19.05.2020 - 05:15
Les plantes que mengem
Les plantes són components essencials dels ecosistemes terrestres i imprescindibles per al manteniment de la vida en la Terra. El regne Plantae inclou una enorme diversitat de grups: briòfits (molses i hepàtiques), pteridòfits (falagueres i equisetòpsids), gimnospermes i l’extens grup de les plantes amb flors o angiospermes (monocotiledònies i dicotiledònies). La major diversitat d’espècies, i possiblement el major nombre d’espècies encara sense identificar, es concentra en les zones tropicals del planeta.
S’estima que hi ha entre 450.000 i 500.000 espècies diferents de plantes, més de la meitat de les quals són comestibles. Malgrat l’aparent varietat de plantes que s’utilitzen en l’alimentació humana, únicament entorn de 200 es consumeixen a tot el món de manera habitual. A més, tres plantes –dacsa, arròs i blat– aporten quasi un 60 % de les proteïnes i calories d’origen vegetal en la dieta de les persones (FAO, 1999). La pèrdua d’agrobiodiversitat vegetal és una tendència que ha anat en augment en els últims cent anys i que està associada als canvis produïts en les pràctiques de cultiu i a la globalització dels sistemes de producció. El resultat és el reemplaçament de múltiples varietats locals per un nombre reduït de noves varietats millorades o per varietats exòtiques.
Els reptes actuals de l’agricultura passen per erradicar la fam i la malnutrició i assegurar aliments suficients per a donar resposta a la demanda de les generacions presents i futures (FAO, 1983). En les estimacions de la inseguretat alimentària en el món elaborades per la FAO en 2012 s’aprecia que el creixement econòmic és particularment eficaç per a reduir la fam i la malnutrició. D’altra banda, el creixement econòmic ha d’incloure la dimensió de la nutrició i incidir en la diversificació de la dieta i en l’adequada ingesta de nutrients dins de sistemes de producció i consum sostenibles (FAO, FIDA i PMA, 2012).
En anys recents, la prevalença de les al·lèrgies alimentàries i els seus efectes globals en la població mundial han estat objecte d’anàlisi. Les sensibilitats a aliments es poden classificar com a al·lèrgies si impliquen reaccions immunològiques anormals a components de l’aliment o com a intoleràncies si l’individu presenta sensibilitat a aliments en absència de resposta immunològica. La sensibilitat a productes d’origen vegetal inclou alguns dels aliments bàsics en la dieta humana, com els cereals amb glútens (blat, ordi, sègol, civada, espelta i les seues varietats híbrides o subproductes), la soja i la fruita seca, com els cacauets i les nous. En particular la intolerància al gluten afecta l’1 % de la població europea. El tractament recomanat per a les persones al·lèrgiques o intolerants és l’eliminació de la dieta de l’aliment o additiu que provoca la reacció adversa. En aquest sentit, la indústria alimentària ha de proporcionar la major quantitat d’informació en l’etiquetatge dels seus productes (Taylor i Hefle, 2001).
Innovació en millora vegetal
La millora de les espècies vegetals per a consum és una pràctica ancestral que ha tingut com a resultat la generació de plantes que presenten caràcters nous. S’ha utilitzat per a obtenir plantes de més qualitat, amb més rendiment o més resistents a condicions ambientals adverses i a patògens. A més, la millora vegetal també s’ha dirigit a obtenir varietats de plantes amb caràcters totalment nous (color i morfologia de la planta o el fruit, absència de llavors, etc.), no presents en l’espècie original. Les tècniques convencionals de millora vegetal obtenen la seua major font de variabilitat genètica de les mutacions que es poden originar de manera espontània durant els processos de mitosi o meiosi o mitjançant mutagènesi provocada (utilitzant compostos químics o irradiació).
Sovint la mutació associada al caràcter desitjat ha d’incorporar-se en una altra planta mitjançant hibridació i posterior selecció en la població resultant de l’encreuament. D’aquesta manera es transfereixen un o pocs gens des d’una varietat o espècie donant a una altra varietat que actua com a receptor (parental recurrent). Es requereixen diverses generacions en les quals es torna a creuar la descendència amb el parental recurrent i se selecciona la presència del caràcter que volem introduir. Aquest procés té limitacions quant a la precisió dels fragments del genoma introduïts en el recurrent i requereix llargs períodes de temps per a introduir el caràcter desitjat. En els últims anys, el desenvolupament dels mètodes de seqüenciació massiva ha permès conèixer els genomes complets de molts cultius. Aquesta informació permet combinar les metodologies de millora convencional amb eines moleculars i accelerar els processos de selecció en els materials generats.
L’aparició de les tècniques d’enginyeria genètica va representar un salt substancial en la capacitat per a generar noves varietats de plantes genèticament modificades o GMO (organismes genèticament modificats). Durant els últims trenta anys el treball de nombrosos laboratoris ha donat lloc al desenvolupament d’una gran varietat de plantes amb modificacions d’interès; no obstant això, encara que la seua implantació per a ús comercial ha estat molt important, es redueix a una dotzena de cultius diferents (Beltrán, 2018). Les dues principals línies de millora de cultius s’han centrat en l’obtenció de plantes tolerants a herbicides i plantes resistents a insectes.
