Pizzes, natxos i paella gegant. Tres dies de parc temàtic dels socialistes espanyols a València

Els militants i compromissaris socialistes espanyols van arribar a València un divendres blau de quasi estiu i n’han marxat un diumenge grisot de tardor. Entremig, música, abraçades, marxandatge i food-trucks. Metres i metres quadrats d’esplanades, sales, escales mecàniques i llocs d’esbarjo. Tot un desplegament de mitjans per a aconseguir l’aprovació de la nova ponència política, i molta unanimitat. La nova executiva, més femenina i més jove, l’han aprovada amb vora un 95% dels vots. Prop de mil sís, cap no… Alguna papereta en blanc. “A la búlgara”, en deien d’aquests congressos amb un únic candidat i sense cap mena d’oposició. Res a veure amb el drama que els socialistes van viure al congrés del 2017, a l’oposició, amb un Podem que els mossegava els garrons de l’esquerra i una guerra viva entre Pedro Sánchez i Susana Díaz.

En aquest quarantè congrés també calia donar una imatge de força. L’organització ha fet córrer la xifra de 9.500 assistents a l’acte de clausura. Aquest nombre és màgic per als socialistes, perquè millora una mica la que va aconseguir el PP a la plaça de bous de València ara fa quinze dies. Tot i que ells sempre han negat que hi volguessen respondre.

La benedicció de González i de Zapatero

Ha estat un congrés de gests i de fotografies cercades. D’aquest congrés de València en queden les imatges de Felipe González abraçant Pedro Sánchez i dient-li que sí, que el reconeix com a president seu. Recordant-li que mai no li ha telefonat ni li ha enviat cap missatge per renyar-lo, però que la lleialtat significa poder opinar.

També Rodríguez Zapatero va pujar a la trona dissabte per lloar la tasca del president Sánchez durant la pandèmia. En un moment determinat, va dir Zapatero, va tenir la temptació d’escriure-li per dir-li “jo ho faria així”, però es va reprimir quan va veure que, efectivament, Sánchez havia actuat de manera correcta.

Tots dos ex-presidents van presumir de llegat. La seguretat social, la sanitat universal, l’educació obligatòria fins a setze anys, la llei de dependència, el final de les accions armades d’ETA… Tot això van desplegar González i Zapatero damunt el tauler de joc. Un sac de trumfos per a dir a Sánchez que ara ell no fa res més que rematar allò que ells van començar. Tot en bé d’Espanya. Tot per amor a Espanya.

Però la cosa que importava eren les fotografies. Unitat, unitat i unitat fins al 95% dels vots de la votació de l’executiva. També hi havia Joaquín Almunia, dissabte, i s’ha recordat Alfredo Pérez Rubalcaba, que durant temporades curtes i convulses van dirigir el partit.

La pica valenciana al Flandes del finançament

Els socialistes valencians estaven eufòrics perquè han aconseguit que els socialistes espanyols entenguen quin és aquest mal que fa que es queixen, dia sí i dia també, de l’infrafinançament.

A la jornada de dissabte es va poder veure com Ximo Puig, que ha presidit el congrés, i la ministra Maria Jesús Montero parlaven a soles una bona estona. Hores després els socialistes admetien una esmena que deia literalment que “s’ha d’arbitrar un sistema que aporte prou recursos per a garantir a la ciutadania, amb independència del lloc de residència, un nivell equivalent de serveis públics”. El conseller Vicent Soler està satisfet amb aquesta redacció. Diu que sí. Que si el partit ja ho entén, el govern espanyol ho haurà d’executar. Montero ha de presentar la proposta el mes vinent i ja haurà d’haver assumit aquesta encomanda.

I amb aquesta esmena els valencians han aconseguit de desactivar la reunió que el president popular de la junta de Galícia, Alberto Núñez Feijoo, va convocar per al dia 2 de novembre amb les anomenades “altres comunitats”, les que tenen por que es canvie el sistema perquè, diuen, hi perdrien. I així és com el president d’Extremadura i nou secretari de política autonòmica de l’executiva socialista espanyola, Guillermo Fernández Vara, ha posat el fre. Ell era un dels convidats a aquella reunió, però ara considera que els barons socialistes –encara s’autoanomenen així els presidents dels governs autonòmics– primer s’han de posar d’acord per anar a la trobada amb una posició conjunta. Fernández Vara i Puig han quedat per parlar-ne, però sembla que tots dos tenen les agendes molt plenes i, de moment, no han trobat una data que els vaja bé.

Vicent Soler observava de lluny la munió de periodistes que interrogaven el dirigent extremeny sobre la qüestió. “És absurd que tinguen por de canviar les coses i por de perdre-hi res, perquè ells també estan mal finançats”, ha comentat a VilaWeb, i ha afegit que l’estat ha de facilitar més recursos a totes les autonomies.

Totes les Espanyes de Ximo Puig

El secretari general dels socialistes valencians, Ximo Puig, ha fet el penúltim discurs del congrés. El de tancar i de donar les gràcies. Puig ha citat Miguel Hernández, García Lorca, Rodoreda, Rosalia de Castro i Estellés. I també Francesc Eiximenis.

