El plàstic és mort

En una costa mediterrània a l’atzar, passat el temporal d’aquests dies, em vaig fixar que el voramar presentava durant quilòmetres una esquitxada de colors tropical. Encuriosida, vaig saltar a la sorra per veure’n el detall i resulta que, escampat entre restes naturals diverses, el color provenia de tres espècimens principals: taps d’ampolla, bastonets de cotó fluix i aplicadors de tampons. La primera imatge que em va venir a la ment va ser una recreació, també a tot color, d’una mà justiciera enfonsant el cap dels usuaris (ir-)responsables als vàters respectius d’allà on fos.

La segona imatge que em va venir va ser una altra que, de tan recurrent, ja no deu impactar ningú: és un ocell marí semidescompost i esventrat, amb tot de brossa plàstica sobresortint-li del pap esquinçat. Potser el plàstic de dins la bèstia ja provenia de l’interior dels peixos que havia deglutit, i que, com en un joc de nines russes, havia esdevingut el nucli indigerible que havia de liquidar les formes de vida del seu voltant. I encara més imatges, em van venir al cap, com la de la balena que fa pocs mesos va aparèixer agonitzant a Tailàndia, que li van trobar vuitanta bosses de plàstic a l’estómac, i l’altra que l’any passat es va encallar a Noruega i que ‘només’ n’havia necessitat trenta, de bosses, per morir-se d’inanició.

I anava obrint el focus i, per damunt de les balenes ofegades, vaig pensar en les notícies sobre les illes de plàstic que suren als oceans. Sobre la del Pacífic, que és la més gran, cada dia mundial de no sé què ens expliquen com va creixent, igual que anys enrere ens explicaven l’eixamplament del forat de la capa d’ozó, i les dades més recents diuen que ja fa l’extensió d’Alemanya, França i Espanya juntes, i t’imagines aquell esquirol que antany podia travessar la Península de branca en branca, i ara el veus viatjant de Gibraltar fins a Hamburg saltant d’una ampolla de Fontvella a l’altra, i fora bromes: l’esquirol d’avui és un cetaci que busca un forat d’oxigen sota un milió i mig de quilòmetres quadrats de sopa plastificada. T’ho miris com t’ho miris, plàstic és mort.

I si el Pacífic ens sembla llunyà tornem a la Mediterrània, on el 95% dels residus que hi suren són de plàstic, i on l’estat espanyol, darrere de Turquia –oh, sorpresa–, és el segon país que n’hi aboca més. I amb tota la informació que tenim a l’abast te’n fas creus que encara hi hagi inútils que fan servir el vàter de paperera, i tornes a obrir el focus i veus que al voltant d’aquests inútils hi ha el sistema de depuradores que no arriben a tot arreu, i que al voltant de les depuradores insuficients hi ha indústries com ara la dels bastonets per a les orelles (producte que ha resultat contraindicat pels metges), o la dels tampons amb aplicador de plàstic (aplicador que a la meua època era sempre de paper), i que al seu voltant hi ha desplegades polítiques ambientals a mitges com les que han prohibit als súpers de regalar bosses de plàstic a la caixa i alhora, uns metres més enrere, els permeten d’oferir-ne tantes com vulguin a les seccions d’aliments frescos, infestades de productes embolicats en film sobre safates eternes de poliestirè.

En aquest context que tots coneixem, ara que molts països es van posant data per prohibir-se el plàstic d’un sol ús (el primer vol ser l’Índia, poca broma, el 2022), fa por que la temptació general de casa nostra sigui anar fent la viu-viu, tot esperant que arribi l’any que sortiran les punyeteres lleis que ens retiraran el plàstic de l’abast, i plis-plas. Perquè ja ho sap prou la indústria, que som del gènere dropo, que el nostre estil és fer escarni de qui camina més per comprar a granel, o de qui usa la copa menstrual per evitar residus, o de qui fa servir una esponja de tota la vida per combatre la congestió de tovalloletes humides a l’ambient. Que ja pot fer anys i panys que visitem països que tenen sistemes remunerats de retorn d’envasos (que no és cap secret d’estat, vaja), que naltros ens ho expliquem com qui s’explica el temps, mira que curiós, mentre els nostres contenidors grocs continuen massa buits, o massa plens, i la merda de les nostres platges ens arriba als peus. Vull dir que són maneres de ser, però també seria bo –penso en una balena, en un peix, en l’ocell que hem dit abans– que aquest cas fos un de tants que, quan arriben les lleis, la societat ja els ha passat al davant.