Poca broma amb les polseretes de la bandera d’Espanya

Entre això i allò, a casa nostra ja han caigut en l’oblit els càntics masclistes i feixistes d’aquell col·legi major elitista de Madrid, el dit Elías Ahuja, en honor d’un filantrop gadità que diuen que si avui aixequés el cap tornaria a morir-se, si fa no fa com Ramon Llull si sabés com la universitat que porta el seu nom bandeja el català. Ha estat entranyable aquest “aquí s’hi juga” per part dels mitjans de la progressia espanyola, que amb els afers del seu país sempre baixen de l’hort. Més creïble fou la sorpresa de la BBC, The Guardian o el Washington Post –el món els ha mirat i n’ha fet notícia–, i ara l’únic que en resta és la misèria intacta i alguna lliçó.

La primera de totes ens l’han deixat les col·legiales insultades quan van voler deixar clar que no se sentien ofeses, que allò no era masclisme, que era una broma, una tradició. Perquè l’ocasió és més que bona per a recordar que el fet que una dona justifiqui unes actituds masclistes no les torna menys masclistes, una confusió recurrent i tot sovint interessada que passa per alt que les dones, pel fet de ser-ho, no estan exemptes del masclisme estructural de la societat on s’han criat. I aquestes nanes de l’alta societat, assegurant que no troben denigrants els “putes” i “conilles” dels pijos de davant, ni s’adonen que són i seran utilitzades per a justificar i perpetuar aquestes actituds no només contra elles, sinó contra totes. Quantes vegades les jóvens no s’han sentit a dir, després de rebutjar una masclistada, que “era broma, dona, com us poseu”? Doncs aquí tenim un capítol més que alimenta el mite patriarcal de les feministes histèriques, exagerades i –aquesta agrada molt als fills de la cultura de la violació– neopuritanes.

Aquesta lliçó enllaça amb els crits i les salutacions feixistes enregistrats al mateix col·legi major –que, per cert, van valdre la commoció de l’ambaixadora d’Alemanya a Madrid. I és que oh, sorpresa, l’extrema dreta és masclista i misògina de mena –cosa que tampoc no vol dir que tots els masclistes i misògins siguin d’extrema dreta, que ja seria una espècie de sort. Els diguem-ne conservadors d’allà i d’aquí deien l’altre dia que no barregéssim l’anècdota amb la ideologia, però, ves per on, en ocasió de l’ocasió, les xarxes van ressuscitar imatges de membres de Vox convidats a xerrades i debats a l’Elías Ahuja, i que agraïen des dels seus perfils oficials la bona acollida al col·legi major. Líders feixistes somrients en fotos de família amb els estudiants, que per alguna cosa Espanya no és Alemanya.

Segons ens van informar als súbdits del Reino, de residències de luxe com aquestes surten empresaris i polítics del règim, jutges i advocats de l’estat, banquers i militars fills dels corresponents empresaris, polítics, jutges i etcètera que en el seu moment també s’hi van allotjar. Els “qui lideraran el nostre futur”, com se li va escapar a una de les disculpadores dels “bromistes” virals. És la coneguda “meritocràcia” espanyola per la qual el poder agafa el relleu del poder amb les mateixes mans. I aquí veig passar a càmera lenta la gesticulació d’una de les universitàries “no ofeses” davant dels micros de les televisions, ostentant dues polseretes de la bandera d’Espanya, perquè una de sola li devia semblar poc.

A qui li estranya? Una jove que anteposa la seua consciència de classe a la consciència de gènere, brandant el mateix distintiu de poder que va posar de moda Aznar i que avui agermana civils i militars de Vox, antiavalots i Jusapols, braços alçats d’abans-d’ahir, dia 9, i els que veurem demà, dia 12; i, no en tinc cap dubte, el mateix distintiu que s’amaga sota els punyets blancs de més d’un jutge. Les polseres patriòtiques dels que de ser fatxa en diuen “espanyol sense complexos” i “políticament incorrecte”, la marca de l’equip guanyador que sedueix tant de jovent, també a casa nostra, on els mestres han tornat a sentir el “Cara al sol” i “Arriba España” a les aules de la democràcia.

Com a independentista i catalanòfona, observo com aquestes polseretes del poder han esdevingut un identificatiu que em toca pels quatre cantons. No cal insistir en la part òbvia, però encara hi ha qui fa la broma que això són coses d’Espanya i que ja s’ho faran, amb la ironia que són els seus costums i s’han de respectar. L’obvietat és que mentre hagi de continuar independentista i em mantingui catalanòfona, he de saber que sota aquelles persianes apujades hi havia les siluetes no només dels meus perseguidors de demà –que el Parlament Europeu reclami la renovació de la cúpula judicial espanyola és entendridor–, sinó també la dels que tindran poder sobre les lleis futures en matèria de gènere i llibertat sexual, si tot no canvia molt, i que m’afecten com a dona del món.

No, les anècdotes de la casta de la polsereta rojigualda no són cap broma. Quan des de l’Elías Ahuja anuncien que “corregiran” les conductes dels seus cadells amb xerrades obligatòries sobre “sensibilització”, activitats solidàries i voluntariat, és inevitable pensar que d’allà en poden sortir dignes successors dels jutges que avui estalvien la presó a violadors a canvi de cursos d’educació sexual, o de la mena dels que consideren una violació en bandada “un ambient de gresca i alegria entre tots”. Perquè el lema de si en toquen una ens toquen a totes no són només paraules, i contra el monstre que ve no s’hi valen ulls grossos ni vacil·lacions.