Tretze veus que miren i dibuixen el futur de Barcelona, a ‘Santa Eulàlia’

Com un cometa veloç i especial, Barcelona viu un moment extraordinari, una transformació que només passa cada cinquanta anys. Això explica l’arquitecte Vicente Guallart al sisè episodi de Santa Eulàlia, un pòdcast per a parlar de com canvia la ciutat, mil·límetre a mil·límetre, i sobretot com ha de canviar. Cada dimarts hi tractem el milió de coses que formen la ciutat: els trens, els xamfrans, la música, la cuina, el port, la corrupció, el diòxid de nitrogen, les escoles, les festes populars, els metges. Les entrevistes continuaran enguany, cada setmana, amb la mirada posada en les eleccions municipals, però ací podeu recuperar les emeses fins ara, o escoltar-les per primera vegada si encara no ho heu fet.

Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona

El primer episodi d’un pòdcast per a parlar del futur parla del passat. Barcelona és una ciutat amb un conflicte cultural i nacional viu, que supura, que embruta tots els debats. La manera com el franquisme va pacificar Barcelona a partir de 1939, després de la guerra, no és tan sols interessant sinó que dóna moltes eines per entendre què li passa avui a la ciutat i què li ha passat els últims quaranta anys, després de la dictadura. Vam parlar-ne amb Francesc Vilanova, professor d’Història Contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona. El to de Vilanova, apassionat, amable i didàctic, omple una conversa en què als oients se’ls acudirà més d’un paral·lelisme.

Núria Carrera, el PSC municipal per dins i el benestar social a la ciutat

Barcelona i política municipal vol dir PSC. Amb una hegemonia que va durar dècades i que podria tornar aviat, la petjada dels socialistes, i particularment del maragallisme, és molt forta. Entendre-la és crucial per a entendre la ciutat. Núria Carrera en coneix bé la maquinària i coneix bé l’ajuntament: sempre com a independent, va ser regidora amb el batlle Joan Clos. La seva mirada és intel·ligent i lúcida, i sobretot no es limita a la seva experiència personal. El paper dels immigrants i de les dones, així com els desafiaments del sistema de benestar social a la ciutat, són qüestions que han ocupat llargament la seva carrera pública i professional.

Joan Amorós i Barcelona com el cor econòmic del sud d’Europa

Els trens són un exemple perfecte per a entendre com ofega Barcelona el sistema radial. Les dades són incontestables, com la força d’una paràbola, i, en boca d’algú que les té al cap, que les sap repartir pel mapa, que les sap fer connectar i que les sap explicar, encenen una flama. Joan Amorós, president del grup de pressió Ferrmed, explica al tercer episodi per què Barcelona és “un cor estratègic d’Europa” i per què fa nosa a grans ciutats de la seva mateixa zona, com Madrid i París. El seu diagnòstic és ben clar: “El problema que té Barcelona són unes connexions ferroviàries que no estan a l’altura ni de bon tros”.

Itziar González, la corrupció estructural i com combatre-la

La corrupció política ha estat estructural a Barcelona, i ho és. La ciutat es va construir amb “una fórmula molt ianqui” de la col·laboració público-privada. Això fa que els lobbies puguin condicionar suports electorals decisius, perquè el clientelisme és el pa de cada dia. Itziar González ho ha experimentat en carn pròpia. L’Audiència de Barcelona va condemnar fa tres mesos disset alts funcionaris de Ciutat Vella per un cas de corrupció que ella havia denunciat. González, sense gens ni mica de victimisme, amb una actitud crítica però propositiva i constructiva, està entossudida que la política no és corrupta per naturalesa i que les coses poden canviar.

Sergi Saurí i les ambicions del port de Barcelona

Barcelona és una capital de mar, “la perla amb què l’ona enriquí fa segles l’antic Principat”, escrivia Verdaguer, i això fa que el seu port sigui una infrastructura fonamental per a la seva prosperitat. Segons l’enginyer Sergi Saurí, el port marcarà el futur de la ciutat. Amb el seu coneixement tècnic i minuciós, en diagnostiquem virtuts, com per exemple que Barcelona està molt ben posicionada per a ser la porta d’entrada d’Europa per al nord d’Àfrica, i també uns quants entrebancs, com un model de gestió inusualment centralista o el problema del corredor mediterrani.

Vicente Guallart, el pla Cerdà i la transformació urbana de Barcelona

És molt difícil que l’arquitecte Vicente Guallart no encomani, com en un circuit elèctric, la passió per Barcelona. Guallart diu que la ciutat ja no és una ciutat, sinó tot un país, Catalunya, i que els anys vinents s’hauria d’assemblar molt més a un bosc. Diu que encara hem de ser més extremistes amb les superilles, que hem de tornar a les essències més pures del pla Cerdà i que el vehicle privat és un invent del segle XX i a mitjà termini desapareixerà de la ciutat, entre moltes més coses. Guallart és enèrgic i, a més a més de donar respostes i suggerir idees, es fa moltes preguntes.

