Poder i dignitat de la premsa

Potser ara és l’hora de recordar The Post, el film de Steven Spielberg sobre l’arriscada jugada del Washington Post de publicar els ‘papers del Pentàgon’, els documents secrets sobre el Vietnam on es palesava que, durant tres dècades, el govern americà havia mentit a consciència sobre les possibilitats de guanyar la guerra. La mentida no s’hauria ensenyorit mai de la societat nord-americana sense la col·laboració de la premsa en la conquesta dels cors i les ments. Dominant l’opinió mitjançant el control de la informació i la manipulació dels sentiments, l’administració Nixon, que tot just començava el seu mandat el 1969, va aconseguir sobreposar-se a la revelació de la matança que hi havia hagut a My Lai l’any anterior. Un any després va superar la commoció per la mort de quatre estudiants abatuts per la guàrdia nacional durant les protestes contra la guerra a la universitat Kent State. Malgrat el tomb de l’opinió pública, cada vegada més contrària a la guerra, les institucions mantingueren el suport al militarisme. Quan em vaig graduar de l’institut, el juny del 1974, la direcció va felicitar especialment els comptats estudiants que havien triat la carrera militar. Passarien anys abans que el sentit moral, o més ben dit immoral, d’aquella guerra esdevingués un lloc comú. Per a molts fou una humiliació més que no pas un penediment i aquelles ferides infligides a l’orgull de la primera potència expliquen l’ascens de Ronald Reagan pocs anys més tard i la política d’agressions low-cost a Grenada, Nicaragua i Panamà, aquesta darrera ja sota la presidència de George Bush.  

La publicació dels ‘papers del Pentàgon’ fou el punt d’inflexió en l’administració Nixon i en el suport a la guerra. El protagonisme correspongué al New York Times. A partir del 13 de juny de 1971, aquest diari va publicar extractes dels documents en tres parts, fins que l’advocat general de l’estat aconseguí que un jutge federal emetés una ordre prohibint-ne la publicació. Cinc dies més tard, el 18 de juny, el Washington Post prenia el relleu publicant una sèrie d’articles basats en la documentació secreta. Aquell mateix dia, l’assistent de l’advocat general de l’estat va exigir d’aturar-ne la publicació, però el diari va fer cas omís de l’advertiment. Llavors l’advocat de l’estat va demanar una ordre de restricció al jutjat del districte. Aquest és el moment culminant del film, en què Katharine Graham, la propietària del Washington Post encarnada per una immensa Meryl Streep, ha de decidir entre salvar el diari amb el concurs dels bancs o bé desobeir l’ordre emesa pel jutge federal, posant-lo en risc de fallida. El drama s’accentua amb la divisió de parers al consell d’empresa i per l’amistat de Graham amb Robert McNamara, l’ex-ministre de Defensa que havia creat el grup de treball Vietnam Study Task Force, autor dels papers comprometedors.

Spielberg ennobleix la figura de Graham, acordant-li una serenitat i una enteresa clàssiques, i converteix Ben Bradlee, el director del diari, representat per Tom Hanks, en el típic heroi del cinema americà: un individualista enterc, amb conviccions, a qui fins i tot la muller, en una concessió al feminisme ambiental, li etziba que no és pas tan valent com es pensa, que valenta ho és, en tot cas, la seva patrona, Katharine Graham, que és qui de veritat posa en risc l’empresa i el seu futur. 

Melodrama i inversió del model de cinema clàssic a banda, el film té la intenció de recordar en l’era de Trump el deure dels periodistes de combatre el poder revelant la veritat i denunciant els abusos. I en possible al·lusió a la responsabilitat de l’actual Tribunal Suprem, escorat a la dreta després del nomenament de Neil Gorsuch i Brett Kavanaugh per Donald Trump, Spielberg dóna veu al jutge del Suprem Hugo Black, qui, quan va comunicar el seu vot contrari a l’ordre de restricció de la premsa demanada pel govern, va dir: ‘Sols una premsa lliure i no emmordassada pot desemmascarar eficaçment l’engany del govern. I és la màxima responsabilitat de la premsa el deure d’impedir que cap part del govern no enganyi la gent i l’enviï a terres llunyanes a morir de febres estrangeres i de bales i projectils estrangers.’

