28.10.2020 - 21:50
|
Actualització: 29.10.2020 - 15:14
El mes de juliol passat, el Departament de Salut va emprendre un seguit de canvis que es presentaven com el començament d’una nova etapa en la gestió de la pandèmia. El dia 16 es va crear una unitat de seguiment de la covid-19 i se’n va fer coordinador Jacobo Mendioroz, i el dia 21 es va anunciar que el director de l’ICS, Josep Maria Argimon, ocuparia la vacant que de feia gairebé dos mesos havia deixat Joan Guix a la secretaria de Salut Pública, un càrrec clau per a la crisi.
Però la novetat principal va arribar el dia 28, quan la consellera de Salut, Alba Vergés, va comparèixer al costat d’Argimon i Mendioroz per a explicar un nou pla de control de la pandèmia. A diferència del mes de març, quan la falta generalitzada de càlcul va dinamitar de seguida els protocols inicials, en vista d’un segon rebrot hi hauria a partir de llavors un document que seria la referència en cas de rebrots. El text definia cinc situacions epidemiològiques de menys gravetat a més, cadascuna acompanyada de les mesures que s’hi aplicarien, a fi d’estipular en quins casos caldria actuar amb més contundència i celeritat.
Una mirada al contingut del pla, tres mesos més tard i en ple rebrot, revela que Salut no ha seguit una part de les mesures que s’hi preveien. Això, malgrat les dificultats que hi ha per a aclarir quines s’haurien d’haver complert i quines no: durant aquests tres mesos, un dels trets que ha caracteritzat el desenvolupament del pla és l’absència d’un mecanisme fix i clar on consultar en tot moment en quin nivell es trobava cada zona del Principat. El dia de la presentació, de fet, ni Vergés ni Argimon ni Mendioroz no van incloure en les seves intervencions una relació del nivell en què es trobava cada regió sanitària de Catalunya, tot i que, arran d’una pregunta concreta, Argimon va respondre que el Camp de Tarragona era en un nivell 2 amb matisos.
La situació al punt de partida
El dia que es va presentar el pla, el 28 de juliol, la situació en què es trobava Catalunya era de ‘estabilització’, segons la descripció que en féu el secretari de Salut Pública. El brot més gran d’aquell inici de segona onada havia estat al Segrià, on s’havien hagut d’aplicar mesures especials a començament de mes, com ara el confinament perimetral de diversos municipis –mesura que s’inscriu en el nivell 5 del pla. Però la incidència acumulada i la taxa de reproducció del coronavirus ja anaven a la baixa tant al Segrià com a la resta del país. El secretari citava, per exemple, les regions sanitàries de la Catalunya Central i de l’Alt Pirineu i Aran com a zones amb ‘una situació molt estable’ i ‘bona’, respectivament, i explicava, per exemple, que en alguns altres punts com ara les Terres de l’Ebre hi havia algun brot més complicat, ‘però tant la R com la incidència acumulada hi van a la baixa’.
Tot i la poca constància en l’ús del pla per a emmarcar la situació epidemiològica a Catalunya, les dades tres mesos més tard no són precisament d’estabilització: el risc de rebrot és de 840 punts, molt per sobre dels 100 punts de límit recomanat, i la velocitat de transmissió és d’1,38 punts, mentre que Argimon marcava com a objectiu al juliol de mantenir-la dessota 1. I l’ocupació de malalts amb coronavirus als llits d’UCI ha augmentat exponencialment en pocs dies i ja n’hi ha 398.
Quines mesures no s’han aplicat del juliol ençà?
La taula amb les mesures que requeriria cada nivell les enumerava amb poca concreció i les definicions es feien a pinzellades. ‘Reforç’, ‘recomanació’, ‘escalada’ o ‘proposta’ hi són termes habituals. A desgrat de la poca precisió, es poden detectar paquets de mesures que d’entrada es preveien per a fases que, amb les dades epidemiològiques a la mà, eren prèvies a la situació sanitària en què es troba ara com ara el Principat.
Vet-ne ací uns quants exemples.
A partir del nivell 3, per exemple, a què s’arriba –recordem-ho– quan hi ha brots complexos o transmissió comunitària sense un impacte assistencial hospitalari notable, el pla de contingència preveia de ‘prohibir els desplaçaments en nuclis de convivents‘. Tal prohibició no s’ha aplicat en cap moment de l’estiu ençà, ni tan sols ara, quan la majoria de zones de Catalunya tenen un impacte hospitalari elevat –descripció que s’adiu amb el nivell 4– i en què el govern ha promulgat un confinament nocturn i ha alertat que es proposa d’ordenar confinaments per als caps de setmana. El govern va prohibir aquest estiu de fer reunions de més de sis persones, però no ha dit res dels nuclis de convivents.
