Les pluges, les verdures i les seves cases: plurals que no calen

En un piulet de fa més de cinc anys, el físic Eliseu Vilaclara, actualment director del Servei Meteorològic de Catalunya, s’exclamava: “No abusem dels plurals en la informació meteorològica. Parlem de la pluja, la temperatura, el vent, i no de les pluges, les temperatures, els vents.”  Li va respondre de seguida Jem Cabanes* (mestre de correctors, de periodistes, de meteoròlegs…): “Gràcies, Eliseu. M’agrada que ho diguis tu. Aquests plurals són d’una altra manera de parlar, no de la nostra.” I ell li retrucà: “Crec recordar que ho vaig aprendre de tu.”

“D’una altra manera de parlar, no de la nostra.” Cabanes té tota la raó. La pluja, tant si cau en una vila com si cau en tot un continent, tant si cau tota de cop com si cau de mica en mica, tant si és roina, com si és un ruixat com si és una barrumbada… és, en general, pluja, en singular. Per què? Doncs podríem dir que perquè és incomptable, però sobretot perquè dir “les pluges” correspon a “una altra manera de parlar”, a un català interferit pel castellà, si més no en l’expressió quotidiana. Algú pot adduir que tenim testimonis antics de l’ús de pluges. Efectivament, fins i tot al Tirant n’hi ha un exemple (“E més encara com eren en la entrada de l’hivern que los frets e les pluges los començaven de enujar”). Però això no vol dir que aquest plural, llibresc i no gens popular, fos predominant: ni al segle XIV ni al segle XX. Era, podríem dir, una mena de llicència literària sense arrelament (freds, un altre plural ben estrany, ho delata). Hi ha, naturalment, més excepcions: per exemple, expressions com ara estació de pluges, que és una construcció fixada. I, naturalment, en un estudi de les classes de pluja, per exemple, també l’hi podem trobar: “Del maig a mig juliol totes les pluges contenen pesticides” o bé “Hi ha pluges escasses i pluges abundoses” són frases possibles. Però ara no parlem de casos específics. El cas és que no ha estat fins que en castellà no s’ha començat a difondre “las lluvias” –sobretot als mitjans de comunicació– que en català no s’ha generalitzat “les pluges”. I ací potser caldria demanar a la nostra televisió pública quin paper hi ha fet i quin hi hauria de fer.

Tot això serveix també per a les temperatures. Per què hem de dir la temperatura? Potser més que demanar-nos això ens hauríem de demanar per què no, és a dir, per què hem de pluralitzar un nom injustificadament. La temperatura puja, baixa o es manté. No és més natural, dir-ho així? Afegim-hi encara els vents i els cels. Una frase com “Tindrem vents forts i cels poc ennuvolats” és un calc evident (o ja no tan evident, ai las!) de “Tendremos vientos fuertes y cielos poco nublados”.

Si deixem de banda la meteorologia, en trobem més, de plurals indeguts, en mots que van començar a canviar el nombre quan va canviar en castellà. Per exemple, no hauríem de parlar de fruites quan sigui un nom col·lectiu. En una botiga, hi venen fruita, anem a collir fruita, hi ha un camió carregat de fruita…  El diccionari, sense explicar-ho, ens posa aquests exemples: “Menjar fruita”, “La fruita seca és molt rica en àcid oleic” (fruita seca, no pas fruits secs), “Les nous i les panses són fruites seques”. Observeu que en els dos primers exemples parlem del col·lectiu i en el tercer no, és a dir, volem especificar que són dues fruites seques. Aquesta és la diferència que no hauríem de perdre.

I això encara més amb verdura, que, amb el sufix que duu (-ura) ja ens indica que és un nom col·lectiu: com musculatura (‘conjunt de músculs’), nervadura (‘conjunt de nervis’), nomenclatura (‘conjunt de noms’), armadura (‘conjunt de peces’), arboradura (‘conjunt d’arbres’), granadura (‘conjunt de grans’), judicatura (‘cos de jutges’)… Comprem verdura (i no pas ‘verdures’), fem verdura a la planxa, la verdura és molt sana…

També hauríem de fer referència a la por. En pocs anys s’ha escampat un plural que no teníem –ni trobàvem a faltar. Per què diem les pors? Per què diem “tinc moltes pors”, si fins ara dèiem “hi ha moltes coses que em fan por” o bé “tinc por de moltes coses”? (I marco por de perquè cada vegada se sent més el castellanisme por a.) D’on surt aquest plural si por és incomptable? La por és un ‘torbament de l’ànim’, és a dir, un sentiment, i això no es pot comptar. És clar que la por pot tenir moltes causes, però no es compta. Si algú se sent trist per molts motius alhora, no direm pas que “té moltes tristeses”, sinó que sent tristesa per coses diverses. Darrerament també sentim a parlar de violències, en compte de “violència de menes diverses”, etc.

