El pla ambiciós del Quebec per a protegir-se de l’avenç de l’anglès

Els estira-i-arronses polítics i judicials sobre la immersió han fet de la protecció del català un dels grans objectes de polèmica d’aquestes darreres setmanes. Però, coincidint amb tot aquest enrenou, hi ha una altra nació ben lluny d’ací que es debat pel futur de la llengua pròpia. És el Quebec, on la setmana passada s’aprovà un decret de protecció de la llengua francesa, l’anomenada llei 96, que, tot i tenir un gran suport, ha suscitat una gran controvèrsia en aquest territori del Canadà, l’únic de tota l’Amèrica del Nord on el francès és llengua oficial.

Un declivi lleu, però progressiu

El francès, certament, no és pas l’únic tret distintiu del Quebec dins l’estructura de l’estat canadenc: el territori disposa d’un codi civil i una declaració de drets humans pròpia, entre més particularitats. Tanmateix, no hi ha dubte que, en un país eminentment anglòfon, la llengua és la força motora del fet diferencial quebequès. El francès hi és l’idioma majoritari d’ençà del segle XVI, quan l’avenç de la colonització francesa va anorrear les llengües indígenes de la regió. Però no fou fins l’any 1977, amb l’adopció de l’anomenada llei 101, que esdevingué de iure –i no solament de facto– l’únic idioma oficial del Quebec. Tot i l’àmplia protecció del francès en la legislació quebequesa i la remarcable tolerància lingüística de l’estat canadenc, un dels més federalistes del planeta, l’ús de l’anglès hi ha anat guanyant terreny progressivament aquestes darreres dècades.

El declivi segurament no ha estat tan marcat com el d’algunes altres llengües minoritàries: segons les dades del 2016, les darreres disponibles, menys del 20% de la població quebequesa fa servir regularment l’anglès a l’entorn familiar i social, i a l’entorn laboral el francès continua essent majoritari. Però això no vol dir que la tendència no sigui preocupant: entre el 2001 i el 2016, per exemple, els parlants d’anglès al Quebec van créixer més d’un 20%, amb l’estancament consegüent de l’ús del francès.

Ambició lingüística sense parió

És en aquest context que el govern quebequès ha impulsat la llei 96, anomenada oficialment “llei sobre la llengua oficial i comuna del Quebec, el francès”. La legislació, ambiciosa fins i tot en un territori com aquest, ben conegut per la defensa de la identitat lingüística, neix amb un objectiu clar: protegir el francès i consolidar-ne la preponderància legal sobre l’anglès en tots els àmbits.

Una de les modificacions més destacades concerneix el sector de l’educació, que al Quebec funciona amb una mena de sistema dual: la majoria francòfona estudia en francès, l’idioma lectiu a la majoria de centres, mentre que la minoria anglòfona estudia en anglès en centres específics. La llei 96 no aboleix aquest model, però sí que estableix un topall de les places que poden oferir els centres d’educació en anglès: un màxim del 17,5% sobre el total, una proporció si fa no fa equivalent a la d’estudiants anglòfons. Alhora, augmenta les hores lectives en francès dels centres anglòfons i obliga els qui hi estudiïn a acreditar que el dominen per a poder-se graduar.

Un altre canvi notable és l’extensió del requeriment d’emprar el francès com a llengua de comunicació interna de les empreses: fins ara estaven exemptes d’emprar-lo les companyies de menys cinquanta treballadors i ara aseran les de menys de vint-i-cinc. El text també preveu la retirada de la llicència comercial de les empreses que violin repetidament aquest requeriment, i alhora atorga més poder als inspectors lingüístics. Hi ha més canvis, com ara que s’intensifica l’obligació d’etiquetar en francès i que s’amplia la xifra de jutges francòfons, si bé la llei continua garantint l’accés a la justícia en anglès.

Feta la llei, feta la controvèrsia

La legislació ha estat aprovada per una àmplia majoria dels parlamentaris quebequesos, però l’entusiasme no ha estat pas unànime. Un punt especialment polèmic de la llei és l’escurçament del període que tenen els immigrants per a rebre comunicacions i serveis del govern en anglès i no pas en francès, que ara serà de sis mesos. Aquesta clàusula, que alguns consideren massa restrictiva, ha estat per la comunitat anglòfona i també per algunes formacions francòfones, com ara el Partit Liberal, que hi ha al·ludit com a pretext per a votar-hi en contra. “No és realista, no podem acceptar-ho. Hi ha moltes famílies que es veuran perjudicades”, diu la dirigent de la formació, Dominique Anglade.

Encara és més controvertida la distinció que fa el text entre els angloparlants “històrics” (els que poden acreditar que els seus pares van estudiar en anglès al Canadà) i la resta d’angloparlants, una diferenciació que els crítics pensen que es pot emprar per a denegar l’atenció en anglès als anglòfons d’origen no canadenc. Aquesta distinció ha estat objecte de gran polèmica entre la comunitat anglòfona quebequesa, que ha convocat mobilitzacions contra la llei i ha anunciat que obriria una ofensiva judicial que pot acabar a la justícia internacional. Això ja va passar als anys noranta del segle passat, arran d’una llei que eliminava l’anglès de les senyalitzacions públiques (en aquell cas, les Nacions Unides van donar la raó als demandants). Els crítics també lamenten l’actitud del primer ministre canadenc, el quebequès Justin Trudeau, que consideren excessivament circumspecte: Trudeau ha dit que té algunes reserves sobre el text, però no ha dit si el govern canadenc hi presentaria un recurs en contra.

Les crítiques dels sectors anglòfons, tanmateix, no han pas fet arronsar el primer ministre quebequès, François Legault: “No conec cap minoria lingüística que estigui més ben servida en el seu idioma que la comunitat angloparlant, i n’estem orgullosos.” I tot seguit ha afegit: “També estem orgullosos de ser una nació francòfona de l’Amèrica del Nord, i tenim el deure de protegir la nostra llengua comuna. Convido tots els quebequesos a parlar-la, estimar-la i protegir-la.”