En l’actual clima de radicalització conservadora de les institucions, Spielberg recorda a les generacions que no ho van viure la transcendència de lluitar per la llibertat d’expressió i pel coneixement de la veritat, si cal contra un govern que l’ataca en nom de la seguretat nacional dissimulant una ambició dictatorial. El colofó del film ve a ser que la veritat, igual que la por, s’encomana. Sols cal que algú la proclami desafiant les amenaces del poder. Mentre el Tribunal Suprem deliberava, quinze diaris més van començar a publicar els papers que mortificaven el govern i l’empenyien a posar fi a la guerra, com efectivament s’esdevingué quatre anys i un procés de destitució presidencial més tard. Un procés que, recordem-ho, aixecà contra Richard Nixon els càrrecs d’obstrucció de la justícia, abús del poder i menyspreu del congrés, tots recolzats en les investigacions del New York Times, de Time Magazine i sobretot del Washington Post. Bob Woodward i Carl Bernstein, periodistes d’aquest diari, varen revelar que la violació de la seu del Partit Demòcrata a l’hotel Watergate per agents pagats amb fons de la campanya de reelecció de Nixon era sabuda per alts càrrecs del Ministeri de Justícia, la CIA, l’FBI i la Casa Blanca i tot.

Ja fa temps que el poder espanyol ha incorregut en gairebé tots els abusos pels quals Nixon hagué de dimitir, anticipant-se a una destitució segura. Espionatge d’activistes i de rivals polítics, utilització de funcionaris i d’aparells de l’estat per a evitar o manipular les investigacions comprometedores, conspiració per a anorrear l’autonomia catalana i desvirtuar o eliminar l’estat de les autonomies, utilització política de la justícia, suborn de magistrats i de servidors públics, ús inapropiat de diners públics, finançament il·legal i un seguit d’accions que un estat de dret com pretén ser Espanya hauria condemnat com a criminals. Però no sols no hi ha hagut cap procés semblant de defensa de la democràcia contra l’acció criminal de l’estat, des dels GAL fins a la trama Gürtel, passant pels negocis de la monarquia, sinó que la magistratura i la classe política en pes conspiren per salvar el règim i els seus partits de la fallida que implicaria exposar als principals mitjans tot allò que ha passat entre bastidors del 1978 ençà. Per tapar l’escàndol del continuisme de la dictadura sota disfressa democràtica, l’estat cerca un boc expiatori al qual pugui transmetre la violència sistèmica i enviar al sacrifici, com si la víctima electa de la violència pogués pagar tota sola les culpes del fracàs col·lectiu. L’operació Judes té la mateixa lògica de Kristallnacht. 

Les revelacions del Washington Post i més diaris ennobliren una professió que, després d’anys de secundar les mentides del govern, va retrobar la seva dignitat i la seva funció en un règim democràtic. El 1974, any que s’incoà el procés de destitució de Nixon, les sol·licituds d’admissió a les facultats de periodisme arribaren a una xifra rècord. A Espanya, una premsa dependent del govern (mitjançant subvencions i publicitat) i hipotecada amb els bancs, i que és quasi tota propietat d’empreses beneficiàries de la seva relació amb l’estat, practica l’antiperiodisme. Servida per gent desaprensiva, mancada d’ètica, de dignitat, i sovint també de cultura, la premsa espanyola, amb poquíssimes excepcions, degrada la investigació a filtracions interessades i la revelació de la veritat a la construcció d’una realitat paral·lela fundada en la mentida.

Aquests dies hem pogut sondar l’abisme en què han caigut els principals mitjans espanyols, convertits en altaveus de propaganda i desinformació sense cap rastre de compromís amb la veracitat. La crisi constitucional a què abocà els Estats Units l’engany sobre la guerra del Vietnam, reblada per les maniobres de l’administració Nixon, se saldà amb la restitució del periodisme a la seva funció de contrapoder i la consolidació jurídica de la llibertat d’expressió. A Espanya, la crisi iniciada el 2010 amb la retallada anticonstitucional de l’estatut i aprofundida amb la judicialització de la política i la manipulació de la constitució amb la finalitat de concentrar el poder encara més ha ensorrat la llibertat d’expressió i ha esfondrat la deontologia del periodisme. Amb poques excepcions, la premsa espanyola es distingeix tan poc de la barroera buidor dels polítics com de la parcialitat de la magistratura. Gravada per la venalitat, la redacció s’ha convertit, com aquelles àrees de govern, en un aparell funcionarial més. Si Espanya fos la societat que s’imagina que és, la simple presència de criteri originaria una crisi de vocacions periodístiques sense precedents. Però del fet que el requisit d’admissió sigui tan baix com el nivell atès per la professió cal esperar-ne el contrari. La indefensió i manca d’exigència del públic, d’una banda, i l’absència de disciplina formal i d’ambició ètica, d’una altra, són un imant per a la mediocritat imperant. I d’aquesta degradació d’una professió que no s’ha refet dels estralls del franquisme no cal esperar-ne la virtut necessària per a acular el poder i superar la crisi constitucional de l’única manera que es pot resoldre democràticament: amb un impeachment del règim en conjunt. Anant molt bé, pot esperar-se’n el naufragi del periodisme mateix, juntament amb el règim de què forma part. Del desenrunament de les desferres n’hauria de sortir un concepte pristí d’allò que un dia s’anomenà quart poder.