29.03.2024 - 21:40
The Washington Post · Siobhán O’Grady, Anastacia Galouchka i Serhiy Morgunov
Queden pocs homes en edat de lluitar en aquest poble del sud-oest d’Ucraïna, i els que hi ha temen que els convoquin en qualsevol moment. Els seus veïns ja són a centenars de quilòmetres a l’est, en trinxeres a primera línia. Alguns han estat assassinats o ferits. Una bona part han desaparegut. Alguns altres d’aquesta zona rural –a uns quaranta-cinc quilòmetres de les fronteres de Romania i Moldàvia– han fugit a l’estranger o han trobat maneres d’evitar la guerra, sigui amb exempcions legítimes sigui amagant-se.
“És un fet, la majoria d’ells ha desaparegut”, diu Larisa Bodna, directora adjunta de l’escola local, que manté una base de dades d’estudiants els pares dels quals estan mobilitzats. Ucraïna necessita desesperadament més tropes, amb les seves forces esgotades i amb morts i ferits. Malgrat les enormes baixes de Rússia, els invasors encara superen en nombre els defensors d’Ucraïna, un avantatge que ajuda Moscou a avançar en el camp de batalla. El parlament d’Ucraïna debat un projecte de llei per a ampliar la reserva de reclutes, en part, rebaixant l’edat de 27 anys a 25, però a Kíiv es prenen poques decisions que responguin ràpidament a les necessitats urgents de l’exèrcit.
Els civils diuen que això vol dir que els reclutadors militars agafen tothom que poden. A l’oest, el reclutament ha sembrat pànic i ressentiment en petites ciutats i pobles agrícoles com Makiv, on els residents diuen que els soldats que treballen per a les oficines de reclutament recorren els carrers gairebé buits a la recerca d’homes. Aquestes tàctiques fan que en aquests pobles considerin que els seus homes són atacats de manera desproporcionada, en comparació amb unes altres regions o ciutats més grans, com Kíiv, on és més fàcil amagar-se.
Els veïns fan servir els canals de Telegram per avisar quan veuen soldats i compartir vídeos de tropes forçant homes a entrar als seus vehicles, cosa que alimenta els rumors de segrests. Alguns homes ara compleixen condemna a la presó per haver-se negat a inscriure’s.
“Agafen la gent pel carrer com gossos”, explica Olha Kameiyuk, de trenta-cinc anys. El seu marit, Valentin, de trenta-sis anys, va ser reclutat el mes de juny per uns soldats que s’hi van acostar i li van demanar els papers quan s’havia aturat a fer un cafè a la carretera principal fora de Makiv. Malgrat el diagnòstic d’osteocondrosi, un trastorn de les articulacions, va passar l’examen mèdic en deu minuts, i va haver d’anar al front, on va ser ferit. “Tot el poble va ser mobilitzat d’aquesta manera”, diu la mare de Valentin, Natalia Koshparenko, de seixanta-un anys.
“Gairebé tots els nostres homes han estat eliminats”, diu Serhii, de quaranta-set anys, un soldat d’infanteria de Makiv que va ser reclutat el març del 2022 i serveix a la 115a brigada d’Ucraïna.
Serhii, que ha estat a casa aquest mes per un breu descans per primera vegada en un any, diu que ja l’han aturat i interrogat. També el seu fill, que només té vint-i-dos anys i encara no el poden reclutar. The Washington Post identifica Serhii només pel seu nom de pila pel risc de represàlies.
Quan els soldats es van adonar que ja servia, explica, li van preguntar com se sentia respecte dels homes “que no han vist ni un sol dia de guerra”, cosa que va considerar una mostra forçada i buida de camaraderia. Serhii va respondre que no li molestaven els seus conciutadans, sinó ells. “Vosaltres sou militars i jo sóc civil, però jo lluito i vosaltres no”, els va dir. La conversa “va acabar immediatament”.
Oleksii, de trenta anys, arreglava el cotxe l’any passat quan els soldats se li van acostar i li van lliurar una ordre de reclutament. Era el dia de Sant Valentí i la notícia va enfonsar la seva xicota, Elvira, que treballa en una petita botiga de Makiv i amb prou feines va menjar durant setmanes. Oleksii va acceptar el seu destí, però l’experiència ha servit d’advertència als altres sobre les realitats del front.
Després de tres commocions cerebrals i ferides de metralla, Oleksii ha tornat a casa fa poc. Agafa el telèfon i mostra una fotografia seva amb més d’una dotzena de companys de tropa. Tan sols n’hi ha dos de vius, diu.
Aquest mes, els veïns de Makiv han enterrat un altre dels seus: Ihor Dozorets, un soldat contractat que va ser ferit tan greument que el seu fill, també militar, només l’identificà per una cicatriu a la mà. “Volia tornar a casa”, diu entre llàgrimes la germana d’Ihor, Inna Melnik, de quaranta-tres anys. “Estava cansat de tot plegat. Però què hi podem fer?”
