I exclama des del faristol: ‘Companyes, ja som aquí!’

I ha arribat el dia. ‘Companyes, ja som aquí!’, ha exclamat alegre, des del faristol del Parlament de Catalunya, Montse Pineda, vice-presidenta del Consell Nacional de les Dones de Catalunya (CNDC). ‘Visca, visca, visca, la lluita feminista!’, han cridat desenes de dones dels escons estant. Per primera vegada, a l’hemicicle no s’hi ha assegut ni un home. Ha estat una tarda inèdita, i la majoria s’ha proposat que vagi més enllà de la curiosa fotografia: fan falta polítiques reals, lleis, pressupostos, recursos, més fets que bones paraules per a eliminar les desigualtats. Les 59 diputades de la cambra i representants d’entitats i associacions feministes s’han apoderat del parlament per reivindicar durant dues hores allò que les uneix: que les polítiques d’igualtat siguin prioritàries. Així ho ha resumit, per un dia des de la presidència de la mesa, Adriana Delgado, secretària quarta.

Aquesta iniciativa històrica a Catalunya, que s’inspira en la Quarta Conferència Internacional de la Dona de Pequín i que ha organitzat la cambra i el CNDC, ha acabat amb una votació a mà alçada. Han aprovat simbòlicament una declaració sobre polítiques d’igualtat en educació, drets humans, drets laborals i econòmics, participació política i social, salut i drets sexuals i reproductius i de lluita contra les violències masclistes. El sistema de vot real, l’electrònic, no funcionava. No s’ha encès el marcador de l’hemicicle amb els llumets verds unànimes de les grans ocasions. Però fins i tot han volgut votar i han alçat les mans les que han seguit el ple de la tribuna estant, amb unes ànsies de participació desbordants.

No era la declaració que moltes haurien volgut, potser hi haurà feministes decebudes. ‘Ha estat un procés de participació que ha tingut certes dificultats’, diu Mercè Otero, coordinadora del Grup de Treball del Dret a l’Educació i la Cultura, un dels sis grups que han elaborat els texts conjunts que s’han llegit a la sessió. Quan ha pres la paraula, Otero ha reivindicat el cognom de la mare: Mercè Otero Vidal, es diu. I a partir de llavors Delgado no deixat de dir els segons cognoms de les intervinents quan els donava pas. Susana Segovia, portaveu de CatECP, tampoc no ha amagat que els ‘equilibris’ de la diversitat de les entitats que hi participaven i dels grups parlamentaris ha condicionat el contingut de la declaració. També Pineda s’ha referit als ‘dubtes i les contradiccions’ que devien sentir les dones que el 1995 van viatjar a Pequín.

La conferència de la capital xinesa va marcar les prioritats polítiques i dels moviments feministes per la defensa dels drets de les dones. Les xifres parlen soles: 17.000 participants i 30.000 activistes de tot arreu van ser a la inauguració. ‘Va desencadenar una voluntat política que no té retorn. També va assenyalar a escala mundial les discriminacions derivades del patriarcat de què eren víctimes les dones i que eren silenciades. Va connectar i va reforçar l’activisme dels moviments de dones en l’àmbit internacional’, recull la declaració pactada. El parlament de les dones ha volgut ‘agafar el relleu d’aquest esperit’. I el text acordat, que recull compromisos de futur que posen deures a les institucions, probablement es transformarà en una declaració institucional del parlament efectiu.

Ací, des que començà la legislatura, la presència institucional de les dones es va quedar en una minoria aclaparadora a la mesa i, al saló de sessions, en la paritat tècnica que requereix la llei. El parlament té 59 diputades, i això vol dir que el 43,7% dels escons els ocupen dones. La igualtat encara és lluny. Per això les llistes electorals cremallera (amb homes i dones intercalats) han estat un dels clams repetits.

‘La igualtat és un imperatiu social i polític’, ha afirmat Carme Riu, coordinadora del Grup de Treball de Drets Humans de les Dones. Hi ha hagut més acords: recollir el contingut de justícia de gènere dels instruments internacionals i fer-los efectius en polítiques amb un enfocament que identifiqui els eixos de discriminació i n’abordi les causes; promoure polítiques transversals de gènere que signifiquin un canvi estructural i social; desplegar i dotar de pressupost les lleis d’igualtat efectiva de dones i homes, del dret a les dones a eradicar la violència masclista, la que ha de garantir els drets de lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres i intersexuals i per a eradicar l’odi als homosexuals, bisexuals i transsexuals; la presència equilibrada de les dones en la cultura, la fi de l’androcentrisme en tots els àmbits del saber; la igualtat en l’àmbit del treball, la modificació de la llei del dret de les dones per a incloure-hi la violència institucional. I encara n’hi ha més.

Però, com en tot parlament, també ha aflorat la discrepància. El primer aplaudiment ha estat per a Carme Forcadell, presa política, a instàncies de Delgado, d’ERC. Natàlia Sànchez, de la CUP, n’ha demanat un altre per a Tamara Carrasco, que era a la tribuna després de més d’un any de confinament a Viladecans. Sànchez també ha citat la resta de represaliades pel procés i ha demanat la llibertat de l’activista i capitana del vaixell Sea Whatch Carola Rackete, detinguda a Itàlia després d’haver rescatat una quarantena d’immigrants a la Mediterrània.

Hi havia familiars de les preses i els presos escoltant el debat. També s’ha referit a les processades Jenn Diaz, d’ERC, que tampoc no ha oblidat la víctima de la Manada: ‘Germana, companya, nosaltres et vam creure des del primer moment.’ I Anna Geli, de JxCat, ha dit que les dones del seu grup estan unides per l’1-O. Noemí de la Calle, de Cs, ha volgut tenir un ‘record’ per la secretària judicial del jutjat número 13 de Barcelona, Montserrat del Toro, ‘assetjada pels colpistes en l’exercici de la seva feina’. I aquí no hi ha hagut tants aplaudiments. Tan pocs que De la Calle somreia amb la complicitat de les diputades de Cs mentre s’afanyava a subratllar els consensos. També ha refusat que el feminisme sigui presoner de les ideologies, ajustant-se al peu de la lletra a l’argumentari del seu partit. En això de marcar perfil i diferenciar-se de la resta, el ple de les dones no ha estat tan diferent dels plens del parlament habituals.

‘Ens ha costat moltíssim, no només serà imatge’, ha promès Esperanza García, del PP. García ha recordat que l’any 1980 només hi havia set diputades. Llavors el ple era gairebé com el d’avui, però a l’inrevés: tot americanes masculines, amb comptades excepcions. Hi ha molt per fer. Caldrà veure si la iniciativa es transforma, com ha apuntat Pineda, en un intergrup parlamentari que pugui treballar habitualment, format per diputats i amb la participació d’entitats. Només el temps dirà si realment aquest ple ha estat (o no) tan sols una fotografia.