Platonisme moral

Simone de Beauvoir pujà als altars del feminisme amb Le deuxième sexe i avui reposa en olor de santedat al cementiri de Montparnasse, al costat del seu company intel·lectual i sentimental, Jean-Paul Sartre, la filosofia i sobretot l’engagement polític del qual no suporta tan bé el pas dels anys. El feminisme de Beauvoir ha posat en un segon pla la seva aportació a la filosofia i sobretot a la literatura de l’existencialisme, que fou considerable. A Pour une morale de l’ambigüité, assaig publicat per fascicles a Les Temps Modernes el 1946, l’autora impugnà la moral idealista assenyalant que el marc de l’existència és immancablement el de l’acció. I haver d’actuar en un món que no hem triat, la configuració del qual se’ns imposa com a realitat imperiosa i sovint contradictòria, ens fa culpables envers algú sense cap possibilitat de remissió en un enllà transcendent. La bondat o maldat dels actes és relativa a la situació concreta i al pes respectiu de les opcions. La responsabilitat, que és una interpel·lació del jo a si mateix, consisteix a sospesar les conseqüències de la decisió, tant les imminents com les més distants. Puix que el bé i el mal no es presenten mai en estat pur, són inextricables; per tant, la decisió, per a ser responsable, requereix reflexió i un coneixement que ultrapassi la situació immediata. Beauvoir ho exposà concretament a Le sang des autres, novel·la contemporània de l’assaig esmentat. Compromès amb la resistència, Jean ha d’acceptar la responsabilitat de les represàlies per l’atemptat que ha perpetrat contra la Gestapo i suportar la reprovació de la seva mare, que no veu en aquesta acció res més que l’assassinat de dues dotzenes d’ostatges innocents. Al marge de la justificació de la violència, per imperatiu de llibertat, que diria Beauvoir, sorprèn la similitud d’aquesta moral atea amb l’admonició de Jesús de no arrencar el jull abans de la sega, i amb l’advertiment de no jutjar, perquè ningú que “estigui situat” –per dir-ho en termes existencialistes– mai no pot ser imparcial.

Jesús protoexistencialista? O més aviat l’existencialisme com a refosa secular del radicalisme evangèlic? La qüestió és massa entortolligada per a ni tan sols plantejar-la aquí. Però m’interessa de remarcar la sinceritat que demana Beauvoir sobre les motivacions de la conducta, com també la denúncia de la gent que s’agafa a la moral ambient per a apuntalar el jo. Això passa quan la llibertat se subordina a uns valors incondicionals, tractats com si existissin objectivament al marge de les decisions de les persones. Aquest és per a Beauvoir el prototip de l’home seriós, ridiculitzat per Sartre a La nàusea. Situant-nos en el pla estrictament cultural, l’home seriós és qui s’encara amb una obra de creació amb la ment enravenada en els valors totèmics de la societat. El seriós és qui refusa el mèrit de determinats creadors, perquè són, per exemple, “degenerats”, o bé “de dretes” o “feixistes” o de qualsevol altra condició fossilitzada en un contravalor essencial. Posem-ne alguns exemples notables. Martin Heidegger, filòsof alemany amb carnet del partit nacionalsocialista; el novel·lista francès Louis-Ferdinand Céline, conspicu antisemita jutjat i condemnat in absentia per col·laboració amb l’enemic; D. H. Lawrence, escriptor anglès vitand per les feministes; o el gran jurista del Tercer Reich, Carl Schmitt. Més a prop de casa tenim el trànsfuga Eugeni d’Ors o Josep Pla, col·laborador esporàdic del SIFNE, l’oficina d’espionatge franquista durant la guerra civil.

Totes aquestes figures han estat jutjades per la posteritat i algunes pels tribunals del seu temps. Ara, realment pot ningú reduir l’abast de “posteritat” fins a fer-la coincidir amb la pròpia experiència històrica? I pot ningú dictar la sentència definitiva en aquest judici? Aparentment sí, perquè hi ha persones per a qui el judici precedeix l’anàlisi de l’obra i fins i tot la lectura. Un professor francès de filosofia amb qui vaig coincidir en un acte fa uns quants anys pretenia censurar l’obra de Heidegger, perquè el sol fet de llegir, per exemple, L’ésser i el temps, llibre del 1927 en què segons ell ja es perfilava l’Holocaust, encomana el nazisme als lectors. Alguna vegada m’han retret públicament ocupar-me de Josep Pla perquè “era franquista” i “ser” franquista, o nazi, o qualsevol altra cosa no és cap condició provisional que cal avaluar concretament i detallada en la biografia de la persona, sinó una condició immanent que s’escampa i traspua en tota la seva obra.

També és el cas de Schmitt, i sóc conscient de la provocació que implica valorar-lo, però en aquest cas provocar fa la cosa. No són pas tants els qui han llegit Schmitt en extensió i una mica de profunditat; tanmateix, la majoria en té prou de saber que fou un jurista important del Tercer Reich. Concretament, fou membre del Consell d’Estat prussià, president de l’Associació Nacionalsocialista de Professionals Jurídics i alhora professor a la Universitat de Berlín. El seu rerefons ideològic era el catolicisme conservador i autoritari. El 1923 va publicar Römischer Katholizismus und politische Form, un assaig sobre la forma política que l’Església Catòlica havia de donar a l’època tecnoeconòmica que s’albirava.

