La pluja de milions pressupostària deixa eixut el Pirineu

A primer cop d’ull, el pressupost de la Generalitat per al 2023 sembla haver confirmat allò que el govern reiterà del dret i del revés l’any passat: que el compromís de l’executiu amb la vegueria de l’Alt Pirineu i l’Aran –un dels territoris més castigats per la manca d’inversió i un dèficit crònic en matèria d’infrastructures– continuarà enguany, tot i el fracàs del projecte de candidatura dels Jocs Olímpics d’hivern del 2030.

En termes proporcionals, l’Alt Pirineu i l’Aran és de lluny la vegueria que més diners rebrà enguany gràcies a l’aprovació dels comptes. Però aquesta dada amaga un rerefons menys esplendorós: lluny de canviar el monocultiu turístic que aquestes darreres dècades ha definit l’economia pirinenca, la pluja de milions –més de trenta-vuit– d’aquest exercici promet de fer ben poc per a canviar un model caduc que amenaça d’empènyer l’economia de la regió a l’endarreriment perpetu.

Pluja de milions al Pirineu

Després de mesos d’una campanya caòtica marcada per l’absència de diàleg polític amb la societat civil, les picabaralles internes pel projecte entre els qui aleshores eren socis de govern, ERC i Junts, i les contradiccions discursives de la Generalitat, la candidatura dels Jocs Olímpics d’Hivern al Pirineu es va fer miques el juny proppassat, arran del rebuig del Comitè Olímpic Espanyol (COE) a considerar una proposta exclusivament catalana, després de la retirada de l’Aragó.

La negativa del COE marcà abruptament la fi del projecte, si més no a termini curt i mitjà. Els mesos següents, el debat sobre els jocs desaparegué progressivament del debat públic i la qüestió passà a un segon pla per a la gran majoria de catalans.

Però la Generalitat no se n’oblidà pas: no tan sols mantingué l’oficina tècnica dels jocs, sinó que a més proposà, una volta constatada la inviabilitat d’un projecte olímpic per al cap de vuit anys, d’impulsar una nova candidatura amb vista al 2034.

Ni tan sols l’any nou, de fet, no ha aconseguit de dissuadir el govern dels seus anhels olímpics. A les incògnites tècniques suscitades per la puja inexorable de les temperatures al Pirineu, s’hi afegeixen les incògnites polítiques suscitades per l’escepticisme del COE i unes perspectives electorals incertes a les comarques en què s’ha de dur a terme. Així i tot, el projecte apareix quatre vegades a la memòria del pressupost que el govern publicà la setmana passada: el document, de fet, arriba fins a l’extrem d’afirmar: “Pel revulsiu que pot generar en el sector i el llegat positiu que pot deixar en els territoris de muntanya, es considera necessari col·laborar, mitjançant l’assistència tècnica i la dinamització esportiva, en el projecte de candidatura olímpica Pirineus Barcelona.”

Certament, les xifres d’inversió semblen confirmar que el compromís de la Generalitat amb la candidatura olímpica del Pirineu roman ferm. En termes relatius, l’àmbit territorial de l’Alt Pirineu i l’Aran és, de bon tros, el més afavorit pels nous comptes, amb una inversió de 522 euros per habitant. És una xifra un 73% més alta que no la de Ponent, la següent vegueria amb una inversió relativa més alta (302 euros per habitant).

A escala comarcal, la consideració del Pirineu com a focus d’atracció d’inversió és prou evident. Al Pirineu no tan sols hi ha l’Alta Ribagorça, la comarca en què més diners s’invertiran enguany en termes relatius (1.041 euros, que contrasta amb una mitjana comarcal de tan sols 199); la regió també concentra cinc de les deu comarques que registraran una inversió per cap més alta: a més de l’Alta Ribagorça, el Pallars Sobirà, l’Alt Urgell, la Cerdanya i el Pallars Jussà. De les sis comarques que integren l’àmbit territorial de l’Alt Pirineu i l’Aran, de fet, la Vall d’Aran és l’única que no s’inclou entre les deu més beneficiades –en termes relatius– pel pressupost d’enguany a Catalunya.

El turisme s’endú el gran premi

D’entrada, aquestes xifres semblen honorar l’esperit amb què el govern defensà repetidament el projecte de candidatura olímpica al Pirineu: que aquella competició tindria unes repercussions a la regió molt més duradores que no els quinze dies de competició, perquè els jocs –en paraules de la consellera de la Presidència, Laura Vilagrà– servirien com “un accelerador per a les inversions al territori” i permetrien de “posar el Pirineu al centre”, tot afavorint que les comarques implicades “es puguin desenvolupar dins aquest plantejament estratègic”.