Vasil Hrebeniuk, de setanta anys, diu que, fins i tot a la seva edat (deu anys més enllà del límit), els soldats l’han aturat regularment i l’han interrogat a Makiv. Fa sis setmanes, va veure com els soldats colpejaven la porta d’un veí, queixant-se que l’home que hi vivia havia demanat d’anar a acomiadar-se de la dona i de la mare, i després havia desaparegut. Un soldat va dir que “l’haurien d’haver agafat immediatament, posar-lo a l’autobús i marxar”, recorda Hrebeniuk.
Escenes com aquestes han deixat Polina, de setze anys, inquieta per saber quant temps li queda amb el seu pare, un dels pocs homes que poden ser reclutats que queden al poble. L’estiu passat, Polina i la seva amiga Olha descansaven en una taula fora de la botiga del poble quan el pare d’Olha va trucar i li va demanar que hi comprés una cosa. Ella va dir-li que no, que estava ocupada amb els amics. De manera que l’home va anar cap a la botiga. I les adolescents van veure horroritzades com els soldats l’envoltaven i li lliuraven una citació en entrar. Ha estat servint d’ençà d’aleshores, i la seva filla es culpa a si mateixa. “L’Olha va pensar que era culpa seva”, diu Polina.
Tetiana Litxak, de trenta-dos anys, mestra a l’escola local, va perdre el marit a la primera línia a final del 2022. El seu fill Max només té cinc anys, però ja parla d’unir-se a l’exèrcit, diu Litxak, i es pregunta si ella també hauria de fer el pas. Un dels seus col·legues, un professor que solia instruir els estudiants de secundària en exercicis bàsics de l’exèrcit com a part d’un curs anomenat “Protegint Ucraïna”, ara està desplegat. Tres estudiants de la seva classe tenen pares que serveixen a l’exèrcit.
Maia Proskurivska, de seixanta-tres anys, amaga la veritat sobre el seu gendre, Oleksandr, de quaranta-un, als seus fills, de vuit anys i catorze. Enviat a lluitar a la regió de Donetsk, està desaparegut d’ençà del desembre,diu, però els nens creuen que és un presoner de guerra. Diu que, aquests dies, “al carrer, és difícil trobar un home jove”.
En una tarda freda d’aquest mes, Eleanora Voropanova, de quatre anys, pedalava amb el tricicle amunt i avall per la tranquil·la carretera de fora de casa seva. Quan li van preguntar si els seus pares eren a casa, va fer una pausa. “La mare és a casa. El pare és a la guerra”, va dir.
La seva mare, Tania, de quaranta-dos anys, va obrir la porta. Dins, el seu nebot, Bohdan, de vint-i-cinc anys, i el seu amic Artem, també de vint-i-cinc, eren al pati tallant llenya. Feia setze mesos que Tania no tenia notícies del seu marit, Serhii, que s’havia unit a l’exèrcit el març del 2022 i va desaparèixer mentre lluitava aquell novembre. Un company soldat va trucar en aquell moment i li va dir que tenia dues actualitzacions. “La primera és que no és entre els morts”, recorda que va dir. “La segona és que no és entre els vius.”
Ha viscut en aquests llimbs d’ençà d’aleshores: ha criat dues filles, ara de quatre anys i vuit, tota sola. El seu cunyat, el pare de Bohdan, tenia por d’anar a lluitar i va fugir a l’estranger, una decisió que menysprea. “Hi ha gent amagada, asseguda a casa, ni tan sols disposada a anar a la botiga”, diu. “Avui he vist un cotxe en què la dona conduïa i el marit s’amagava darrere els vidres tintats a la part posterior.”
Els joves que netejaven el pati reconeixen que temen l’ordre reclutament. Però Artem diu que també li molesta els homes de l’est d’Ucraïna que van venir a l’oest a cercar refugi en lloc de quedar-s’hi a lluitar. “Van venir aquí per amagar-se, i els nostres nois han de morir allà”, diu. El pare d’Artem, que va ser reclutat, ara lluita a prop de la ciutat oriental de Liman.
Al final de la carretera de Makiv, a la petita localitat de Kamianets-Podilski, una creixent galeria en honor als morts omple una plaça principal. Cada fotografia mostra la cara d’un home o una dona del poble assassinats lluitant per Ucraïna. Un matí de fa poc, Liuda Shidei es va quedar plorant davant el retrat del seu germà petit, Serhii Koziniak, que va ser mort el 2022 a Avdiivka, una ciutat que va caure en mans de les forces russes el mes passat. Shidei no ha estat mai a l’est d’Ucraïna, però encara somia a caminar descalça un dia pel lloc on va morir el seu germà. “I els somnis s’han de fer realitat. Si no, quin sentit té somiar?”
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
