Pobres més pobres i rics més rics

Avui l’Idescat ha publicat les dades de l’esperada enquesta de condicions de vida (ECV) a Catalunya corresponent a l’any passat. L’INE ha fet el mateix per a tot l’estat espanyol. La informació més destacada és que durant l’any de la pandèmia la taxa de risc de pobresa o exclusió social (AROPE) a Catalunya va créixer 2,7 punts i va passar del 23,6% del 2019 al 26,3% el 2020. Segons que explica l’Idescat, aquesta taxa, que mesura la pobresa relativa, té en compte el nombre de persones en risc de pobresa –ingressos baixos en relació amb el conjunt de la població–, amb privació material severa o amb baixa intensitat de treball. Val a dir que tots els components d’aquest indicador de l’any 2020 empitjoren en comparació amb els de l’any anterior.

De totes maneres, cal tenir en compte un fet molt important i que pot portar a error. De la taxa AROPE, per exemple, dos elements dels tres que la componen pertanyen en realitat l’any 2019 i només la privació material correspon a l’any 2020. L’Idescat avisa de la complicació de lectura d’aquestes dades.

L’enquesta del 2020 recull les condicions de vida en el moment de l’entrevista, però la informació sobre els ingressos, les prestacions socials i la intensitat en el treball de les cases catalanes fan referència a l’any 2019, malgrat que el treball de camp es va fer durant el quart trimestre del 2020. Per aquest motiu, l’efecte de la crisi sanitària originada per la covid-19 és només parcial, atès que les dades econòmiques reflecteixen la situació de l’any 2019. Per tant, fora de l’AROPE –que és un híbrid dels dos anys en què el creixement de les privacions del 2020 és evident– la resta d’indicadors, encara portin data de l’any passat, tenen en compte els ingressos del 2019.

Centrem-nos en el nivell de privació de les llars –que sí que és exclusivament del 2020–, en què es recullen els aspectes subjectius de les condicions de vida. Segons l’ECV, les privacions més freqüents són de no poder atendre despeses imprevistes de 750 euros –afecta un 33,4% de la població, mentre que el 2019 era un 26,1%– i no poder-se permetre almenys una setmana de vacances l’any –un 30,6%, en contrast amb el 27,6% del 2019. D’altra banda, també ha crescut el nombre de gent que viu en cases i que diu que arriba amb facilitat o molta facilitat a final de mes. Li passava a un 22,2% de la població el 2020, mentre que era del 15,1% l’any 2019.

Si mirem aquesta pregunta sobre les privacions, les respostes ens apunten cap a un fet evident: als qui anaven malament les coses el 2019, ara els hi van pitjor i als qui els anaven bé, ara els hi van millor. Em sembla molt important que la pandèmia hagi empitjorat la situació de les capes baixes de la població i hagi millorat la de les altes, encara que no sigui quantificat en termes de renda. És a dir, ens mostra que les desigualtats socials deuen haver augmentat amb la pandèmia. Unes desigualtats que ja es feien paleses l’any 2019, amb una tendència creixent.

Segons l’Idescat, els indicadors de desigualtat han crescut l’any 2020, tenint en compte les rendes del 2019. L’índex S80/S20 mostra que el 20% de les cases amb més ingressos acumulen sis vegades allò que ingressen el 20% de les més desafavorides, mentre que l’any anterior la relació era del 5,4. Així mateix, l’índex de Gini també creix i passa del 31,2 el 2019 al 31,7 el 2020 –l’índex a 0 indicaria màxima igualtat i a 100, màxima desigualtat.

Em sorprèn que la tendència a tot l’estat espanyol sigui precisament la inversa, és a dir, que vagi a la baixa. L’any 2020 el S80/S20 ha estat del 5,8, mentre que l’any anterior era del 5,9. No ha parat de baixar d’ençà dels 6,9 punts del 2015. En canvi, amb l’índex de Gini, la tendència també és a la baixa, però la desigualtat (32,1) és més gran que no la catalana. Les diferències no són gaire grans i no cal donar-hi importància, però sí a la tendència. I és preocupant a Catalunya.

Per altra banda, que el 13,9% de les cases catalanes diguin que van demanar ajuda a familiars, amics o entitats privades o religioses per a béns bàsics durant l’any 2020, demostra on som. Concretament, un 9,3% diuen haver demanat ajuda a familiars i amics, un 1,9% a entitats privades o religioses i un 2,7% tant a familiars i amics com a entitats.

No he volgut entrar a comentar els punts sobre els ingressos, perquè ja hem dit que són del 2019 i acabaríem d’embolicar la troca sobre tot això que ha passat el 2020. Tampoc no he volgut comentar els derivats directes, dels quals els més importants són la taxa i el llindar de risc de pobresa, que, per cert, també havien empitjorat l’any anterior a la pandèmia. Haurem d’esperar a tenir més dades per a treure una conclusió més clara, però tot això que s’apunta, ara per ara, és negatiu. Cap sorpresa. El 2021, això haurà de canviar!