L’ambigüitat política de Schmitt es palesà el 1936. Acusat per la SS de criptocatòlic i de simular l’antisemitisme que professava (li retragueren haver criticat la doctrina racial del partit), hagué de renunciar a l’activitat política i limitar-se a la docència fins al final de la guerra. Schmitt justificà el règim de Hitler d’acord amb la teoria de la dictadura, inspirada en el discurs del diputat conservador espanyol Juan Donoso Cortés, sobre el qual Schmitt escrigué entre els anys 1922 i 1944 quatre assaigs aplegats en un llibre publicat el 1950 amb el títol Donoso Cortés in gesamteuropäischer Interpretation. Hom pot estar en radical desacord amb la teoria jurídica de Schmitt sense condemnar-lo a l’índex de les obres que cal oblidar. Entre més raons, perquè ningú no li pot negar talla intel·lectual i genialitat jurídica, i amb això hauria d’haver-n’hi prou per a rescatar una obra. Però una raó de més consideració són les acurades observacions sobre les febleses del parlamentarisme i del liberalisme, que poden ajudar-nos a entendre el mal pas en què es troba la democràcia un segle després de la gran crisi de la primera meitat del segle XX.

Empresonat pels aliats al final de la Segona Guerra Mundial i alliberat al cap de dos anys, però inhabilitat per a ensenyar a la universitat, l’únic lloc on Schmitt pogué conferenciar fou a Espanya. Hi anà el 1962 convidat per l’Instituto de Estudios Políticos, amb presentació a càrrec de Manuel Fraga Iribarne. De les dues conferències que féu a Espanya aquell any en sortí la Teoria del partisà, un llibre sobre l’aparició d’una nova manera de fer la guerra destinada a viralitzar-se en aquest segle. Les principals obres teòriques de Schmitt són Teologia política, El concepte de política i Romanticisme polític, però més citada i més important del punt de vista històric és El nomos de la terra. Tampoc no s’hauria de passar per alt una petita joia d’anàlisi geopolítica, Land und Mer (Terra i mar). Schmitt compartí, no sé si dir irònicament, amb Beauvoir i Sartre un element que resulta tan central a la moral existencialista com a la teoria jurídica del lletrat alemany. Em refereixo al decisionisme. De la mateixa manera que, per a Beauvoir i per a Sartre, els valors morals no sorgeixen del reialme de les idees sinó de la decisió, sempre difícil i arriscada, dels éssers humans, Schmitt entenia que la llei no es limita a aplicar automàticament una norma abstracta, sinó a prendre una decisió que modula la norma en cada acte jurídic.

Durant la seva presó, tot i tenir-ho prohibit, Schmitt va escriure un llibret d’una gran perspicuïtat i jo diria, pesi a qui pesi, d’una notable substància humana. Titulat Ex Captivitate Salus, ço és Salvació del captiveri, recull les experiències d’aquella postguerra. L’obra ha estat considerada un intent d’exculpar-se. L’observació és sobrera, no sols tenint en compte les circumstàncies de l’escriptura, sinó també els dubtes que planen sobre tota obra confessional, fins i tot la més esqueixada. El crític exageradament suspicaç, perquè es pensa tenir uns valors incondicionals assegurats a la butxaca, es pot incloure en la categoria de “seriós” en el sentit de Beauvoir i de Sartre. En tot cas, Schmitt s’arriscà intel·lectualment i políticament en fer ús de la seva llibertat. Històricament es va equivocar i va patir les conseqüències de la seva decisió. Però seria d’una enorme migradesa d’esperit no reconèixer-li l’alçada i el rigor intel·lectual, o no voler (o saber) percebre l’actualitat de reflexions com aquesta, que tradueixo de l’original:

“En èpoques tranquil·les es construeixen zones neutres i parcs amens per preservar la naturalesa, l’esperit i els monuments. En èpoques agitades això s’acaba. Aleshores s’extrema el perill inherent a tot pensament lliure. De sobte, l’investigador i mestre del dret es veu fixat i rubricat per alguna paraula lliure i algun pensament lliure, per gent que mai no ha tingut ni un sol pensament lliure en tota la vida, gent a la qual la llibertat de pensament li resulta profundament aliena.”

I encara em sembla pertinent d’afegir una altra cita, dedicada als qui es pensen que el sol fet de considerar la part de raó que pugui tenir el contrari ens hi identifica:

“L’hostilitat arriba a ser tan absoluta que fins i tot la sagrada diferència ancestral entre enemic i criminal s’esmicola en un paroxisme de fariseisme. Dubtar del dret propi compta com a traïció; l’interès pels arguments del contrari equival a perfídia; i procurar de discutir-hi esdevé connivència amb l’enemic.”