Pisos de lloguer, una agulla en un paller

M’atanso al taulell i explico al senyor d’ulleres i camisa florejada que cerco pis, que si pot prendre’n nota. Ell fa un silenci, sospira i em mira amb compassió. Ai! Sospira. M’ho anoto, però ja no hi ha pisos de lloguer. L’escena no és gaire diferent de la que he viscut minuts abans a l’altra immobiliària on he entrat. Allà m’ha atès una dona. Quan he dit la paraula lloguer, no m’ha donat el condol, però gairebé. Desmenjadament, també s’ha anotat la meva demanda. Jo he forçat un somriure de cordialitat, més per fer un torniquet a les llàgrimes de cansament i tristesa que no pas per caure-li simpàtica, i li he deixat clar que era conscient que allò que demanava era una agulla en un paller. Tots dos agents immobiliaris m’han dit el mateix que deien fa uns quants dies al Cercle d’Economia: que d’ençà de l’aplicació dels topalls de l’habitatge de lloguer, l’oferta de pisos ha caigut en picat. Els de la immobiliària m’acomiaden desitjant-me sort. Els del Cercle d’Economia van més enllà i conclouen que cal revertir la llei i aplicar-ne una altra de renovada perquè, com ja es pot comprovar, els inversors privats i els particulars amb pisos de propietat ja no ofereixen les seves propietats per a ser llogades. Heus aquí la perversitat de tot plegat. Mal que ens pesi, hem de donar la raó als tenidors que amb la seva força ja amenaçaven que arribaríem a aquesta situació: si no poden treure el màxim rendiment dels seus pisos, prefereixen no llogar-los. I, tristament, els llogaters queden encara més desemparats que abans.

Fa mesos que miro compulsivament les webs i aplicacions de lloguer d’habitatge i costa de no enfadar-se, no desfer-se, no sentir-se esclafat pel sistema. Per a una població de gairebé 28.000 habitants, una oferta d’un o dos pisos. Diminuts, vells, desastrats. Per cap no en demanen menys de 1.000 euros. Pels reformats maldestrament amb quatre duros, en poden arribar a demanar fins a 1.400. Cerco pis per a mi i les meves dues criatures i ja m’he ficat al cap que possiblement me n’hauré d’anar del meu poble. Pel que puc pagar sense risc de ser desnonada en un futur, l’oferta és encara més escassa i cruel: quan trobo un habitatge a un preu mínimament raonable, una petita esperança m’escalfa l’ànima. Topo amb un pis molt petit, només d’una habitació, però prou gran per a fer-hi cabre tres llits. No passa res, penso. Durant un temps, podem dormir junts en una mateixa cambra, les meves criatures i jo. I aleshores llegeixo la descripció i la guillotina baixa i em separa el cap del cos. Pam! “No s’accepten famílies. Només persones soles”, diuen la majoria d’anuncis. O alguns altres disparen contra tu, llogater miserable, recordant-te que aquell pis una mica digne i harmoniós a preu acceptable que acabes de trobar es lloga només temporalment. Ens sap greu si t’has fet esperances; no hi volem gent que vingui aquí per fer-hi la seva llar els cinc anys vinents, preferim gent de pas que engreixi el desarrelament territorial.

A punt de l’esfondrada emocional total, per calmar-me, per ser justa, em recordo que malgrat tot aquest calvari sóc una afortunada i és aleshores que em pregunto com carai s’ho fan els qui no són tan afortunats, ni tan privilegiats. Si jo em sento tan exhausta, tan acorralada per les urpes del mercantilisme, d’on poden treure forces per llevar-se cada dia aquells a qui els hem robat el dret d’un habitatge digne. I és aleshores que entenc els alts índexs de suïcidis i la gran decepció amb el sistema. Jo que sempre he defensat que cal anar a votar, que cal anar alerta amb allò de criticar la política posant tots els dirigents i partits al mateix sac, començo a perdre les ganes d’anar a votar i comprenc profundament l’abstencionisme fruit de tanta frustració i de tant d’abandó de les bases de la societat.

La trista lletania continua amb més embats: prepara’t econòmicament perquè el dia que, per fi!, trobis un lloc que puguis pagar i on puguis fer niu, hauràs de vendre’t un ronyó per amollar els tres mesos de fiança mínima que solen demanar. I les proves d’enteresa i força emocional encara no hauran estat superades, encara et faltarà demostrar que ets solvent econòmicament: millor els funcionaris o la gent amb nòmina fixa, que no pas els autònoms que s’autoexploten per sobreviure. I encara un epíleg de regal: ves amb quin propietari i quina immobiliària ensopegues, que no hi topis per raons de gènere, perquè sí, sé d’uns casos en què mares solteres o divorciades han volgut llogar un pis i, malgrat tenir sous prou dignes, han hagut d’empassar-se la desconfiança d’aquells qui consideren que una dona sense el sou d’un home al costat és menys de fiar.

Així ens trobem, cercant una agulla en un paller, i mentrestant anar fent torniquets emocionals per no deixar anar la tristesa massa enllà, que ningú no s’adoni que tenim l’ànima esberlada, que a l’entorn laboral no puguin dir-te que no compleixes com a professional, no fos cas que perdessis la feina. I com diu la cançó dels Manel, anar provant “d’encaixar en escenes boniques, en ports de diumenge farcits de gavines, en grans sobretaules” perquè “es tracta de ser els simpàtics del barri, els qui ballen i ballen lluint les millors gales”.  I agafar-se a l’esperança de la cançó, agafar-se a les vegades que, malgrat tot, malgrat la violència estructural, salvats pels amics, pels qui ens estimen, ens en sortim.