Dues platges de cada tres de Catalunya han retrocedit d’ençà del 1956

Prop de dues de cada tres platges de Catalunya han perdut terreny respecte al mar en les últimes set dècades. Segons dades preliminars d’un estudi de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC) en què ha pogut accedir l’ACN, un 65% de les platges han patit regressió entre el 1956 i el 2019, és a dir, 319 de les 489 de què es tenen dades. Per contra, un 35% (170 platges) han crescut en el mateix període. Les comarques amb més platges afectades pel retrocés han estat el Baix i l’Alt Empordà, amb un 70%, mentre que la majoria de les que es troben a l’àrea metropolitana de Barcelona han ampliat el seu tram de línia de costa.

“La franja litoral de Catalunya està urbanitzada en un 59% en els primers 100 metres de platja i, si traiem el Delta de l’Ebre i el Cap de Creus, el percentatge augmenta fins a un 81%, i això fa que a les platges els hi sigui molt difícil adaptar-se de manera natural a les condicions d’onatges”, explica Jordi Pinyol, tècnic en riscos geològics de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC). Pinyol indica que la línia de costa catalana, el 1956, era de 740 km, mentre que el 2019 va créixer fins als 911 km per la construcció d’estructures com els ports, dics o espigons. Segons explica a l’ACN, a la urbanització de la línia de costa se li suma un dèficit sedimentari que fa anys que s’arrossega, així com l’augment del nivell de mar, que en els últims trenta anys ha incrementat en deu centímetres. “Podem dir que hi ha una tendència regressiva a les platges”, sentencia Pinyol.

Evolució de les platges de Catalunya del 1956 al 2019

Tanmateix, l’institut alerta que les dades recopilades formen part d’un estudi preliminar que encara s’ha d’estudiar amb més profunditat platja a platja i que, a més, no compta amb registres de totes les platges de Catalunya. Ara com ara, treballen en la recopilació de les dades recollides d’ençà del 2020. “S’ha d’estudiar perquè hi ha moltes interaccions i aspectes a tenir en compte, i s’ha de fer platja a platja i veient la història de cada una per poder extreure una conclusió. Després d’un temporal és evident que el que més es veu és l’erosió, però també és esperable que en relativament poc temps hi hagi una certa redistribució de la sorra i que aquesta torni a la platja”, assenyala el tècnic.

Empordà, Camp de Tarragona, Terres de l’Ebre i la Selva, en regressió

Pel que fa a les dades recopilades fins ara, per comarques, l’estudi de l’ICGC apunta que en el cas del Baix Empordà, amb municipis costaners com ara Begur, Palafrugell o Platja d’Aro, 65 de les 92 platges han perdut sorra entre el 1956 i el 2019 (un 70,7%), mentre que 22 n’han guanyat. Les dades són similars a l’Alt Empordà, amb municipis com ara Cadaqués, Roses o Castelló d’Empúries. De les 132 platges estudiades, 90 estan en regressió i 30, en acreció, és a dir, guanyant terreny respecte del mar.

El Baix Camp (68,1%), el Tarragonès (59%) i la Selva (55,6%) són les altres tres comarques amb una majoria de platges en retrocés. D’altra banda, el Baix Penedès en té 5 perdent terreny (41,7%) i 6 guanyant-ne, mentre que 13 del Garraf estan en regressió (33,3%) i 12 en acreció, amb 14 més on no s’ha pogut determinar la tendència.

“El Delta de l’Ebre és la zona més canviant del litoral”

D’altra banda, l’ICGC també ha pogut observar que en les dues comarques ebrenques amb litoral, Baix Ebre i Montsià, hi ha més platges en retrocés que guanyant terreny al mar, però amb un percentatge considerable sense dades. Així, al Baix Ebre, 23 de les 49 estan anant enrere (46,9%), però en 21 dels casos no s’ha pogut determinar, mentre que al Montsià, en 12 de les 27 es constata una pèrdua de sorra (44,4%), i en 8, no hi ha dades.

Les dades, que recullen resultats de 489 platges mentre que no tenen dades en 75 més, mostren que el fenomen de la pèrdua de sorra és més marcat a l’Ebre. Tant és així que la taxa de regressió en les platges que pateixen aquesta circumstància en les últimes dècades al Montsià és d’1,48 metres per any, mentre que al Baix Ebre és de 0,97 metres. En la majoria de la resta de comarques, la xifra se situa entre els 0,2 i 0,3 metres. Pel que fa a les que creixen, també ho fan per sobre de la mitjana, ja que al Baix Ebre la taxa d’acreció és de 5,8 metres l’any i, al Montsià, de 2,1 metres.

