Quan la plaça crema, el covard de Mazón tremola i s’amaga

Carlos Mazón va aparèixer a la cremà com si no volguera ser vist. I no perquè fora un gest d’humilitat institucional, ni per deixar protagonisme a la fallera major o a l’alcaldessa de València. No. Mazón es va amagar, perquè no volia ser escridassat.

Durant les Falles va estar completament desaparegut. I quan tot s’acabava, quan els llums s’apagaven i la falla municipal es preparava per ser devorada pel foc, el president de la Generalitat va fer una breu i calculada aparició —quasi clandestina—, ben cobert darrere la fallera major i María José Català, l’alcaldessa, va tornar a fer allò que millor sap fer: amagar-se.

Mazón no ha trepitjat ni una sola mascletà des del balcó de l’ajuntament, ha defugit la premsa, ha evitat les càmeres i ha passat de puntetes per damunt d’unes festes que haurien de ser patrimoni compartit. La seua actitud no ha estat institucional, ha estat covarda. I aquesta covardia no és nova: és l’últim capítol d’un comportament polític que es repeteix sempre que cal donar la cara.

Perquè no es tracta només d’absentar-se d’unes falles. Es tracta de fugir d’un poble que pateix. D’amagar-se de la crítica legítima. I, sobretot, de tapar una responsabilitat que va molt més enllà del simbòlic balcó de l’ajuntament.

El que crema de veritat no són les falles. El que crema és el silenci davant del dolor.

I en això, Carlos Mazón també és especialista. Perquè no ha respost encara com cal davant d’una de les tragèdies més greus dels últims anys al País Valencià: la dana del passat 29 d’octubre. Una barrancada devastadora que va deixar 227 morts i tres desapareguts, i va afectar greument tot el territori. Segons dades oficials presentades pel mateix Consell, la dana ha afectat 306.000 persones, 11.242 habitatges, 141.000 vehicles i 800 quilòmetres de carreteres. Una catàstrofe humana i material de dimensions extraordinàries.

I aquestes xifres no són només nombres. Són vides. Són famílies. Són barris destrossats, cotxes arrossegats, carrers desapareguts i llars negades. I darrere d’aquest drama no hi ha només un temporal, hi ha una gestió política nefasta, evasiva i criminal. Perquè si bé la dana era inevitable, els seus efectes no ho eren. Una altra política –de prevenció, de protecció, de responsabilitat– hauria evitat molt del patiment causat. I Mazón ho sabia.

Diverses associacions de víctimes ja han assenyalat Mazón com a responsable directe de la tragèdia. No per la pluja, sinó per haver abandonat les polítiques ambientals, haver permès l’urbanisme salvatge i haver ignorat totes les alertes que advertien dels riscos. I quan va arribar la catàstrofe, la seua resposta va ser tan lenta com la seua consciència: ningú al capdavant, ningú al costat del poble.

Però no tot és inacció. Quan es tracta de conservar el poder, Mazón actua. I pacta. Amb qui siga. Per a aprovar els pressupostos autonòmics del 2025, ha acceptat les condicions de Vox: eliminar ajudes a la memòria històrica, a la immigració, a l’agenda 2030, i condicionar la reconstrucció de la dana a una visió ideològica i excloent. Ha convertit el dolor del poble en moneda de canvi.

I així, Mazón ja no s’amaga només darrere la fallera major. Ara s’amaga sota les faldilles de Vox. Ha canviat la responsabilitat per la submissió. Ha triat protegir el càrrec en lloc de protegir la gent.

Per això la plaça li és hostil. Per això s’amaga al racó més fosc del balcó de l’Ajuntament de València. Per això no parla, no compareix, no escolta. Perquè el poble li recorda allò que ell intenta enterrar sota cendres i discursos buits: la seua responsabilitat.

Però les cendres parlen ben igual que el fang. I la memòria col·lectiva encara més. No oblidem els qui governen d’esquena del poble. No oblidem els qui, tenint poder per a protegir, van escollir ignorar. Carlos Mazón no és només un president que s’amaga. És el responsable del dolor. I això, per molt que ho intente, no ho pot amagar.