Per acabar, tres exemples extrets de mitjans de comunicació. Són exemples d’un plural més “estructural”, gens popular, segurament copiat de les llengües que ens envolten. El primer: “La normativa estableix que els diputats perdin els seus escons si promouen o donen suport a la independència.” Vegeu si no és més simple de dir-ho com ho havíem dit sempre: “…estableix que els diputats perdin l’escó si promouen…” Dient l’escó tothom entén que diem “l’escó de cadascú” i, per tant, el plural hi és superflu.

Segon: “Les nostres vides s’han transformat.” Si tenim una vida i prou –que puguem demostrar–, d’on surt aquest plural? Ah!, que ens referim a la vida de cadascú? Però això ja ho diem amb el possessiu nostra, que és plural, no? “La nostra vida s’ha transformat” és com ho havíem dit sempre (o potser “La vida se’ns ha transformat”, sense el possessiu). Hi aporta res, el plural?

I el tercer exemple: “Es recomana que els habitants de la Cerdanya no surtin de les seves cases.” Ací el plural ha engegat a rodar una construcció genuïna (casa seva) i ha fet més evident el calc. Si hi pensem una mica, veurem que ho havíem dit sempre així: “…que els habitants de la Cerdanya no surtin de casa seva” (o, encara més simple: “no surtin de casa”).

Hem posat exemples de mitjans de comunicació, però el cas és que, sense adonar-nos-en, aquest plural espuri se’ns ha escolat en la parla habitual. No fa gaire, quan una colla d’amics entrava en una casa, a l’hivern, l’amfitrió els deia: “Pengeu l’abric allà” (cadascú el seu, se sobreentén). I avui no fóra gens estrany de sentir: “Pengeu els vostres abrics allà.”

És una altra manera de parlar, no pas la nostra.

*A Jem Cabanes li he d’agrair, com Eliseu Vilaclara, que fa anys em fes adonar d’aquests plurals; i, més ençà –la setmana passada–, que em proporcionés un parell d’exemples d’aquest article.

Podeu llegir tots els articles de ‘Ras i curt’

PS. Vull agrair les respostes que ha rebut aquest article, tant als comentaris dels subscriptors com a Twitter, com per correu electrònic. Fent un arreplec d’aquestes observacions, és evident que podem ampliar la llista de plurals indeguts. Per exemple, Pilar Gispert-Saüch recorda que diem les vistes on sempre s’havia dit la vista (d’un paisatge, per exemple). També hi ha lectors que ens recorden aquest costum importat de dir bones en compte de bon dia, per exemple. A Twitter ens recorden que no és rodalies, sinó rodalia. Parlant sobre fets meteorològics, hi ha també les boires que han d’ésser boira. En Josep M. Virgili ens fa avinent article de Gabriel Bibiloni que enumerava una bona llista de plurals no genuïns.

Entre els subscriptors, Joan Anton Sagols ens recorda aquesta moda deplorable de dir Nadals en compte de Nadal. I Jordi Miralda ens parla del paraigua que, efectivament, no s’ha de pluralitzar (llevat que n’hi hagi més d’un, és clar). Ismael Calvet ens recorda que els dies de la setmana tampoc no cal dir-los en plural: el divendres, que ja vol dir ‘cada divendres’, fa innecessari els divendres. Rafael Torner precisa que els freds i les pluges del Tirant citades en l’article són justificats, perquè es refereixen a ‘diversos episodis’ de pluja o de fred; hi coincideixo. El doctor Albert Rossich diu, molt oportunament, que també hi ha casos de singulars que haurien d’ésser plurals, com ara els cabells (en compte d’el cabell). Té tota la raó; i hi podríem afegir el postre (és a dir, les postres). Núria Rajadell-Puiggròs ens diu que potser no cal dir estatuts si amb estatut ja passem. I Joan Santanach i Soler ens explica que a Cerdanya es diu meva casa, seva casa en compte de casa meva, casa seva. Certament, i en alguns indrets la meu casa i també ma casa.

Gràcies a tothom per aquestes aportacions.