04.11.2021 - 21:50
|
Actualització: 04.11.2021 - 22:56
Quan la guerra de Bòsnia ja fa un quart de segle que es va acabar, Bòsnia i Hercegovina es troba en una situació perillosa. La gent que hi viu està preocupada. Més de cent mil persones van morir o desaparèixer en el conflicte que va assolar el país entre el 1992 i el 1995. Això inclou uns 8.000 homes i nens assassinats en el genocidi que va venir després de la caiguda de Srebrenica, el juliol del 1995.
S’han fet mans i mànigues per resoldre el llegat de la violència generalitzada d’ençà de la signatura de l’Acord de Pau de Dayton i la fi del conflicte. S’han trobat molts dels desapareguts. Alguns dels responsables d’haver mort, violat i agredit milers de ciutadans han estat processats i empresonats.
Tanmateix, sembla que amb tot això no n’hi ha hagut prou i ara hi ha el perill que la violència torni a esclatar.
Un estat de disfunció
D’ençà de final del 1995, Bòsnia i Hercegovina es troba en un estat de disfunció constitucional. L’acord de pau va crear dues entitats: la República Srpska i la Federació de Bòsnia i Hercegovina, que, juntament amb el petit però estratègic districte de Brčko, constitueixen l’estat bosnià actual.
La federació és dirigida conjuntament per representants dels bosníacs (abans anomenats musulmans bosnians) i dels croats bosnians. En canvi, Radovan Karadžić i el general Ratko Mladić van defensar la independència de la República Srpska, que a Sèrbia va tenir el suport d’uns quants patrocinadors, com ara Slobodan Milošević, qui va proporcionar el finançament i les armes necessàries per al conflicte.
Karadžić i Mladić van ser condemnats a cadena perpètua a l’Haia, pels crims comesos per aconseguir les seves ambicions territorials i demogràfiques. Durant la campanya armada per a crear una República Srpska independent, que havia de ser lliure de no-serbis, es perpetraren crims horribles.
El sistema establert en l’Acord de Dayton va posar fi a la guerra, però també va dividir el país. Inadvertidament, l’acord va originar incentius perquè els polítics atiessin les flames de les tensions ètniques i els va permetre de caure en una corrupció generalitzada sense perdre el càrrec.
Mentrestant, la comunitat internacional –principalment els Estats Units i la Unió Europea– ha anat perdent interès a finançar els esforços de reconstrucció de l’estat bosnià. Van assumir molts compromisos immediatament després del conflicte, però des de llavors, les crisis de Síria, Ucraïna i, més recentment, l’Afganistan han desviat l’atenció i els recursos cap a una altra banda.
Això ha fet perdre pistonada a les promeses d’integrar Bòsnia i Hercegovina en la UE. Durant aquests últims quinze anys no hi ha hagut ni visió, ni entusiasme, ni esperança d’un futur millor. Aquests darrers mesos, la resposta del país a la crisi de la covid-19 ha posat dolorosament de manifest fins a quin punt s’ha tornat disfuncional l’estat bosnià, amb conseqüències mortals per als ciutadans del país.
L’amenaça d’un nou exèrcit
En aquest context tan complicat, els dirigents serbo-bosnians –principalment Milorad Dodik, que fa molt de temps que domina la política del país– han fet créixer la tensió tot amenaçant de crear un exèrcit serbo-bosnià, retirar-se de les institucions estatals conjuntes i declarar la independència. Dit d’una altra manera, els plans de Dodik són un perill per al sistema que manté Bòsnia unida i en pau.
L’última vegada que els nacionalistes van optar per la independència de la República Srpska, l’intent va acabar amb vessament de sang i persecució generalitzada i sistemàtica de les comunitats no sèrbies. L’exèrcit serbo-bosnià va bombardar i va disparar contra els civils de Sarajevo durant quatre anys; els seus oficials de seguretat i intel·ligència van ser, en bona part, darrere el genocidi de Srebrenica.
Se suposava que la responsabilitat penal al Tribunal Penal Internacional per a l’ex-Iugoslàvia, a l’Haia, com també a les sales dels tribunals de tot el país, proporcionaria justícia i dissuasió a Bòsnia i Hercegovina. Els bosnians que viuen la crisi actual no se senten segurs, i amb raó: aquests darrers anys, el ritme dels judicis per a condemnar els criminals de guerra s’ha alentit i els assassins i els violadors han sortit en llibertat.
A començament de l’any vinent farà trenta anys de l’establiment de la República Srpska, arran d’una brutal campanya de neteja ètnica. La proximitat d’aquest esdeveniment, juntament amb el context geopolític més ampli –amb els Estats Units, el Regne Unit i la UE distrets i Rússia embravida–, fan preveure un hivern angoixant. Rússia continua encoratjada per les experiències de l’est d’Ucraïna i Crimea, on ha ampliat la influència i el control gràcies a la cooperació amb actors locals. Hi ha la possibilitat, com adverteixen els experts, que Moscou vulgui fer-hi això mateix, tot donant suport als plans dels serbis de Bòsnia.
I cal afegir-hi encara les tensions recents a la regió, principalment a les zones frontereres amb Kossove i a Montenegro, on preocupa l’existència d’una comunitat radicalitzada que vol estrènyer vincles amb Sèrbia.
Els ciutadans de Bòsnia i Hercegovina recorden nítidament els primers anys de la dècada de 1990. Molts es van sentir abandonats, i amb raó, per la comunitat internacional, que va veure als telenotícies com els bosnians eren acorralats, tancats en camps i disparats per franctiradors des dels turons que envolten Sarajevo.
Aquesta crisi, la culminació d’anys de decadència, és una crida a l’acció per a garantir una sortida raonable, sense violència i amb seguretat per a tots els ciutadans de Bòsnia i Hercegovina, independentment del seu origen. Per a això són crucials la voluntat i el compromís polítics locals. Però, primer de tot, Bòsnia i Hercegovina necessita desesperadament l’atenció dels dirigents polítics internacionals i la sensació que algú en disposició d’ajudar –qui sigui– se’n preocupa.
Iva Vukušić és professora del Departament d’Història i Història de l’Art de la Universitat d’Utrecht. Aquest article es va publicar originalment a The Conversation.
