Traieu-nos el plàstic de la vida, malànimes

En la línia de l’èxit del dia sense cotxes o del dia sense mòbil, acaba de passar la setmana sense plàstics, una campanya no institucional que, pel que fa a parlar-ne, ha estat a l’altura de les oficials: els mitjans de comunicació n’han fet les peces de conscienciació oportunes, els periodistes s’han desplaçat a entrevistar consumidors en supermercats i cuines familiars, i els columnistes d’opinió ja hem tingut tema per a un altre article malhumorat –que per a això es va inventar el gènere opinador, però aquesta ja seria una altra història.

I mentre esperem la setmana sense plàstics de l’any que ve –gens d’ironia: ens calen setmanes, mesos, lustres sense plàstic–, llegim com a grans fites de la humanitat informacions com ara: ‘Obre a Barcelona el primer súper lliure de plàstics’, o ‘La cadena X permetrà als clients d’utilitzar els seus envasos’, i ens en riem, burletes, dient que això són les botigues de tota la vida (la vida d’abans), que les nostres àvies i mares (abans) ja anaven a comprar amb senalla, que a aquest pas tornarem a inventar els mercats (els d’abans).

Però és un riure de curta durada, amarg, perquè el fet que el 2019 siguin notícia uns costums de fa trenta i quaranta anys ens porta a demanar què hem estat fent, com a espècie intel·ligent, durant les últimes tres i quatre dècades. Què hem estat fent i què fem ara, immersos en aquest impasse on allò que és nou i que no acaba de néixer conviu amb allò que es vell i que no s’acaba de morir. D’aquesta manera, mentre esperem que el 2021 prohibeixin del tot les bosses de plàstic als súpers, tenim que l’oferta de fruita i verdura envasada no para de pujar, que avui se’n venen 7.000 tones més que fa només quatre anys: talment com si el plàstic fos un element constant del planeta que, si tapes un forat, ha de sortir per una altra banda.

N’hi ha per a demanar-se si, abans de tot això, els turistes trobaven a faltar la fruita tallada dins de gots de plàstic o la verdura preparada amb bossetes per a l’amanit i la forquilleta inclosa. O si els autòctons reclamàvem que s’inventessin d’una vegada els xampinyons en film transparent i safata de pòrex, o les barreges gourmet d’enciams de bossa, precursores dels espinacs i bledes nets i tallats. Hi ha, per una banda, l’envàs que no demanava ningú, i per una altra, el que ens ha fet la vida més fàcil: un cop convertits tots dos en necessitats al mateix nivell, és quan ens aclapara l’exotisme de tornar enrere.

Mares i àvies, hem dit més amunt, parlant de mercats i botigues ‘de tota la vida’. Deu ser aquella nostàlgia de quan el temps de les nostres predecessores no valia res, que tant li fumia que haguessin de perdre un matí pelant, posant en remull, escaldant, bullint i conservant els aliments que avui trobem en un obrir i tancar d’envàs plastificat. La feina dels seus fills i néts, de fet, va pel camí contrari: trobar productes sense envasar amb la mateixa facilitat. Entre això i la força de l’hàbit, ens han i hem tornat uns ionquis del plàstic, perquè sempre hi haurà un últim aliment plastificat del qual no podrem prescindir.

Com amb el tabac, per més campanyes de conscienciació que furguin en la culpa, el sistema més efectiu per a treure’ns el plàstic de sobre seran els augments de preu i les prohibicions. Només cal veure l’efecte de començar a cobrar-nos les bosses dels súpers: per uns pocs cèntims miserables, ens va venir la sensibilitat ambiental de cop, tots disciplinats tornant a la senalla i la bossa de roba. És que som de por. Ara falta que, pel mateix preu, ens ofereixin bossetes tèxtils reutilitzables a la secció de fruita i verdura, i ja estarem preparats per quan arribin les prohibicions.

Perquè les esperem, les prohibicions, legisladors del món. Perquè els consumidors estem tips de responsabilitzar-nos de les males decisions que no són nostres. I emplastificar-ho tot, aquests trenta i quaranta anys, ha estat una decisió catastròfica. No volem haver de fotre’ns dels supermercats sense plàstic: els volem tots, sense plàstic, perquè la broma ja no faci gràcia. Que la comoditat futura sigui no haver d’obrir un altre coi d’envàs sense necessitat, ni haver de baixar al contenidor groc un dia més, sense ganes, per continuar lucrant el monopoli del mal reciclatge. Traieu-nos el plàstic de la vida, malànimes, doneu-nos bosses biodegradables, premieu fiscalment el km 0, feu que puguem retornar els envasos a les fàbriques, deixeu-nos viure amb el millor del passat i el millor del present, traieu-vos valtros mateixos les castanyes que us corresponen del foc. Castanyes comprades a l’engròs, és clar, i venudes al detall en paperines de diari.