Puig estava content i emocionat perquè, segons la seua experiència, d’anys i anys d’assistir a actes semblants, aquest congrés s’acaba sense perdedors. “Hi hem guanyat tots. Hi ha guanyat el PSOE i hi ha guanyat Espanya. Pedro, tu ho has aconseguit. Has col·locat totes les peces del trencaclosques i no has deixat ningú fora.” I encara més Espanya al discurs de Puig per a agrair a la militància que haja estat a l’altura que s’esperava: “El PSOE no juga quan Espanya se la juga i ha triat els millors equips i propostes per fer avançar la societat.”

L’amfitrió també ha recordat les escenes de germanor de dissabte: “Aquest ha estat el congrés en què la memòria socialista s’ha abraçat amb el present per acarar el demà. Els socialistes mai no llancen la tovallola quan Espanya els necessita.”

I encara una altra Espanya: “Quan cantem ‘La internacional’ veurem complet el vers que diu ‘agrupem-nos tots’ i des de la cohesió i la fortalesa de les idees expandirem el cicle socialdemòcrata que Espanya necessita per a avançar.”

Prop d’una hora de socialdemocràcia

Pedro Sánchez ha fet un discurs de prop d’una hora i l’ha acabat amarat de suor. Però abans ha necessitat vora quinze minuts per a recórrer els tres-cents metres de llargària de la sala on s’ha fet l’acte. S’ha deixat abraçar, estimar, fotografiar i tocar per tota la militància i pels ministres, que li han fet un passadís ben estret per a arribar al lloc de la primera fila que ha ocupat fins que no ha pujat a l’estrada.

Sánchez ha fet un discurs triomfalista. Molt. Triomfalista i cofoi. Ha recordat els pitjors dies de la pandèmia, aquella soledat a l’hora de prendre les decisions, que no ho era tant perquè, ha dit, sabia que tota aquella gent que ara l’aplaudia era amb ell. La militància disposada a tot.

El dirigent socialista ha ancorat el discurs en dos eixos: la força de la socialdemocràcia i la necessitat personal d’agrair el gest de Felipe González i Rodríguez Zapatero d’ahir. Gest que ha anomenat “abraçar el passat”. “Cada generació de socialistes ha enfortit el creixement d’Espanya”, ha dit. Aquella foto, aquelles abraçades, són un esperó que li ha de servir per a acabar de transitar per aquesta legislatura i per a intentar de revalidar el mandat.

Ara no té cap rival intern. Ha col·locat sis ministres a la nova executiva. El partit socialista és com un vestit fet a la seua mida. Ha deixat contentes totes les agrupacions territorials perquè totes hi són representades. L’ex-ministre i anterior secretari d’organització, José Luis Ábalos, seia en una discreta segona fila. Cap aplaudiment per a ell, avui.

Pedro Sánchez ha parlat, sobretot, de polítiques socials. Pràcticament no ha parlat d’economia, i tan sols un poc, molt poc i d’esquitllentes, de Catalunya.

“Som l’única força política amb presència a tot Espanya. Si hi ha un partit que estima Espanya és el PSOE. Ens acusen de voler trencar Espanya, però la independència de Catalunya no es va declarar quan governava el PSOE”, ha dit.

I encara, sobre Catalunya: “Quan els altres s’hagen cansat d’odiar, nosaltres continuarem treballant per la convivència entre catalans, i entre Catalunya i el conjunt de la seva pàtria que és Espanya. Recuperant el diàleg i la convivència absurdament trencats a Catalunya durant aquests anys. Jo no espere dels negacionistes de torn que ho reconeguen, com no els ho van reconèixer ni a José Luis ni a Felipe, però continuarem avançant en convivència i en concòrdia. Això farà el partit socialista per Catalunya i per la unitat d’Espanya.”

Aplaudiment tancat. Entre el públic, Salvador Illa, a qui ha fet ovacionar quan ha parlat de la pandèmia; José Montilla, que ha esquivat la premsa quan ha arribat; i Miquel Iceta, ministre de Cultura.

‘La internacional’ i les pizzes

I quan Pedro Sánchez ha acabat el discurs de prop d’una hora, ha sonat “La internacional” per la megafonia. La fotografia de Pablo Iglesias, fundador del partit, en un lateral de la sala. Molts militants, entre els quals alguns de la nova executiva, han aixecat el puny esquerre. Pocs se sabien la lletra. Pedro Sánchez somreia amb els dos braços avall. La majoria somreien, aplaudien i feien onejar les banderes roges abans que l’organització les recollís i les tornàs a ficar dins bosses de plàstic per tenir-les a punt quan hi haja una nova trobada socialista.

I en eixir d’aquella cúpula de vidre que es doblega sobre el ciment com un rellotge dalinià, part de la militància socialista corria esperitada amb motxilles i maletes cap als autobusos que els havien de tornar als seus llocs d’origen. N’hi havia que, com si volguessen allargar aquest oasi valencià un parell d’hores més, encara s’aturaven a la zona de relaxació i convivència. Volien continuar assaborint els natxos i les porcions de pizza artesanal de Bianca, amb preus que oscil·laven entre tres euros i mig (les clàssiques) i quatre (les especials, com ara la víkinga amb salmó i la de tonyina).

Avui ja no hi havia paella gegant, però els han acompanyat una pluja fina de tardor i una xaranga al ritme de Paquito el Chocolatero.