17.05.2023 - 21:40
És cert que aquests darrers anys, aquestes darreres dècades, en aquest país nostre hem viscut campanyes electorals extraordinàries. Al Principat, per exemple, n’hi ha prou de recordar la del 2015, que va obrir pas a la proclamació de la independència, o la del 2017 mateix, amb aquella crida èpica a derrotar el 155. I al País Valencià tots tenim en la memòria la campanya del 2015, que confirmava el canvi que havia començat al carrer el 2012, amb la Primavera Valenciana.
En contrast amb aquelles eleccions tan excitants, en aquestes d’ara ningú no té cap projecte més enllà de competir com a professionals per a millorar el nombre de càrrecs públics que acapararan i la porció de diners institucionals de què disposarà cada partit. I per això, després d’una dècada llarga en què teníem la sensació que la política tenia a veure amb la nostra vida, i que la nostra vida estava en joc a l’arena política, la campanya d’aquestes eleccions del 2023 passa sense pena ni glòria, enmig del desinterès generalitzat. Els mitjans som conscients de què llegeix la gent i què no llegeix, què mira i què no mira, què escolta i què no escolta, i la coincidència és rotunda: d’ençà que tenim memòria, una campanya electoral no havia interessat mai tan poc. I ho confirmen les fotografies que ara i adés van apareixent dels actes dels partits: poca gent en general, més enllà dels qui han de fitxar.
Potser és per aquesta raó que la campanya és tan trista i tan insulsa. I potser també perquè la penetració de les xarxes socials és més forta que mai, les anècdotes, anècdotes nues i crues –ben sovint, manipulades– centren el debat. Un retall de vídeo per ací que pretén fer veure que tal ha dit una cosa molt gruixuda. Un tall de veu descontextualitzat del debat, replicat a les xarxes per un equip de dits frenètics per després poder fer una nota de premsa dient que l’ha vist més gent que ningú. Una intervenció parlamentària insòlita, que saps i veus que solament té a veure amb rascar algun vot. Promeses, com més esbojarrades millor: al pas que anem, no tan sols el cinema, sinó tot serà de franc d’ací al dia de les votades. I, sobrevolant-ho tot, una manca absoluta, esborronadora, de context.
De sobte, és com si el passat no existís i cadascú pogués dir qualsevol cosa sense tenir en compte què ha fet en aquesta vida abans de dir allò. De fet, ja no importa què es diu sinó qui ho diu i com es pot aprofitar. Un exemple estúpid: s’han creat grans polèmiques sobre els pactes quan diu segons qui que no intentarà votar contra el candidat més votat; i les han creades partits que diuen això mateix a la ciutat del costat. Que ETA, que fa catorze anys que va deixar de matar, dotze que no fa cap atemptat i sis que no existeix, acapare les portades i les obertures del telenotícies ho diu tot…
Evidentment, el seguiment d’una campanya electoral, de diverses campanyes juntes els mateixos dies, és molt complicat, però no puc deixar de dir que els mitjans, en conjunt, tenim part de culpa en aquest ambient resclosit i ple d’anècdotes insulses que s’ha format. Hem arribat a extrems que a mi, personalment, em semblen increïbles, com ara que hi haja capçaleres que publiquen com a propis sondatges que han estat pagats per partits, allò que abans se’n deien interns, o que als debats els periodistes ens limitem a engegar i aturar el rellotge, una feina que podria fer el ChatGPT. O qualsevol xiquet de més de sis anys.
Evidentment, supose que tots m’enteneu, hi ha partits i partits, candidats i candidats, ciutats i ciutats i mitjans i mitjans. En alguns llocs la cosa és insuportable i en alguns altres, una mica més suau. Però la sensació generalitzada és de tristesa, és agra, és decebedora. I això fa mal perquè sabem que no ha de ser per força així. Perquè hem viscut campanyes que no han estat així. I perquè en volem tornar a viure, com més aviat millor.
