14.02.2025 - 19:50
Probablement, és una de les enquestes més complicades de comentar, perquè presenta la cara més fosca de la societat. Em refereixo a l’enquesta de condicions de vida que anualment presenta l’Idescat a Catalunya i l’INE a l’estat espanyol. La d’enguany no ha estat pas cap excepció. Ahir vam saber que la taxa de risc de pobresa o exclusió social (taxa AROPE) a Catalunya fou del 24,0% l’any 2024, és a dir, quatre dècimes menys que el 2023. Vol dir que, malgrat el creixement de l’economia, hi ha una bossa important de persones que no s’aprofiten d’aquesta millora.
Parlem de dos milions de persones que, a Catalunya i segons l’enquesta, tenen una vida precària i veuen de lluny els problemes que habitualment tractem en els comentaris sobre l’economia. Sempre recordaré què em va dir una vegada el professor José Luis Sampedro, quan li vaig demanar com es podia arribar a assolir una economia amb una cara més humanitària. “Posant cara i ulls a tots i cadascun dels números, tan simple com això”, em va respondre.
Dit això, he de comentar que la xifra de malestar que expressa l’enquesta sempre m’ha semblat una mica exagerada. Repeteixo, m’ho sembla, només. Recordem què significa. L’indicador principal utilitzat és la taxa AROPE (At Risk of Poverty and/or Exclusion) i es fa servir per avaluar el grau de compliment dels objectius d’inclusió social proposats en l’Estratègia EU2020, i que fa referència al percentatge de població que es troba en risc de pobresa o exclusió social.
L’indicador combina elements de renda, de possibilitats de consum i d’ocupació. Més endavant, segons l’actualització metodològica d’acord amb els objectius marcats per l’Agenda 2030, es van modificar els subindicadors que mesuren les possibilitats de consum i la quantitat d’ocupació. El nou indicador és disponible des del 2014 i defineix que una persona es troba en situació AROPE si compleix, almenys, un dels tres criteris següents: és en risc de pobresa, té privació material i social greu, o té entre 0 i 64 anys i viu en una llar amb baixa intensitat d’ocupació.
En el cas d’enguany, la reducció d’aquesta taxa s’explica per la millora dels tres components de la taxa AROPE: la taxa de risc de pobresa, que se situa en el 17,4%, és sis dècimes inferior a la de l’any anterior i assoleix el valor més baix del 2014 ençà; la població amb baixa intensitat a la feina, que és del 6,1%, té cinc dècimes menys que el 2023; i el percentatge de població que viu en situació de privació material i social greu, que és del 8,6%, baixa de tres dècimes. Alguna cosa hem millorat.
De la taxa, en sorprèn que es manté de manera bastant uniforme cada any. Costa que baixi notablement. La taxa AROPE, del 2015 ençà, ha fluctuat entre el 23% i el 26,7%. Si ens servim tan sols d’un dels subindicadors, la taxa de risc de pobresa, baixa la part de la població afectada, fins a 17,4%, i, en aquest cas, la millora és de gairebé quatre punts des del màxim del 2020. En aquest punt, cal dir que hi tenen un pes específic decisiu les transferències socials fetes.
La taxa de risc de pobresa abans de tota mena de transferències socials va ser del 40,1%. Aquesta taxa passa a ser del 23,9% quan s’hi comptabilitzen les pensions de vellesa i supervivència i del 17,4% quan s’hi comptabilitzen totes les transferències socials (incloent-hi les prestacions per desocupació, invalidesa i ajuts per a famílies o fills, per exemple). A mi em sorprèn el 40% registrat abans de les transferències.
Com és lògic, el llindar de la pobresa canvia cada any, a mesura que es guanya més i s’encareix la vida. El 2024 va augmentar d’un 5,9%, fins a 13.311 euros, en les famílies formades per un sol individu i va pujar gairebé fins a 28.000 en les de dos adults i dos fills. Aquest llindar es col·loca en el 60% de la mediana (valor que ocupa el lloc central de totes les dades quan són ordenades de més petit a més gran) dels ingressos per unitat de consum de les llars catalanes.