També al nivell 3, el pla especificava que s’aplicarien ‘mesures específiques dirigides a la població vulnerable‘. D’ençà del 28 de juliol, però, aquesta mena de mesures no s’han presentat en cap moment per als col·lectius de risc en general. L’única excepció és les residències, on principalment s’han anat augmentant les campanyes de proves per als treballadors. A la web Canal Salut, del Departament de Salut, la darrera guia disponible amb recomanacions específiques per a la gent gran i els grups de risc data del 13 de març, un dia abans de la declaració del primer estat d’alarma de la pandèmia i del començament del confinament.
Així mateix, les mesures noves que hauria de comprendre el nivell 4 són la proposta de restriccions en la mobilitat, la recomanació de limitar els viatges no essencials i la publicació d’una proposta de mesures en l’ensenyament. Per bé que, tal com hem dit, la majoria de zones del país encaixen, si més no, amb el context que descriu el nivell 4 –un impacte hospitalari notable– i en alguns casos amb el nivell 5 –risc de superació de les capacitats assistencials instal·lades–, la recomanació de limitar els viatges no essencials no s’ha fet públicament, ni s’han pres mesures noves per a escoles i instituts d’ençà que va començar el curs, tot i que a les universitats el curs s’ha passat a fer telemàticament, i que a començament d’aquest mes es va publicar una concreció de les normes en extraescolars i colònies infantils.
El nivell 5, que afecta les zones amb transmissió comunitària no controlada amb risc de superació de les capacitats assistencials instal·lades, implica la possibilitat d’ordenar confinaments perimetrals. Per bé que bona part del Principat ha anat progressivament assolint aquesta situació, el darrer confinament perimetral que es va ordenar, el del Segrià, va acabar-se la mateixa setmana que Salut va presentar el pla de control epidemiològic. D’aleshores ençà no s’han pres mesures específiques per a cap territori, llevat de tres barris de l’Hospitalet (on també en aquelles dates es va demanar als veïns que romanguessin a casa), Reus (on a final d’agost es va reduir la capacitat permesa als establiments de tota mena i es van tancar instal·lacions, entre més mesures) i Salt i Girona (on a mitjan setembre es va demanar als veïns que reduïssin les interaccions socials i es quedessin a casa tant com fos possible).
El problema dels rastrejadors
A banda tot això, el pla també preveia un augment progressiu de les tasques de traçabilitat de contactes, de què s’encarrega el dispositiu format pels gestors de covid, els rastrejadors i els telefonistes contractats per l’empresa Ferrovial, a la qual Salut encara no ha revertit el contracte, tot i haver dit que ho faria fa prop de cinc mesos. El departament ha fet anuncis progressius de contractació de treballadors per a aquestes tasques. Del darrer en fa deu dies, quan la consellera de Presidència, Meritxell Budó, va anunciar la contractació de 500 treballadors nous que, segons que va dir, s’afegirien als ‘2.300 rastrejadors del sistema públic de salut de Catalunya’.
A mitjan juliol hi havia 180 rastrejadors, 500 gestors de covid i 120 treballadors de Ferrovial (800 treballadors en total). D’això se’n deriva que hi ha hagut un augment real dels treballadors dedicats a les tasques de rastrejament. Així i tot, els experts han assenyalat repetidament que el sistema de rastrejadors no era suficient per a controlar i contenir l’expansió de la pandèmia si la taxa de transmissió es tornava a accelerar. La investigadora del BIOCOM-SC Clara Prats, per exemple, explicava ahir en una entrevista a VilaWeb: ‘Hi ha un cert consens que el rastreig de contactes, el mes de juliol, no el teníem a punt del tot.’ I afegia: ‘Aquest va ser un dels diversos motius que van portar a l’arrencada de la segona onada.’ En la mateixa línia, l’epidemiòleg Oriol Mitjà també va dir a aquest diari que amb el sistema de rastrejadors català ‘no n’hi havia prou’.
Un dels aspectes més confusos en aquesta qüestió és la definició exacta de la figura dels rastrejadors. Quan el 16 de juliol va anunciar-se la creació del càrrec dels gestors de covid, Vergés va refusar de considerar-los rastrejadors, perquè considerava que el terme era equívoc. Els gestors de covid, igual com els scouts, els telefonistes contractats per Ferrovial, es compten dins el conglomerat encarregat de fer el rastrejament de contagis, però ni són ni poden considerar-se pròpiament ‘rastrejadors’. D’una banda, perquè així ho va assumir la consellera i, d’una altra, perquè no són professionals sanitaris, sinó telefonistes en el cas dels scouts i ‘perfils d’atenció al ciutadà’ en el cas dels gestors de covid, segons que els descrivia Argimon. Així mateix ho han remarcat diversos experts, com ara la presidenta del Fòrum Català d’Atenció Primària, Meritxell Sánchez-Amat.
Més enllà d’això, el problema amb el sistema de rastrejament ha estat una molèstia per al govern en tot moment, també perquè diversos treballadors han denunciat que les condicions laborals amb què han de fer les tasques de traçabilitat són un destorb per a fer la feina ben feta.
