Pixapins, saltamarges, xaroselfis: com si Martin Parr ens retratés

Són peus. Calçats amb botes noves i inadequades, precedits per malles arrapades i que es vegi la marca, anunciant la postureta que el retall de la foto tan sols deixa intuir. Perquè aquí, en aquest collage de peülles que barroerament trepitgen la taula d’orientació geogràfica instal·lada dalt de la Mola, al massís de Sant Llorenç del Munt, és això, que hi ha, sobretot: la postureta, aquest jo, jo, jo, jo en què hem convertit qualsevol sortida al món. Que és destacable, precisament, no pas pel món, tan vulgar, al capdavall, sinó per nosaltres o, més exactament, per mi, absolutament interessant sempre es miri per on es miri.

Mi, jo, em i el meu melic.

O “mi, jo, em i el meu cul”, potser encara més precisament, perquè un cop desemmascarats alguns dels espècimens humans que perpetraven la malifeta i mostrades les fotografies de cos sencer (si l’una ridícula, l’altra encara més, tipa alçant al vent una pobra fura esmaperduda inclosa), queda clar, en una proporció que no he tingut esme d’establir amb exactitud (la cosa hauria demanat passar massa estona entre imatges filoses: no, gràcies) però que és hòrridament alta, que la part més destacable que aquestes persones consideren que tenen o que són, la part més important dalt de la taula d’orientació geogràfica o on sigui que ridículament es retratin, és el cul: aixafa la taula, posa morros, cul enfora, clic!

Els bombers de Matadepera denunciaven la barrabassada constant en una piulada que púdicament mostrava tan sols els peus malmenapatrimoni i que deia: “La taula d’orientació geogràfica de la Mola és una taula d’orientació geogràfica, NO un lloc per pujar-hi de peus.”

Després, aquesta intel·ligència col·lectiva que de vegades s’activa a les xarxes socials virtuals va anar completant el penós retrat i exposant al sol també les cares dels narcisistes de pa sucat amb oli, i els vam poder veure perpetrant posturetes i alçant la pobra fura i etcètera.

Una veritable apoteosi de xaronisme del tot oblidable, certament, si no fos pel que pot tenir d’avís, de no sé si encara hi som a temps però potser encara hi som a temps.

Perquè aquesta Pasqua, limitats a romandre al país i empesos per les ganes que tenim d’aire i de voltar i de socialitzar i de tot i que s’acabi d’una vegada la pandèmia i aquest dolor i la tristesa, ens hem abraonat, especialment els urbanites però no tan sols els urbanites, als espais naturals nostrats, camins de ronda, muntanyes, muntanyetes, turons, passeigs vora mar, aiguamolls, prats, platges, riberes, ni un pam de res no hem deixat per bo. I és necessitat vital i tan humana, és clar. I lògic i individualment comprensible. Només que resulta que en som molts. Moltíssims. I que és possible que faci temps que bona part d’aquests moltíssims hagin perdut el costum de i el gust per la muntanya. O pel camp. Un pam de terra no asfaltada. I que ja no sàpiguen comportar-se fora d’un parc temàtic. Que no comprenguin que el món (camins, arbres, cases, taules d’orientació geogràfica) no hi és com a simple decoració per a les seves sèlfits. Que no es pot entrar en un corral a fotografiar-hi els xais ni enfadar-se encara quan la gent de la casa en fa retret perquè on ho diu, eh, que sigui prohibit el pas, i perquè la muntanya és de tots, i un cistellet de raïm qui ho notarà, una mica de llenya d’aquesta pila talladeta per a la barbacoa, una branqueta dels arbres tan macos i florits i ordenats en filera, juga en aquesta clariana, nen, “que hi han passat la màquina i la terra està toveta” (sic!).

A València hi ha aquests dies una esplèndida i inquietant exposició del (gran) fotògraf anglès Martin Parr. És cert que, un cop recorregudes les sales del Centre del Carme, amb les gandules impreses de carn rosada i espatarrada al sol, amb l’acarament sense filtre (esmalt d’ungles escrostonat, una mosca a la pamela) a la realitat que ens bastim, el turisme de masses, la vulgaritat de les classes dominants i de les classes dominades, el menjar porqueria, la hiper-representació del “jo”, la concepció homogeneïtzadora i consumista de la vida, el conjunt que atreu i que horroritza, no en surts indemne ni amb una opinió gaire brillant de la humanitat, però la visita a aquest món real que l’ull de Parr ens sap parcel·lar i escandir i servir amb tots els colors del kitsch diria que és un acte imprescindible per abaixar-nos els fums.

Perquè, és clar, els coents, els incívics, els ridículs, els turistes que es torren a la planxa, la gent que s’abraona sobre el bufet lliure com si no hi hagués demà, la que camina a la muntanya amb la ràdio encesa, la que espanya la taula d’orientació geogràfica, sempre són els altres. “Hi ha massa gent”, deia l’altre dia un home al telenotícies, en un d’aquells reportatges d’ambient que tant hi proliferen. Hi mostraven això que dèiem, que per Pasqua tot era ple com un ou, i ell, que feia un parell de dies que havia arribat amb la família a Calella, crec recordar, tot decidit hi explicava això, que hi havia “massa gent”. Com si ell no en fos. Perquè per a ell no n’era.

Que vingui en Martin Parr, si us plau, i ens retrati en una de les seves sèries-mirall. Amb el seu humor, amb la seva cruesa, amb la incomoditat que susciten. Al costat de Common Sense o Establishment o Small World, hi podria afegir, i ens podria dedicar, un Too Many People. Potser així entendríem en què ens anem convertint. I potser, del xoc, fins i tot miraríem de posar-hi remei.