El llindar de risc de pobresa, doncs, es calcula d’acord amb la distribució de la renda entre totes les famílies d’un territori determinat. En el cas de Catalunya, es té en compte la de tothom qui hi viu. En canvi, l’INE aplica el llindar del conjunt de tot l’estat espanyol, que és d’11.584 euros, en les llars formades per una sola persona; si aquest llindar s’apliqués a Catalunya, s’obtindria una taxa de pobresa més baixa, del 12,9%, que són 4,5 punts percentuals menys.
Això ens fa intuir les diferències tan grans entre les comunitats autònomes. En la taxa AROPE, Catalunya és en el cinquè lloc, darrere el País Basc (14,8%), les Illes (16,2%), Navarra (18,3%) i Galícia (18,8%). La mitjana espanyola és del 25,8% i les pitjors comunitats autònomes són Andalusia, amb un 35,9%, i Castella – la Manxa, amb un 34,2%. La diferència entre la primera i l’última és molt important, cosa que demostra el desnivell de riquesa i pobresa existent dins l’estat espanyol, malgrat els fons anivelladors existents, dels quals nosaltres paguem uns quants milers de milions cada any.
A escala europea, l’estat espanyol està molt malament. És el tercer país amb la taxa de risc de pobresa i exclusió més alta –el 25,8%–, solament darrere Romania i Bulgària, que superen una mica el 30%, segons l’Eurostat. A Europa, de totes maneres, tampoc no n’hi ha per a saltar d’alegria. Pensem que l’any 2023 hi havia uns 94,6 milions de persones a la UE en risc de pobresa o exclusió social, cosa que equivalia al 21,4% de la població total.
Un dels aspectes de l’enquesta que mostra un pas endavant a Catalunya és el que fa referència als indicadors de desigualtat de la distribució de la renda dins el país, que l’any 2024 es van reduir. L’indicador més utilitzat és l’anomenat S80/S20 (relació entre la renda disponible total del 20% de la població amb ingressos més elevats i la del 20% amb ingressos més baixos). Com més alt és l’índex, més diferències hi ha entre els segments de la població. A Catalunya, l’indicador fou del 4,6 el 2024, quatre dècimes menys que el 2023. També es fa servir l’índex de Gini, que va ser del 29,0% el 2024 i del 29,9% l’any anterior. Cal recordar que un índex igual al 0% indicaria màxima igualtat de rendes en la població, i igual a 100%, màxima desigualtat. Val a dir que la desigualtat a Catalunya ha baixat d’ençà del 2020, en què ambdós índexs eren al 6% i al 31,7%, respectivament.
Dins l’estat espanyol, Catalunya, en aquest apartat, es troba sota la mitjana (5,4) i és al País Valencià i a les Canàries, amb 5,7, on les diferències internes de renda són més altes; i a Galícia (4,2) on és més baixa. Quant al context europeu, la mitjana voreja el 4,7. La desigualtat més alta és a Bulgària, gairebé en set vegades, i la més baixa a Bèlgica, amb el 3,5%. En aquest punt, a Catalunya ens trobaríem pràcticament a la mitjana de la UE.
“Hi ha una tendència positiva, però ens preocupa molt com empitjoren les condicions de vida per a dos col·lectius en situació d’especial vulnerabilitat, la infància i la gent gran, i el fet que es mantingui una bossa de pobresa crònica i estructural molt enquistada”, apunta avui Enric Morist, president de la Taula d’Entitats del Tercer Sector Social de Catalunya. Certament, la taxa de pobresa infantil és del 34,8% a casa nostra i és el tercer any consecutiu que empitjora. Morist afegeix: “La distància entre la situació econòmica de les famílies implica que el fet de tenir fills sigui un factor d’empobriment.” Aquest aspecte ens obliga a pensar en el què i en el com fem les coses tots plegats, com a societat.
Segons Morist, a banda l’edat, les dades de l’enquesta confirmen que la feina i l’habitatge són els principals factors que condicionen el risc d’estar en una situació de pobresa o exclusió: “Si no tens feina i vius de lloguer, multipliques les possibilitats de viure en aquesta situació. I si tens feina i un habitatge de propietat, en redueixes molt les probabilitats.”
Només cal afegir-hi que tenim molta feina al davant per assolir una societat més justa.
