Poca teca i molt sabó amb les beques menjador

Un alumne de l’institut Quatre Cantons del Poblenou s’acomiada dels seus companys i companyes i quan arriba a casa es troba el bric de llet buit i res per a menjar a l’armari. Que fa tot seguit? Es posa a estudiar? No, s’asseu trist al sofà i encén el televisor.

Aquesta escena es va fer servir en una reunió amb el Departament d’Ensenyament, el 4 de novembre, per il·lustrar la situació de 378.000 menors de setze anys en risc de pobresa o exclusió social (Idescat). Les entitats presents vam reclamar a la consellera que el servei de beques menjador fos útil i de fàcil accés per a tot l’alumnat que el necessités. La seva resposta es va reduir a afirmar: ‘Les administracions no van prou coordinades per a detectar tots aquests casos.’

Aquesta manca d’efectivitat es fa palesa quan el departament no arriba a complir les resolucions del Parlament de Catalunya referents als ajuts de menjador i a la lluita contra la pobresa infantil, aprovades aquests darrers dos anys.

La revisió dels barems per a assegurar que les famílies amb ingressos inferiors al llindar de risc de pobresa puguin accedir als ajuts fa figa. Amb els nous llindars el govern calcula que aquest curs s’arribaran a concedir 98.000 beques. A Catalunya hi ha 331.500 alumnes d’ensenyament obligatori en risc de pobresa o exclusió social, el 30,2% segons l’Idescat. Per tant, només dos de cada set d’aquests alumnes tindran beca. Actualment, per a una família de dos adults i dos infants el llindar de la pobresa és de 20.300 euros d’ingressos anuals, però només poden optar a una beca –i del 50%– les que no superin els 16.600 euros. Aquesta diferència de xifres contrasta amb l’afirmació d’Ensenyament a la conferència de premsa d’inici de curs, segons la qual ara el llindar per a obtenir una beca el marcarà el risc de pobresa. Així no s’atendran les necessitats reals dels infants i els adolescents en risc d’exclusió, tal com demana el parlament.

Si parlem de cobertura, no s’ha satisfet l’augment de les beques menjador que cobreixen el cent per cent del cost, perquè, segons el departament, aquest curs seran només un 20% de totes les concedides, com ja va passar el curs anterior.

Tampoc no podem descuidar-nos els estudiants de secundària. No hi ha hagut cap proposta per a garantir el servei de cantina o de menjador i de beques de menjador per a tots els alumnes d’instituts que ho necessitin. De fet, ni tan sols s’ha fet la tímida prova pilot de donar un esmorzar-dinar en una desena d’instituts, anunciada el curs passat. Mentrestant, la situació de necessitat de molts joves de secundària continua essent la mateixa.

La transparència insuficient, la manca d’informació i l’excés de burocràcia són assignatures pendents. El compromís perquè les famílies sàpiguen que són beneficiàries dels ajuts abans de l’1 de setembre i sobre un nou model de gestió no s’ha resolt. Hi ha famílies que encara no saben si es beneficiaran de les beques i n’hi ha que continuen esperant les reclamacions després d’haver-los denegat la petició. Això fa que moltes famílies que necessiten les beques no en puguin gaudir. Igual que el curs passat, quan el mes de març encara hi havia famílies sense saber si tenien beca menjador o no.

L’endarreriment dels pagaments de les administracions continua essent un greu problema per a les AMPA que gestionen els servei de menjador. En alguns casos es cobra l’import de l’ajut amb més de tres mesos de retard. Algunes AMPA encara no han rebut els diners que han avançat per cobrir la despesa dels menús del curs passat.

L’augment de la pobresa entre els menors de setze anys és una realitat dramàtica. Mentrestant, el pressupost en ajuts als menjadors escolars es va reduir d’un 30% entre els anys 2009 i 2013, tal com apunta l’Anuari de la Fundació Jaume Bofill, i els tímids augments d’aquests dos darrers cursos no abasten a contrarestar aquesta situació d’emergència social.

El Departament d’Ensenyament no únicament no ha reconegut encara el dret d’accedir gratuïtament al menjador escolar a tothom que ho sol·liciti, sinó que ni tan sols és eficaç per a garantir el benestar necessari en una part molt significativa de l’alumnat de Catalunya. Així, difícilment assolirem l’objectiu de millorar l’èxit escolar i l’excel·lència en el sistema educatiu català.