30.11.2015 - 02:00
He tingut un somni que presentava claríssims els relleus de les coses. L’alacritat de posar en el paper allò que m’havia fet cervelltremolar no ha servit de res. Estava segur que una obsessió íntima havia deixat la flaire d’un viatge interromput en l’espessor opaca dels sentiments. Però quan ho volia escriure no quedava res: les remors d’una estació de tren antiga, el xiulet de la locomotora a punt de partir, una parella que se separa per primera vegada dins un núvol de fum blanc, paraules que fragilitzen una veu exsangüe…
Només m’ha sortit d’un tret això: ‘Reclam viure completament la contradicció del meu temps, que pot fer d’un sarcasme la condició de la veritat.’ Res pus! Paraula de mestre antic!
Cels d’una negror de cendra. Una llum amenaçant. Sona el timbre del mòbil. No contestaré. M’estim més mirar de primcompte els moviments suaus dels verds d’aquest pinar que cavalca la muntanya i sentir el remoreig calfredador del torrent de Coanegra entre els camps extenuats d’aquesta tardor opaca. Colors vells, envellits, com el rovell, les plomes de perdiu o el final d’un foc. Il·lusions de lleugeresa. Un secret creix rere els turons de la memòria: devor presències!
Estar sempre a dos dits de l’impossible. Palpar per retrobar el fil. Res gegantí. Cercar l’expressió justa, musicalment justa, que il·lumini, talment com si s’hagués obert una xap dins la tenebra: una via de llum.
La tardor és un bressol que s’engronsa dins la llum carabassa on l’infant no dorm mai com si els vou-verivous el deixondissin i li donassin el desnuament del son, dels sons. Foc de fulles que puden a boal: fumera boirosa adormida dins la fosca.
