l’obra com a personatge i contradicció, que així és com avança també la creativitat molinsiana.

I és que Manuel Molins és una de les veus clau de la nostra dramatúrgia, un home de teatre en el sentit absolut del terme (tot i que diria que ell, d’absoluts, en gasta ben pocs), i té una obra de tan llarg abast que, si en féssim llista, ja tindríem l’article ple, amb premis i reconeixements que no s’aturen (premi de la Crítica dels Escriptors Valencians i Ciutat d’Alcoi i Ciutat de València i Ciutat de Granollers i el de Berga també, i el de la Crítica de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, i el Micalet, i, l’any 2018, Premi d’Honor de les Arts Escèniques de la Generalitat Valenciana). Amb tot, no viu pas tancat al seu clos creatiu, ans al contrari: és un actiu cultural de primer ordre, un home solidari, compromès, intel·ligent i culte. I ara estrena al Principal. Per obrir-hi temporada.

I ja tocava.

Un dels fruits del canvi social i polític que vivim al País Valencià és precisament aquest: l’esforç per al rebrot. Que no és senzill, tampoc en l’àmbit teatral, després de tant de temps amb el camp sembrat de sal i mala ganya, però que mira, que a poc a poc hi tornem, i recuperem els hàbits que ens volien fer oblidar.

L’any 2017, Manuel Molins va guanyar el Premi Octubre Pere Capellà de teatre amb Poder i santedat (Els Àngels de Sodoma). L’obra es va editar aquell mateix any, a 3i4. Aleshores, però, ni Cañizares ni la cosa autoanomenada ‘abogados cristianos’ (la que va denunciar l’actor Willy Toledo per blasfèmia, sí) no se’n van sentir. Per fer-ho, haurien hagut de llegir. El cas és que ara, que finalment l’obra arriba al teatre públic amb direcció i escenografia de Paco Azorín (un altre home de teatre de cap a peus), a l’arquebisbat n’han vist l’anunci i la sinopsi i han engegat la campanyeta instant a la prohibició. Val a dir, i és important de constatar-ho, que no hi ha hagut cap mobilització social que els ho reclamés, que qui pretén prohibir una obra de teatre no és pas la societat valenciana sinó la tèrbola tenebra i els seus grupuscles. I això és tota una diferència.

La carta de l’arquebisbe afirma sense rubor aparent que Poder i santedat viola ‘el dret inalienable de llibertat religiosa’. Molins hi respon amb un senzill ‘es nota que no s’han llegit l’obra’. Perquè el dramaturg l’ha escrita des de dins, des del coneixement i les contradiccions… i la fe que encara té. Similar, potser, a la de Lucio Pacelli, de fet, el protagonista, descendent de Pius XII, a punt de ser ordenat capellà, encarat al tribunal i dient ja d’entrada, com en una premonició: ‘I on és el crim? Per què se’ns acusa d’atac a l’Església i als sentiments religiosos? Que nosaltres no tenim també uns sentiments religiosos encara que siguen diferents dels del cardenal?’

I sí, és clar, Poder i santedat treu a la palestra qüestions sobre l’Església catòlica que segurament al cardenal arquebisbe Cañizares no agradarà que hi surtin: els diners, la corrupció, els pederastes, la subordinació de les dones… Però és que són coses que fa l’art: posar el dit a la plaga, tractar temes d’actualitat, entrar al debat i propiciar-lo.

Això és la cultura, també: un revulsiu.

I no, la censura (o l’intent de censura) no sempre la fa callar. De vegades, ves per on, multiplica el poder que ja tenia.