Poca lleialtat a la política

Si hi ha cap activitat humana que faci aflorar el costat més miserable de la gent i tota la seva mesquinesa, és la política. No vol dir que tots els que s’hi dediquen tendeixin a actuar d’aquesta manera, ni de bon tros. Però en política hi ha molta gent disposada a actuar així, segurament molta més que en uns altres àmbits.

Això que han fet aquesta setmana al president del PP, Pablo Casado, les persones que l’envolten em dóna peu a comentar aquest defecte. Sobre com és d’efímera la lleialtat en política, o almenys entre certs polítics. Tant hi fa que els que s’hi han girat d’esquena deguin la seva feina –bon sou, projecció pública, relacions…– al dirigent que han deixat completament sol. Quan és en joc la pell de cadascú, no hi ha misericòrdia ni solidaritat per a qui cau. La pitjor part és que no els cal que passi gaire temps d’ençà que deixen d’aplaudir fins que comencen a propinar punyalades per l’esquena. Cal resoldre amb decisió tant la traïció –perquè l’èxit determina aquest temps– com el vertigen de restar sol a l’hora de fer costat al dirigent en qüestió.

María, tot apunta al fet que el vostre president, Alberto Nuñez Feijóo, serà a curt termini el substitut de Casado a la presidència del PP, seguint la tendència d’aquest partit a tenir dirigents d’origen gallec, dos de quatre: Fraga i Rajoy.

Haurà d’abandonar l’ambient relaxat de Galícia, on té majoria al parlament, i endinsar-se en el terreny minat de Madrid. Dels escamarlans tendres de Galícia a les tripes dures de Madrid.

Pot ser que algú es pensi que una autoritat d’un país amb llengua i identitat pròpies tindrà una perspectiva més descentralitzada a l’hora d’organitzar l’estat espanyol. No sembla que sigui així en el cas de Feijóo, si ho hem de jutjar pel boicot econòmic que dirigeix contra el diari Nòs Diari. No és un bon precedent.

Feijóo ja té una fotografia que el perseguirà per a tota la vida, aquella que li van fer fa trenta anys en un vaixell amb el narcotraficant Marcial Dorado. Ara tornarà a aparèixer.