16.05.2023 - 21:40
Parlar de les pròximes eleccions? Crec que m’agraireu que no ho faci. Hi ha gent més entesa que jo en aquesta finestra. A més, jo voto en un municipi molt extens, però amb a penes cent setanta empadronats: Passanant i Belltall, que té sis pedanies. En aquests pobles, sortosament, practiquem la democràcia directa: no votem partits o coalicions, sinó persones. I, malgrat tot, la política professional també ens visita: una candidata del PDECat que ni viu ni treballa ni té casa al municipi, però ens vol salvar (o vol salvar-se ella, ai las!); o un candidat del PSC que no ens vol salvar, perquè sap que no té cap opció, però li fa un favor a un partit que per aquestes terres és com si no existís. Sort que hi ha alternatives de gent que no es dedica ni es vol dedicar a la política de partits com a sistema de vida parasitària. Aquests no et desenganyen com els qui et fan promeses que, un cop dites, ja saps que profanaran la veritat. No penseu que ha arribat l’hora de votar o no votar, però fer-ho des d’un nou paradigma de transformació?
No parlaré d’eleccions, però sí que parlaré de política. I de cultura. Comencem per la ficció. He vist una sèrie de televisió, The Power, que no és una meravella, però planteja una situació molt interessant: sobtadament, les dones joves de tot el món es veuen dotades d’un nou òrgan, l’anomenen troca, que els permet produir electricitat. I això ho canvia tot: a partir d’aleshores se senten amb forces per a defensar-se de la seva històrica submissió a l’home. No explico res més per si teniu ganes de veure la sèrie, però hi ha unes escenes molt eloqüents d’una manifestació en un país àrab en què les dones s’enfronten a la policia i a l’exèrcit gràcies al seu nou poder. La sèrie es basa en una novel·la homònima de Naomi Alderman que vull llegir: la literatura sol aprofundir més que la comercialitat televisiva en idees tan subversives com aquestes.
Un altre cas de ficció. El llibre Els arbres, de Percival Everett. Sota l’aparença d’una novel·la policíaca molt ben travada, la cosa evoluciona cap a explicar una revolta, una venjança dels néts i renets dels esclaus negres en contra del racisme blanc nord-americà; en contra de l’estat de les coses que ha permès –i encara permet– que un país que es vanta de ser una democràcia plena d’oportunitats amagui una violència racial plena de barbàrie. No us la perdeu, traducció al català de Jordi Martin Lloret.
I de la ficció o de la representació que planteja una nova justícia, a l’ordre real de les coses. I quina realitat més crua que ens envolta. Per continuar amb els Estats Units, l’últim llibre de Paul Auster és un cop de puny literari: Un país banyat de sang no és una novel·la i, tanmateix, el seu assaig sobre la violència perpetrada per l’ús d’armes de foc sembla que hagi de ser una successió d’invencions fictícies. Però no ho és en absolut; Auster desplega un lúcid crit d’auxili davant de la permissivitat amb què la gent pot matar als Estats Units. I ho acompanya d’unes fotografies esfereïdores de Spencer Ostrander sobre els instituts, bars, esglésies i tot d’edificis que han estat banyats de sang per la xacra armamentista. A les fotografies no hi surt ningú, i això les fa molt més atziagues.
La violència permesa, legal. Com la que infligeix la policia, totes les policies del món. Encapçalo aquest article amb la fotografia d’una pintada que m’han fet arribar d’una paret de Lió (fa dies que a França es combat als carrers les decisions del govern de la República): “Contra la policia, autodefensa.” Sembla mentida, però és així: cal defensar-se de les accions i de les mentides que perpetren els nostres suposats servidors. És la paradoxa: totes les policies són pagades amb diners públics, i de totes ens n’hem de defensar. O, escrit d’una altra manera: paguem els nostres agressors. Però no cal anar a França per a corroborar-ho, només cal haver seguit algunes notícies de proximitat dels darrers temps: Pablo Hasel té una malaltia crònica perquè els Mossos no l’han deixat fer proves mèdiques sense la seva presència; Carles de Sants, acusat d’haver muntat barricades per defensar, justament, Hasel tot i que la policia no té proves que ho fes, només el seu testimoni; Joan Domènech, el bomber que també és acusat de desobediència basant-se en les declaracions d’uns policies; uns altres que són enregistrats mentre menteixen quan estan fent un atestat… Com pot tolerar-se encara que allò que diuen els policies (la majoria dels quals tenen una educació molt bàsica, i només saben obeir, obeir, obeir) valgui més que allò que afirma qualsevol altre ciutadà?
I tot això sense subratllar la repressió continuada a la gent que no té res (desnonaments que provoquen suïcidis i tragèdies familiars que ni la ficció pot imaginar) o als qui són expulsats d’un país per imperatius legals (que no legítims). O, per no deixar-m’ho, els qui volíem votar per decidir com volíem organitzar el territori, només votar, i hem patit repressió i abandó per part dels qui ens havien promès servitud.
No n’estem farts? I si podem canviar l’ordre de les coses, ni que sigui mínimament, un petit gest, sense haver d’acudir a la ficció? El cineasta José Maria Nunes, un dia que s’acostaven unes eleccions, em va dir: “Som veritablement rucs: anem a votar perquè volem que algú ens mani.” I ens menteixin, ens denunciïn, ens colpegin i, mentrestant, elles i ells tinguin la vida assegurada. Hauríem d’escriure entre tots una nova pàgina d’insubordinació. Ho intueixo. Ho sé.
