“Les platges dels Països Catalans es troben en un estat d’UCI”

Les platges de les Illes, del País Valencià i de Catalunya es troben en un estat delicat a causa de la pressió humana, els temporals i una “nefasta gestió” del litoral. El doctor en geografia i en geologia Francesc Xavier Roig ho diu sense embuts: “Són en un estat d’UCI.” I adverteix: “Ens posam les mans al cap quan veim un incendi, però no quan veim el retrocés de les platges.”

Diversos estudis d’arreu dels Països Catalans constaten aquesta circumstància. L’informe Mar Balear 2022 destaca, per exemple, que Formentera és l’illa amb més inestabilitat en més del 40% de les platges i que tant Mallorca com Formentera mostren un retrocés de més de 0,5 metres cada any en dues platges de cada deu. A Eivissa i Menorca, aquest retrocés és en una de cada deu, mentre que en aquesta darrera hi ha 52 platges que d’ençà del 1956 han presentat una tendència erosiva predominant. La meitat del total mostra una sobresaturació, atès que la càrrega dels usuaris ha crescut d’un 35% aquests darrers vint anys.

La situació a Catalunya és semblant. L’estudi “El litoral al límit”, del 2021, apunta que entre el 1995 i el 2015 les platges han perdut 0,44 metres transversals l’any, però que en un 65% del litoral aquesta xifra va ser més alta: 1,6 metres anuals. A més, subratlla que a l’Alt Empordà la situació és especialment crítica. La previsió més favorable és que l’any 2035 tan sols la meitat de les platges (54%) compleixin les condicions d’amplada necessària i que un 9% estiguin erosionades del tot. És a dir, que n’hagi desaparegut una de cada deu.

A la ciutat de València, un informe encarregat per l’ajuntament a la Universitat Politècnica sobre l’avaluació dels canvis del sistema dunar i de les platges del sud constata que han perdut 300.000 metres cúbics d’arena en aquests darrers cinc anys i que el volum retornat al sistema platja-duna no aconsegueix el 23% del material perdut en la fase erosiva. L’ample de la platja, segons els experts, és un dels paràmetres clau per a definir l’estat de salut de les platges. En aquest sentit, una amplària de menys de 30 metres pot ser problemàtica per a cobrir les funcions essencials. A València, totes les platges del sud són en aquest límit. Les pèrdues d’amplària més notables en cinc anys són les de Muntanyar del Pujol (-5,02 metres), a la Gola del Perellonet (-7,21 metres) i a la platja de la Punta (-7,11 metres).

Poca capacitat d’adaptació

Roig explica que el primer impacte de tots és l’acció humana, que ha causat una reducció considerable de les platges, sobretot les urbanes. És el cas de s’Arenal de Palma i Llucmajor, Palmanova, Alcúdia o Can Picafort, a Mallorca. Però és important que davant problemàtiques impossibles d’aturar –com ara l’acció d’un temporal, també especialment devastador en aquest sentit–, la platja tengui espai d’adaptació. Així i tot, cada vegada n’hi ha menys que compleixin aquestes condicions. “Tenim platges urbanes confinades a estructures viàries, ferroviàries, ports… i abans no passava res. Si perdien arena, els anys següents el ministeri n’enviava en vaixells o camions. Ara les coses han canviat i no hi ha arena per a tots”, explica Roig, tot recordant que la regeneració de les platges tampoc no és una solució, perquè implica afectacions ecològiques.

De fet, relata que les regeneracions artificials anaven associades al boom immobiliari, sobretot a Tarragona, atès que s’havia de donar cabuda a totes les places associades a la línia de costa. “Ara van minvant i hi ha greus dificultats, sobretot a Tarragona i València”, exposa Roig, i afegeix: “Si les platges no tenen espai per adaptar-se, perquè darrere hi ha passejos marítims, cases, etc., i perquè s’hi ha intervingut de manera bestial, les conseqüències són un desastre.” Per aquest motiu, posa l’exemple de quan va venir el temporal Glòria, les platges on hi havia sistemes dunars es van poder adaptar, mentre que hi va haver importants destrosses a les que no en tenien.

En la mateixa línia s’expressa una de les investigadores que ha elaborat l’informe Mar Balear 2022, Natàlia Barrientos. Explica, per exemple, que els ports fan de trampes sedimentàries i creen modificacions respecte dels canvis naturals d’una platja. És a dir, cada platja té zones d’erosió i d’acumulació, però “quan l’ésser humà hi afegeix obstacles, hi pot haver erosió en unes altres zones que naturalment eren d’acumulació. Es reverteixen els paràmetres sedimentaris naturals”.

Per Roig, hi ha hagut una gestió mal planificada de retirada en massa de posidònia, creació de ports, neteja mecànica i mala planificació dels espais naturals que han implicat aquests retrocessos. A Catalunya, tan sols un 20% de la costa té prou espai d’acomodació per a continuar enretirant-se si hi ha unes altres problemàtiques, com ara l’augment del nivell de la mar. Per una altra banda, el 59% de la franja costanera és urbanitzada en els primers cent metres, un percentatge que arriba al 81% si es descompten el Cap de Creus i el Delta de l’Ebre.

La importància dels sistemes dunars

El 61% de les platges de Catalunya han estat afectades per la desaparició de les dunes, i el 30% han vist disminuir els seus hàbitats durant la segona meitat del segle XX. A Mallorca, a la platja del Trenc, parc natural i, alhora, principal reclam turístic, el seu sistema dunar presenta “una història molt fosca”. “Ningú no sap què passa”, explica Roig. En aquesta direcció, diu que s’ha detectat molta extracció d’arena que és atribuïda a l’acció humana, la retirada de la posidònia en massa i molts camins i zones de cruising que són difícils de controlar, de la mateixa manera que els bars de platja, quan no tenen arena, l’agafen i la traslladen.

En aquest cas, la platja ha retrocedit 14 metres d’ençà del 1979, segons un informe de la Conselleria de Medi Ambient. Si bé Roig apunta que l’avenç del retrocés no és logarítmic i no es pot predir que passarà en la pròxima dècada ni quina gestió hi haurà. “Fins ara, la tendència de tot el litoral valencià, català i balear és nefasta”, adverteix, i afegeix que pot causar la desaparició de platges que no es puguin adaptar. Diu que s’ha arribat tard.

Retirada de la posidònia i qualitat de l’aigua

Barrientos diu que les platges es regeneren soles, atès que són cícliques, però que quan s’adopten mesures orientades al turisme, com ara traslladar arena a platges amb només roca o treure la posidònia morta que fa de barrera per a retenir l’arena, hi pot haver un dany ecosistèmic brutal. De fet, Roig també adverteix sobre el mal ús de retirada de posidònia. Ell l’ha estudiat a la platja del Trenc i l’atribueix, entre més motius, a l’esclat de l’explotació ramadera al municipi de Campos, perquè se’n retirava a l’hivern i a l’estiu.

Respecte de la qualitat de l’aigua, Barrientos comenta que aquests darrers anys s’ha perdut l’excel·lència en moltes platges, sobretot a les urbanes. Els motius, lligats a la forta pressió humana tant de manera directa com en els serveis bàsics, són fugues de les fosses sèptiques que s’acaben abocant a la mar. I més enllà d’això, també s’hi troba una mar de plàstic a la Mediterrània mateixa, que també afecta la biodiversitat.

“Hem de continuar creant santuaris marins. En tenim la clau, no hem de pensar que no tenim res a fer. Hem de tractar de visibilitzar-ho i que tothom sigui conscient de com es troba la qualitat de l’aigua en què es banyen”, sentencia la investigadora.