Durant el procés de preparació de la candidatura, de fet, Vilagrà insistí que aquest objectiu es mantindria fins i tot en el supòsit que el projecte no reeixís. Així ho digué a final del juny proppassat, quan feia poc que el COE havia tancat la porta a una candidatura íntegrament catalana: el Pirineu fa dècades que arrossega mancances flagrants en l’àmbit estructural, explicà, i el govern les tindria presents “més enllà de la candidatura”.

La lletra petita del pressupost, tanmateix, conta una història ben diferent. De les cinc inversions més importants que s’executaran enguany al Pirineu, tres tenen una relació directa amb el turisme: la inversió en neu artificial per a l’explotació de l’estació d’esquí de la Molina (1.692.000 euros), les inversions en terrenys i béns naturals de l’aeroport de la Seu d’Urgell (1.000.000 euros) i la inversió en material per als remuntadors de les estacions d’esquí d’Espot i Port Ainé (629.000 euros). Les úniques dues partides pressupostàries d’aquesta llista no  vinculades directament amb el turisme pertanyen a una mateixa actuació: les obres de conservació de la C-14 a l’Alt Urgell, concretament en els trams d’Organyà i Ribera d’Urgellet.

L’opció de la Generalitat per la primacia del turisme al Pirineu es fa encara més evident per l’absència de partides destinades a equipaments i infrastructures que la societat civil de la regió fa anys que reclama, com ara el futur Hospital Comarcal de l’Alt Urgell, un projecte amb el qual govern es comprometé explícitament el mes passat, la futura residència de gent gran de la Seu d’Urgell i el projecte de línia ferroviària entre la Seu d’Urgell i Andorra, una obra de la qual el Departament de Territori prometé d’estudiar la viabilitat la tardor proppassada.

“No hi ha full de ruta per al Pirineu”

En declaracions a VilaWeb, Bernat Lavaquiol, activista i portaveu de la plataforma Stop JJOO, diu: “Veiem el mateix que cada any: hi ha inversions elevades al Pirineu, sí, però quan entrem a mirar on es fan aquestes inversions constatem que la majoria són al sector turístic; per exemple, en pistes d’esquí que tenen data de caducitat quinze anys a tot estirar”, diu.

“No hi ha full de ruta per al Pirineu, o, encara pitjor: el full de ruta per al Pirineu és seguir el model de país que vol Foment del Treball. És la lògica neoliberal: l’administració pública afebleix els serveis públics i, alhora, fa inversions públiques en pistes d’esquí i en turisme de masses perquè els fons d’inversió i les grans empreses en puguin treure molts diners”, explica.

A parer de Lavaquiol i Stop JJOO, aquest model és a l’arrel dels problemes que el Pirineu encara actualment: “Això té unes conseqüències dramàtiques: en l’àmbit laboral, en l’àmbit de l’habitatge o bé en l’àmbit ambiental”, diu. I recorda: “Aquí, la gent jove se n’ha d’anar per força a Barcelona o Lleida a estudiar, i quan acaben la carrera els és molt difícil de poder tornar a casa, perquè la major part de feina que s’ofereix és temporal, precària i mal pagada en el sector turístic.”

Aquesta sobredependència del turisme a l’Alt Pirineu i l’Aran –la vegueria en què el sector té un pes econòmic més gran– contribueix a la inflació dels preus de l’habitatge, que Lavaquiol titlla de desorbitats. “L’habitatge se’n va al sector turístic, a pisos de lloguer turístic i Airbnb, perquè els propietaris en poden treure molt més rendiment que no amb un lloguer corrent”, lamenta.

“El govern va en sentit contrari a allò que el sentit comú demana: que s’abaixin els preus dels pisos i hi hagi feina estable i de qualitat, que no s’inverteixi en pistes d’esquí amb dates de caducitat molt pròxima a causa del canvi climàtic –afegeix–. Cal un canvi de rumb de 180 graus en les polítiques públiques que es fan al Pirineu.”

El Pirineu, màxim exponent d’un model que guanya terreny

Les conseqüències adverses d’aquest model potser són més evidents en el cas del Pirineu, però Lavaquiol adverteix que aquestes dinàmiques no són pas exclusives d’aquesta regió. “Ho dic en sentit global: al Pirineu els diners són per a l’esquí, però al Camp de Tarragona volen fer el Hard Rock, al Baix Llobregat volen ampliar l’aeroport del Prat, al Vallès Occidental insisteixen ara en el quart cinturó… La planificació territorial del Principal la fa Sánchez Llibre, i això avui ho veiem més clar que mai.”, diu. I sentencia: “Sánchez Llibre apunta i Aragonès executa.”