“El Delta de l’Ebre és potser la zona més canviant del litoral, abans de la construcció dels embassaments, la morfologia de l’Ebre estava condicionada per l’aportació de sediments, que guanyava terra al mar, actualment això ja no passa i ara la dinàmica litoral està redistribuint els sediments”, indica el tècnic de l’ICGC. Pinyol destaca que a la zona del Delta hi ha una “lluita metafòrica” per assolir l’equilibri entre la dinàmica fluvial i la litoral i assenyala que, aquesta mena de batalla es veu en el fet que en els darrers 75 anys la desembocadura del riu ha retrocedit uns 2 km i la platja del Fangar uns 300 m, mentre que la Punta del Fangar s’ha allargat 1,3 km cap a l’est i uns 700 m cap al sud.

El Barcelonès, el Maresme i el Baix Llobregat amplien el seu tram de costa

A l’àmbit metropolità, la tendència és contrària a la de la resta de territoris, ja que la majoria de platges eren més llargues l’any 2019 que el 1956. El Maresme en té 25 perdent terreny (44,6%) i 30 guanyant-ne, mentre que al Barcelonès n’hi ha 7 en regressió (35%) i 11 en creixement. Al Baix Llobregat, la circumstància és similar: 4 platges han perdut sorra (26,7%), mentre que 11 en tenen més.

La taxa de regressió per a les platges que perden terreny és més alta al Maresme (0,51 metres per any) i al Baix Llobregat (0,63 m/any) que en la majoria de comarques del país amb litoral.

En aquest sentit, el tècnic en riscos geològics de l’ICGC posa sobre la taula els efectes de la presència de l’home en l’evolució de les platges. “Hem de tenir en compte que al litoral de Catalunya, i a tot el Mediterrani, actuen fenòmens naturals, però no són dinàmiques naturals perquè estan fortament influenciades per la presència de l’home: hi ha una relació molt estreta entre aquesta presència i els elements naturals”, assenyala. Pinyol assegura que “qualsevol modificació que es pugui observar -a la línia de costa- pot tenir una relació directa amb l’home”.

Així mateix, explica que, a Catalunya, per norma general, hi ha tres condicions d’onatge que poden provocar danys a les platges: la tramuntana, les llevantades i les garbinades. En aquest sentit, recorda que els temporals són un “element modalitzador important” de la línia de costa i avisa que, davant d’una platja afeblida, no es necessita un temporal “molt més intens energèticament” per incrementar els danys.

Equilibri entre les platges que guanyen i perden terreny en l’última dècada

L’estudi de l’ICGC també inclou una comparativa entre el 2010 i el 2019, també amb dades preliminars. En aquest període, de les 553 platges estudiades amb resultats disponibles, 273 han patit regressió (49,4%) i, 280, acreció (50,6%).

Les xifres mostren, doncs, més equilibri, però la tendència de quines són les regions on el litoral retrocedeix és similar a la retrospectiva des del 1956. El 86,1% de platges de la Selva van anar enrere la dècada passada, així com ho van fer el 68,5% del Baix Empordà i el 51% del Baix Ebre. Per contra, només una minoria estan anant enrere al Baix Penedès (33,3%), el Maresme (30,4%) o el Garraf (12,8%).

“Les platges al nord d’un port van creixent, perquè agafen sorra, mentre que al sud de la infraestructura es van aprimant, per això hi ha aquest equilibri aparent entre platges que creixen i platges que disminueixen, però cal més informació i veure tendències”, destaca Pinyol en referència a les dades de la comarca del Maresme.

Les dades de l’ICGC són fruit d’un treball de cartografia de la línia de costa de les platges i cales de Catalunya en el marc del projecte Servei d’Informació de la Dinàmica Litoral (SIDL). Per estudiar l’evolució, s’han recopilat les dades de quatre vols de fotografies aèries fets el 1956, el 2004, el 2010 i el 2019 i, a partir d’aquestes, l’ICGC va dur a terme l’anàlisi mitjançant el Sistema d’Anàlisi de la Línia Digital de la Costa (DSAS), un programari del Servei Geològic dels Estats Units, el qual permet comparar diferents línies de costa per extreure les longituds i velocitats dels moviments de les platges.

Des de fa tretze anys, l’ICGC realitza vols fotogràfics, com a mínim, una vegada a l’any per poder determinar l’evolució del litoral català. De fet, les ortofotos que s’han fet servir per a l’estudi són totes amb imatges pròpies excepte les del 1956, que van ser fruit d’un projecte cartogràfic conjunt entre el govern espanyol de l’època i l’exèrcit dels Estats Units.