Marina Montsonís i la desaparició de la Barceloneta

L’artista Marina Monsonís es mira amb nostàlgia però amb esperança la Barceloneta que va desaparèixer durant els Jocs Olímpics, i parla de la cuina de barri i la cultura marítima de la ciutat. Montsonís és de família de pescadors, filla d’un estibador, i ha vist ben bé de dins estant com el coneixement culinari del seu barri s’ha anat evaporant, atropellat per la ciutat i la cuina modernes. Barcelona és una ciutat costanera, una ciutat que sempre presumeix d’haver-se obert a la mar i al món, però segons ella, els barcelonins tenen poca cultura de mar. Com ho podem canviar?

Meritxell Sánchez-Amat i la importància de l’atenció primària a la ciutat

La doctora Meritxell Sánchez-Amat, metgessa de família, té una mirada pròpia, bregada i contundent sobre els problemes del sistema sanitari de Barcelona. Un dels grans envits és la desigualtat entre barris: les dades de l’Agència de Salut Pública de Barcelona revelen, per exemple, que una persona que viu al barri de Torre Baró, al districte de Nou Barris, viu de mitjana nou anys menys que no pas una persona que neix a Pedralbes. Sánchez-Amat enumera altres entrebancs, com els equipaments obsolets, però també fa una petita elegia a la importància de l’atenció primària, que no tan sols té cura de la salut, sinó de la qualitat de vida i de la cohesió social, cosa fonamental en l’era de la individualització.

Olga Subirós i la contaminació que arriba fins a Begur

L’aire de Barcelona és tan brut que la contaminació que s’hi genera arriba fins a Vic i Begur. L’arquitecta Olga Subirós, que les coneix bé, no es queda tan sols en les estatístiques i explica quines respostes urbanístiques haurien de lluitar contra aquest “assassí invisible i sense fronteres” que és la contaminació. L’aire hauria de ser una brúixola fonamental en la planificació urbanística i arquitectònica de les ciutats, i Subirós lamenta que fins ara no ho ha estat prou. La mirada de Subirós va racó a racó, carrer a carrer, proposta a proposta.

Amadeu Carbó i la lluita del poder contra la cultura popular

La festa és potser el primer patrimoni, l’eina més bàsica per a unir els ciutadans d’una ciutat, la saba que l’enriqueix i que hi facilita l’intercanvi cultural. A Barcelona, la cultura popular arrossega cansament per la relació de dependència que moltes entitats han establert amb el poder municipal, que ha mirat de fagocitar-les. També per una mirada enquistada, antiga i massa jeràrquica a l’hora de dissenyar les festes de la Mercè, i per una desatenció flagrant amb les cultures no hegemòniques que conviuen a la ciutat. El folklorista Amadeu Carbó en parla amb entusiasme i es fa preguntes per a trencar esquemes.

Joan Magrané analitza el Liceu, el Palau de la Música i l’Auditori

En l’època de la immediatesa, en què “tot ha de tenir un resultat d’èxit econòmic i de públic”, la música clàssica, que requereix oïda i paciència, podria travessar un moment delicat. El compositor Joan Magrané és optimista sobretot perquè diu que fa vint-i-cinc anys que som en un moment molt bo de les institucions musicals educatives superiors a Catalunya, i que la xarxa és ben viva. En canvi, il·lumina problemes sistemàtics, de política cultural, com la rapidesa amb què els gestors i els directors artístics guanyen el càrrec i el perden, per una dependència massa forta dels polítics, o com l’abandonament de l’avantguarda.

Javier Ortigosa i la manera de convertir les autopistes en arbredes

El pla Cerdà preveia que els grans carrers de Barcelona sortissin cap a l’àrea metropolitana, preveient que la ciutat no serien tan sols els barris, sinó ben bé mig Principat. En canvi, la irrupció frenètica del cotxe va fer que les autovies i autopistes entressin fins a l’interior de la ciutat, i uns carrers que tenien vocació de grans avingudes s’han convertit en asfalt i obstrucció. L’enginyer Javier Ortigosa i desenes d’experts que treballen en el nou pla director urbanístic metropolità s’han proposat d’invertir-ho. Ortigosa fa amena i ambiciosa una qüestió feixuga i enquistada i ens explica com s’han imaginat de convertir malsons com el nus de la Trinitat en grans avingudes urbanes.

Noemí Rocabert, Ciutat Meridiana i la precarietat de l’educació

La veu de Noemí Rocabert és la veu d’un compromís amb l’educació, d’un esforç incessant per a recosir els barris més pobres de la ciutat amb els barris més rics, perquè tot Barcelona es pugui dir Barcelona i tot Catalunya es pugui dir Catalunya. Ella ho ha fet com a mestra, sobretot com a directora de l’escola Mestre Morera, durant gairebé dues dècades, i allà ha vist créixer Ciutat Meridiana, un dels barris més pobres de Barcelona. Amb dolor però sense fatiga, amb indignació però amb empenta, Rocabert radiografia la precarietat, l’endarreriment dels recursos, l’abandonament de les institucions, el problema de la salut mental i tot allò que torpedina l’ensenyament a la ciutat.